Totes les entrades de Ester

Sincronització semafòrica

En algunes cruïlles on el pas de vianants i el de bicicletes estan en paral·lel, de vegades et trobes amb que el semàfor de bicis es posa vermell abans que el dels vianants. És una organització semafòrica que no entenc, sobretot perquè la velocitat d’una bici és superior a la d’un vianant, i he fet alguna queixa/suggeriment a l’Ajuntament sense que m’hagin arribat a aclarir els motius (tot i que en algun cas sí han modificat la fase semafòrica).

La darrera queixa/suggeriment va referida al semàfor que es veu als primers segons d’aquest vídeo.

Com es pot apreciar, en aquest cas el semàfor de vianants (més proper als vehicles a motor) es posa verd uns segons abans que el de bicis (que està més allunyat). Per tant, he demanat que tots dos es posin verds al mateix temps o, en tot cas, que es posi verd abans el que està més allunyat dels vehicles a motor (el de bicis).

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Els darrers dies del carril bici del c/ Doctor Fleming

Així és a data d’avui fer aproximadament 350 metres de baixada en bicicleta per l’actual carril bici del c/ Doctor Fleming, que a sobre està a la vorera i en ocasions genera conflictes amb els vianants.

El temps real per recórrer aquest tram ha estat de 6 minuts (he editat en el vídeo el temps d’espera als semàfors). Us sembla normal? Quan de temps hauria de trigar una persona en bicicleta en fer aquesta distància? Benvingut doncs el futur nou carril bici a calçada del c/ Doctor Fleming, malgrat serà un bidi central, empitjorar això sembla difícil, i els vianants podran anar més tranquils per tota la vorera.

Les bicis, no les sents

Sovint tinc la sensació, sobretot quan viatjo i parlo amb persones que viuen a ciutats amb trànsit menys “hostil”, de que el que faig en alguns posts és argumentar aspectes del ciclisme urbà que deixen bocabadats a una immensa majoria dels meus interlocutors. El post d’avui és un exemple ben clar.

És ben curiós que una de les crítiques que de vegades llegeixes i (més rarament) escoltes respecte a les bicicletes a la ciutat és que “no les sents”. Òbviament que no les sents. Són bicis. Només en una ciutat saturada de soroll, plagada de motos (trucades o no) que no et deixen ni mantenir una conversa quan vas caminant per la vorera, podem trobar ciutadans “anestesiats” contra la contaminació acústica que considerin com a un problema que hi circulin vehicles silenciosos.

Les bicis, a no ser que tinguin algun problema mecànic o que toquin el timbre, certament no les sents. Millor per a tots, com millor seria viure a una ciutat sense tant de soroll de motors passats de rosca. Igual que ara ens sembla surrealista que fa uns anys els metges passessin consulta tirant-nos el fum a la cara, espero que dintre d’uns quants més (i que siguin pocs) ens esgarrifarem de que assumíssim com a normal viure envoltats del soroll de tantes motos com plaguen els nostres carrers (i parlo de les motos perquè la meva impressió és que una sola moto, i no necessàriament una Harley, massa sovint fa més soroll que tots els cotxes que té al voltant).

Sí, les bicis, no les sents. Però si mires, les veus. I ves per on, cada dia en veus més.

 

No som de sucre

Barcelona és una ciutat climatològicament privilegiada. Malgrat molts barcelonins, per costum, es queixen de tot, la realitat és que si ens comparem amb altres ciutats europees aquí no fa ni massa calor ni massa fred, i ni tan sols plou excessivament ni massa dies seguits. La climatologia doncs és un dels factors que fa que sigui una ciutat especialment adient per desplaçar-se en bicicleta, i el cert és que fins i tot els moments més agradables per anar en bicicleta és quan cauen les 4 gotes habituals o just després d’una bona pluja, ja que sovint l’ambient està més net i fresc.

Els holandesos, que pedalegen molt, i molt sovint sota la pluja, tenen una dita: no som de sucre, i és ben cert. No passa res per mullar-se una mica, menys encara si vas ben preparat, i en el meu cas l’únic que sí és una murga és que se’m mullen les ulleres i això m’obstaculitza una mica la visibilitat.

Per si són útils, comparteixo alguns dels consells que em van bé els dies de pluja.

  • Com que la majoria dels barcelonins no dominem l’art d’anar en bici amb paraigua, és útil disposar d’un bon ponxo. Si els nostres trajectes són llargs, millor que ens el comprem de bona qualitat, perquè l’experiència em diu que alguns ponxos paren la humitat durant una estona i després acaben calant, o bé no transpiren gens i et deixen tota suada. Val la pena invertir en un de bo, o millor encara, com és el meu cas, en dos, ja que en tinc un a casa i altre a la feina.
  • Si portem una bossa, no sempre serà impermeable, per tant va molt bé (especialment en els dies més “arriscats”) disposar d’un protector impermeable, que és com una bosseta, gairebé no pesa i quan està plegat ocupa ben poc.
  • Tot i que quan la calçada està humida cal ser encara més prudent de l’habitual, uns pneumàtics de més qualitat, anti-lliscants (que normalment també són més resistents a les punxades) sempre són una seguretat afegida, al igual que (amb pluja i sense) portar les rodes inflades a la pressió correcta.
  • Cal tenir en compte que molt probablement la bici no respondrà en la frenada igual que en un dia no plujós, per tant és important adaptar la velocitat i calcular bé les distàncies.
  • També por ser útil portar algun element que ens faci encara més visibles, els llums encesos i fins i tot algun reflectant (els ponxos, si són de colors llampants, ja poden fer aquest servei). Quan cauen quatre gotes, hi ha uns quants conductors i motoristes que s’agobien, no veuen bé, i tot i així, lamentable i increïblement, segueixen conduint, per tant, tota seguretat és poca quan correm el risc de trobar-nos amb aquesta gent.
  • Sempre hem d’anar amb compte amb els vianants que poden creuar sense mirar i per qualsevol lloc, però els dies de pluja cal estar especialment atents. La meva experiència és que les presses per no portar paraigua o la manca de visibilitat pel fet de portar-lo, fan que més persones del que és habitual travessin de manera imprudent, posant-se (i posant-nos) en perill. Per tant, novament pedalar a velocitat moderada i amb extra-atenció, serà una bona estratègia.
  • A l’estiu ja sabem que sovint poden haver xàfecs extremadament intensos però de curta durada, en aquests casos ens pot sortir més a compte parar uns minuts i esperar a que la pluja sigui menys intensa abans de continuar el nostre camí, com sovint també fan molts motoristes.
  • Si porteu ulleres i també lentilles, no ho dubteu: poseu-vos les lentilles. Si com jo, només porteu ulleres, pareu totes les vegades que calgui (senyalitzant i amb prudència) per netejar-les i garantir que teniu la necessària visibilitat.

En resum, la pluja no ha de ser cap impediment per anar en bici a la feina o a on sigui que vulguem anar, ben al contrari, sovint amb les 4 gotes de torn la ciutat queda col·lapsada i la millor manera d’arribar puntual continua sent en bicicleta.

I vosaltres? Quins són els vostres consells per anar en bici els pocs dies de pluja que tenim a Barcelona? Si els voleu compartir, deixeu un comentari o ens parlem pel Twitter.

De compres per Joan Güell

Ja fa més d’un any que les persones que anem en bici pels barris de Sants i Les Corts disposem d’un carril bici a Joan Güell, bidireccional i al costat de la vorera. Durant aquest temps, alguns dels opositors al carril han seguit insistint en els seus arguments, i també una associació de comerciants havia assumit, tot i que cada vegada de manera més discreta, aquesta oposició. A nivell individual, he trobat comerciants partidaris i opositors, per tant entenc que dins d’aquesta associació hi deuen haver discrepàncies internes, o no tothom hi està associat, o bé alguns comerciants opositors m’enganyen, potser perquè saben que vinc a comprar en bici i no tenen ganes de discutir amb mi sinó de (lògicament) fer negoci.  També val a dir que en les meves converses amb els comerciants del barri, encara no he trobat la lògica a que una associació de comerciants s’oposi a que un petit carrer comercial deixi de tenir 2 carrils de circulació per a vehicles a motor i passi a tenir un carril de circulació per a cotxes i motos i un carril bici.

Els arguments dels comerciants opositors em semblen de fàcil desmuntar, el primer que em deixen anar normalment són les zones de càrrega i descàrrega, però aquestes es demanen a l’Ajuntament, com va passar al carril bici de Can Bruixa, on un comerç que ocupava sistemàticament el nou carril bici, finament va demanar-la i tema tancat. Un cop resolt aquest “gran problema”, normalment la conversa acaba arribant a una de les vaques sagrades de la mobilitat en cotxe: el “problema” de no poder parar en doble fila. Voler tenir un carrer amb dos carrils de circulació per poder parar en doble fila és un argument que es desmunta sol i no mereix més comentaris.

Tampoc em quadra, i menys com a veïna del barri i compradora habitual als comerços d’aquest carrer, que la mateixa associació de comerciants s’oposi a que per Joan Güell passi una línia de bus. Sembla que en el seu imaginari comercial els clients que venim a comprar sortim de casa nostra (normalment al mateix barri) tots muntats en el 4×4, amb intenció de parar en doble fila i/o aparcar davant de la porta de la botiga dels fils, la cafeteria, la ferreteria, la botiga d’emmarcats, la botiga dels mobles… i així anem baixant tot Joan Güell a cops d’accelerador. No és aquest el perfil de comprador que veig normalment quan entro a aquestes botigues i, si ho era, pel bé de tots hauria de canviar, considero que el futur dels cotxes privats a la ciutat no és servir de “carret de la compra”, i menys mentre ens desplacem pel nostre barri.

Amb tot el respecte, crec que tenir un comerç a un carrer com és Joan Güell, i creure que els teus clients vindran en cotxe o no vindran, és tenir poca vista. Com a conductora, ciclista, vianant i veïna de Les Corts ho veig a diari, però qualsevol pot deduir que a qualsevol carrer del barri, ni tots els veïns ni tots els clients podrem aparcar davant de la porta on anem. Jo ja fa molts anys que, com és normal, no puc aparcar davant de la porta de casa meva, però de fet, si hi pogués aparcar, tampoc hi cabríem tots els veïns de l’edifici. El petit comerç de barri, per sort o desgràcia, no depèn de l’oferta d’aparcament a tocar de botiga, en això els centres comercials li guanyen la partida, de lluny. Certament si agafo el meu SUV per anar de compres, no se m’acudirà anar a Joan Güell ni a cap carrer similar, considero que és un tema de sentit comú.

De totes maneres, en tots aquests mesos que fa que tenim un carril bici a Joan Güell, afortunadament encara no he vist plegar cap botiga per culpa de que els seus clients no puguin venir en cotxe, i ben al contrari, he vist omplir-se les terrasses, obrir botigues noves i també força clients que arriben en bici, aprofitant que ara podem anar per aquest carrer de manera més segura i en tots dos sentits de la marxa. També he vist que a unes petites galeries comercials han posat una bici a mode de reclam decoratiu, a l’entrada, i m’ha semblat una bonica manera de deixar clar que són “bike-friendly”.

Aquest “nou” Joan Güell convida a anar a comprar, i això és una excel·lent notícia pel comerç de proximitat, del qual sóc una gran defensora. Fa molts anys que visc a una zona on un gran centre comercial plana sobre el petit comerç i sempre prioritzo comprar a les botigues que donen vida i caràcter al meu barri. Crec que pacificar els carrers i fer-los més segurs per a vianants i ciclistes és una bona notícia pels que, com jo, anem caminant i de vegades en bicicleta a fer les nostres compres diàries.

Vergonya

Us imagineu la vergonya que passaran alguns quan dintre d’uns anys hagin d’explicar els seus tweets amb missatges d’odi vers les persones que anem en bici per Barcelona?

Per motius evidents el ciclisme urbà va en augment, no només a Barcelona sinó a moltes ciutats europees. A la nostra ciutat només cal sortir al carrer per comprovar que realment cada vegada som més les persones, de totes les edats, que hem optat per aquest mitjà de transport. Arribarà el dia, i de ben segur per a molts ja arribat, que aquests “personatges” aglutinats sobre l’etiqueta “bicihaters” tindran un fill, nét, germà, parella… que també es desplaçarà en bici per Barcelona, com ho fem la majoria, amb tranquil·litat i civisme, i què passarà llavors? Reconeixerà un “bicihater” a un fill o nét que vagi en bici per Barcelona que, en el seu moment, es va dedicar a insultar i a generar odi contra les persones que es desplaçaven en bicicleta? Que fins i tot tenia un perfil de Twitter dedicat exclusivament a aquesta activitat? Que va intentar aturar l’èxit de la bici a la seva ciutat? Que es queixava cada cop que es creava un nou carril bici, tot reclamant llocs d’aparcament o més espai pels grans “abusadors” de l’espai públic, els cotxes? Que culpabilitzava de cada accident, lleu o greu, amb una bicicleta implicada, a tot el col·lectiu ciclista, mentre no feia cap esment i menys encara cap reflexió sobre les víctimes d’atropellaments per part de vehicles a motor o de la contaminació que aquests generaven? Que treia tota l’artilleria contra un ciclista a velocitat de vianant anant per la vorera, sense sentir-se mínimament escandalitzat per les motos que circulaven impunement per totes les voreres de la ciutat, utilitzant-les a més com el seu aparcament personal? Amb quins arguments defensarà les seves actituds, els seus insults, el seu acarnissament?

Posats a especular, imagino que passarà una mica com amb els que presentaven el túnel de l’AVE com la fi del món o “peatonalitzar” Portal de l’Àngel com la fi del comerç a la zona: en el seu moment van fer molt de soroll i ara, on són? Potser, abans que els caigui la cara de vergonya, preferiran esborrar els tweets, fer veure com que no hi són o simular que no hi tenen res a veure. Serà això o reconèixer la seva grolleria i fer evident que, en la segona dècada del segle XXI, ells estaven fora d’època, de lloc i de mida.