Carril bici davant d’una escola (2)

Continuant amb el tema dels carrils bici davant de les escoles, avui vull explicar una anècdota del passat 9 de gener, al carril bici del carrer Diputació. Tinc el vídeo de la situació però no el penjaré perquè s’hi veu clarament una colla d’adolescents, entre ells una noia, en actitud imprudent.

Passant per aquest carril, a velocitat normal de bicicleta, vaig veure un grup de nois i noies jugant a fer-se empentes i perseguir-se davant d’una escola, com sovint fan els adolescents. Malgrat la vorera està protegida per una barana que la separa del carril bici, just a l’alçada de la sortida de l’escola, tal com venia jo anava veient com una parella s’acostava, tot jugant, al final de la barana, fins que finalment la noia va iniciar el pas que la feia baixar de la vorera i anar a parar al carril bici, per on tot just passava jo. En el darrer moment, gràcies a la meva frenada i a que va girar el cap, la noia va invertir el moviment i va tornar a la vorera sense que passés res més que un ensurt (per la seva part).

Com a mare (que he estat) d’adolescents em pregunto que hagués passat si per aquell carril a tocar de vorera en comptes de bicis a velocitat més humana, passessin els cotxes i motos que en aquell moment anaven pels altres carrils del carrer Diputació, a tanta velocitat com els era possible. I em responc que molt probablement els conductors i/o motoristes, donada la seva velocitat i alienació respecte a l’entorn, no haurien estat tant pendents com jo del que estava passant a la vorera, ni haurien tingut temps de frenar (amb seguretat) com vaig fer jo, amb el qual el que va quedar amb un ensurt podria ben bé haver estat una desgràcia. Aquest és un més dels motius pels quals prefereixo que al costat de la vorera, i especialment al davant de les escoles, passin els vehicles que són menys perillosos pels vianants, com són les bicis.

Anuncis

Etiquetes

A tots ens ha passat a la vida que ens han etiquetat. Perquè som joves o grans, perquè vivim en aquest o aquell barri, perquè el nostre pare era empresari o obrer, perquè portem ulleres o perquè portem bambes. L’etiquetació és un procés ordinari de les relacions socials i els profes el coneixem molt bé, alguns fins i tot fem un esforç per desmuntar-lo dia a dia.

Les persones que ens desplacem en bicicleta, quan ens trobem amb desconeguts a un “debat” de Twitter, de cop i volta carreguem amb totes les etiquetes del pack ciclista. També amb el meu nou perfil “especialitzat” de Twitter @senyodelescorts no dubto que em seguiré trobant personatges (lamentablement alguns amb càrrec públic) que pel fet d’anar en bici em tractaran de “colauita”, cotxefòbica, comunista, perroflauta, pobretona i carent de carnet de conduir. No poden entendre que, malgrat no hi hauria res de dolent en reunir la majoria d’aquestes característiques, jo mateixa, i segurament la majoria de les persones que anem en bici per Barcelona, no som moltes o cap d’aquestes coses.

Ni l’alcaldessa Colau va inventar els carrils bici (de fet, les associacions ciclistes sovint ens recorden que tota aquesta “explosió” parteix d’un pla aprovat a l’època de l’alcalde Trias). Ni tots els que anem en bici tenim fòbia al cotxe. Ni tots som comunistes, perroflautes i/o votants de l’actual alcadessa. Ni anem en bici perquè no ens puguem permetre (econòmicament parlant) anar en altre mitjà de transport o perquè no tinguem carnet de conduir (el meu per exemple ja té gairebé 40 anys).

Entenc i respecto a les persones que es defineixen com a “colauites”, cotxefòbics, comunistes, perroflautes… Les persones amb pocs recursos econòmics lamentablement no es defineixen, ho pateixen. També entenc a tants joves com en ple segle XXI han considerat innecessari treure’s el carnet de conduir i a totes les persones que defensen que cada vegada més no ens caldrà tenir cotxe privat i trobarem solucions de mobilitat alternatives. De fet, les entenc tant que no sé si em compraré altre cotxe quan al meu li arribi la seva hora. Però si us plau, prou d’etiquetes. Les senyores de Les Corts que anem en bici per Barcelona som tant diferents entre nosaltres com les que van en cotxe a comprar a dos carrers de casa. I si els que m’etiqueten sou polítics, jo sóc de les que en cada procés electoral em miro els programes i les actuacions dels alcaldes i alcaldables abans d’anar a votar, la mobilitat és un tema important des de la meva visió com a ciutadana, i les bones o males formes que certs representants polítics manifesten en les seves intervencions a Twitter, etiquetant en el sentit més groller de la paraula, les tindré molt presents.