En bici a la feina

Anar a treballar en bici, malgrat el que pensin algunes persones, no és un perill i ni tan sols un stress, és una experiència en general agradable i fins i tot relaxant, més encara des que els carrils bici s’han multiplicat i tinc la sort de fer un recorregut força tranquil de casa al treball, o als diferents llocs on de tant en tant em toca anar a treballar.

Un exemple és aquest vídeo, en el qual travesso Barcelona gairebé de punta a punta en uns 25 minuts (de temps real, el vídeo està abreujat), i només amb alguns moments puntuals de stress, quan he de travessar determinades places de la Diagonal (molt mal resoltes i altrament dites #bicinyaps) o quan he de vigilar amb alguns motoristes “prisites” amb una compulsió aparentment incontrolable que els empeny a envair el carril bici.

Tot i aquests moments, la sensació agradable d’arribar en bici a la feina no té res a veure amb la de fer-lo en cotxe o moto, com havia experimentat en altres etapes de la meva vida. És per això que recomano a tothom que provi de desplaçar-se en bicicleta per Barcelona, és una experiència cada dia més agradable i segura, i pel que veig en el meu dia a dia, cada dia més escollida pels meus companys de feina, de gimnàs, amics i veïns.

Anuncis

Jo no escupo a terra

Ni llenço papers. Ni pixo al carrer. El dia que la companya que ve en bus a la feina va veure pel camí un individu pixant a una cantonada, no em va demanar explicacions, tot i que aquell dia jo havia vingut caminant. Mai no m’ha passat que algú em digui: avui he vist una persona a peu escupint a tort i a dret, eh? eh? I just abans altra que llençava un paper al terra, què tens a dir, eeeeh????

Quan veig un motorista que puja a la vorera, amb la seva moto en marxa, i aparca davant de la porta malgrat ser una vorera estreta i/o tenir places d’aparcament en calçada a pocs metres, no truco a la meva germana, per dir-li: he vist un motorista incomplint la normativa i ocupant la vorera què tens a dir, per què ho feu això?  Quan llegeixo a les notícies que un motorista atropella a un vianant, tampoc li envio un missatge dient: veus què ha passat? és que la gran majoria aneu com bojos. eeeeh?

Quan de camí a la feina un motorista m’avança a tocar, no em queixo amb el meu company de feina que cada dia ve en moto ni el faig responsable del que ell no ha fet. No espero que em demani excuses per aquest motorista incívic, d’entrada imagino que el meu company de feina, igual que la meva germana, no fa aquestes coses, o en qualsevol cal li presssuposo la inocència.

Llavors, si us plau, quan veieu un ciclista que fa el que no toca, deixeu-me tranquil·la. Si no sóc jo, ni un fill meu ni el meu marit, no cal que em digueu res, i per descomptat no m’exigiu que demani excuses.

Carril bici davant d’una escola

Fa un temps que es parla del tema del carril bici del carrer Ganduxer, i com sempre surten arguments a favor i en contra. Els meus, sent una persona que es desplaça per la zona en bicicleta i busca rapidesa, facilitat i seguretat en els meus desplaçaments, són a favor. Lògicament puc entendre alguns dels que són en contra, però la meva opinió és que massa sovint els arguments reals no es manifesten i el que es diu per amagar-los acaba caient en el ridícul.

Des del meu punt de vista, els arguments opositors tenen en gran part a veure amb la pèrdua d’espai que “patiran” els vehicles motoritzats (és igual que tinguin 2, 3, 4, 5 carrils, quan en perden un acostuma a ser la fi del món), tant per circular com per aparcar o parar en doble fila. Entenc que costi objectivar el fet de que durant molts anys des del cotxe i la moto s’hagi fet un ús i abús de l’espai, i que costi deixar-se prendre el que consideres com a propi, malgrat no ho comparteixi em sembla una reacció lògica per part de certes persones. El que no vull entendre és que es posin excuses “opositores” barates com ara la pujada que fa el carrer Ganduxer o el fet que el carril bici passi per davant d’una escola.

Començaré pel que em sembla més important. Per a mi, que un carril bici passi davant d’una escola és un valor afegit, per a l’escola i pel carril, i ho dic com a persona que fa molts anys va ser alumna, com a mare i també com a profe. Ja ens podem omplir la boca de mobilitat sostenible i de lluita contra la contaminació, però si seguim portant els nens al cole en coche o moto… poca cosa farem, les persones aprenem del que veiem fer i sobretot del que fem, no del que ens expliquen. Un carril bici davant del cole pot donar l’opció d’arribar en bici a molts alumnes, i fins i tot no cal escalfar-se massa el criteri pedagògic per aprofitar-lo i treballar in situ aspectes educatius que són transversals a les ciències socials, naturals, la tecnologia, l’educació física, la tutoria…

Finalment, pel que fa al “gravíssim inconvenient” de la pujada que fa Ganduxer i que, segons algunes persones amb certa representativitat associativa al barri, sembla que ni els nens podran arribar a superar, només volia recordar tres cosetes:

  • Des de fa molts anys les bicis tenen marxes (de fet la meva en té 6).
  • També des de fa molts anys, hi ha bicis elèctriques (tot i que jo encara no he necessitat una per anar a treballar a la Via Augusta).
  • La meva generació, quan la majoria de les bicis no tenien marxes i a més pesaven bastant, ja pujava carrers amb molta més pendent que Ganduxer, i no recordo que tinguéssim grans problemes. Imagino que els nens i nenes del segle XXI no seran menys que nosaltres, al contrari, i més encara amb les bicis del segle XXI.