Totes les entrades de Ester

Què tinc en contra dels motoristes?

Algú m’ha preguntat, en persona o per les xarxes, què tinc en contra dels motoristes. Sempre responc que en contra dels motoristes, no tinc res. Molts companys, amics i fins i tot ma germana, són motoristes (i vianants, conductors i alguns també ciclistes). Jo mateixa vaig ser motorista en una època de la meva vida, igual que ara sóc conductora, vianant i ciclista. No tinc res en contra dels motoristes pel mateix motiu que em sembla absurd que ningú tingui res en contra dels ciclistes o els taxistes i critico a aquells que dediquen els seus esforços a criminalitzar el “col·lectiu”. Entenc que de vegades se’ns pugui escapar un comentari parlant de “tots”, amb el rampell o l’emprenyamenta del moment, però també que després d’una breu reflexió sempre haurien de venir les disculpes, perquè no tots som (són) iguals.

Cada vegada que em queixo d’un motorista intento implicitar que no estic generalitzant i en alguns casos ho dic de manera explícita, com en aquest vídeo.

Estic segura que per cada “prisitas” que em passa a tocar o que envaeix el carril bici, hi ha un fotiment que no ho fa. No ho tinc tan clar en el tema de l’ocupació de les voreres, que molts motoristes de Barcelona s’han fet seves, obviant la normativa, sense que en general els vianants ens queixem ni la Guàrdia Urbana faci res. Parlo des de la meva experiència com a veïna i vianant, quan sovint veig per exemple al carrer Joan Güell les mateixes motos aparcades damunt de vorera, amb llocs lliures a les noves places de calçada uns metres més enllà, però mai una multa penjada ni una enganxina de la grua a la vorera.

No m’agrada que a la nostra ciutat els vianants s’hagin acostumat a cedir disciplinadament el seu espai a aquells motoristes que pugen a la vorera amb la moto en marxa per aparcar on els plau. No m’agrada el soroll i la pudor (sobretot de les motos de dos temps, cremant oli directament) que m’ataca cada cop que surto al carrer. No m’agrada haver d’esquivar motos per les voreres, aguantar el seu soroll i fum, i a sobre haver-me de sentir a dir que les motos són la “salvació” de la mobilitat urbana, quan crec que l’autèntica salvació és millorar el transport públic i els desplaçaments en bici.

Per tant, contra els motoristes, res. Només són persones que han optat per aquesta modalitat de transport per anar d’un lloc a l’altre suposo que com tothom, de la manera que deuen considerar més fàcil, ràpida, còmoda i (aix) segura (no, segura certament no). Contra les motos com a concepte, tampoc, tret de les vides d’uns quants amics (motoristes) que s’han emportat per davant, però aquest és altre tema. Però sí que considero que Barcelona seria una ciutat més neta, menys sorollosa i molt menys estressant sense tantes motos. Si hem de promocionar alguna cosa, si us plau que sigui el transport públic i la bici.

Bicis al gimnàs

Tinc la sort (buscada) d’anar de tant en tant a 3 gimnasos bike-friendly on òbviament no sóc la única en arribar en bicicleta, i on afortunadament tenen habilitades diferents maneres per poder guardar la meva Brompton amb seguretat.

Com que tots tres són bons llocs i extremadament biciamables, els anomenaré per ordre de quan hi vaig començar a anar:

Metropolitan
Holmes Place Les Corts
Love-Cycle

En el primer d’aquest gimnasos, un cap de setmana, em vaig trobar una veïna fent spinning. Vam compartir conversa i vestidor, i en sortir va veure la meva habitual Brompton (ja fa anys que em tenen filada a l’edifici), però aquesta vegada es va sorprendre i em va preguntar “¿pero vienes a hacer bicicleta, en bicicleta?“, amb èmfasi a les paraules subratllades, mentre s’oferia a “pujar-me” cap a casa en cotxe.

En el camí des del vestidor fins la sortida espero haver tingut temps d’explicar-li adequadament que l’absurd no és anar en bicicleta a fer bicicleta, sinó anar en cotxe a fer bicicleta, quan pots anar en bicicleta o amb transport públic (justament aquest gimnàs està a 4 parades de metro, sense transbords, des de casa). Però em temo que, més que convèncer-la, es va quedar amb l’anècdota per explicar a casa de que la veïna ciclista no només va en bici a la feina i a comprar, sinó que també va en bici a fer bici.

 

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

Amenaça fantasma

Fa uns dies, en una conversa entre amics, una de les persones presents que viu (de manera esporàdica) relativament a prop del carrilbici de Provença, va comentar que les “iaies de l’escala” (literal) es queixaven, en les converses d’ascensor, de que aquell espai estava desaprofitat perquè per aquell carrilbici no passava mai ningú. Vaig respondre immediatament: “això és mentida, t’estan mentint” i vam iniciar una discusió d’aquelles amables que es poden tenir entre persones civilitzades quan les seves opinions són diferents.

Dir que pel carrilbici de Provença no passen bicis, quan justament un dels molts problemes que té és que s’ha quedat petit, és estar ben cec o ser mentider de mena, però després de pocs minuts de conversa no vaig ser jo qui va desmuntar l’afirmació, sinó les mateixes “iaies de l’escala”. Perquè al cap de la conversa i parlant de com està de mal fet aquest carril (entre d’altres coses, que per a una persona en bici és bastant fàcil xocar amb la porta d’un cotxe dels que aparquen a la divisòria), va sortir el tema dels contenidors que hi ha a tocar del carril. I llavors van aparèixer novament les “iaies de l’escala”, queixant-se també a l’ascensor de que elles, que havien començat a reciclar, ara ja no ho feien perquè els contenidors de reciclatge són a tocar del carrilbici i cada vegada que el creuen, cada dia, perilla la seva vida per culpa de tants ciclistes incívics com hi passen. Aquí les “iaies de l’escala” van caure en la seva pròpia xarxa de mentides, perquè la resposta sortia directa: quins ciclistes posen el perill la vida d’aquestes senyores, cada dia? Els mateixos que no hi passen mai? Com pot ser que un carrilbici es critiqui perquè no hi passa ningú i al mateix temps inspiri por perquè hi passa tanta gent? És una amenaça real o fantasma? Perquè els dos arguments/queixa de les “iaies de l’escala” són incompatibles, no pots tenir por d’un ciclista que mai passa.

La meva amiga va descobrir en aquell moment com funcionen algunes persones que no dubten en emprar la mentida (conscient o inconscientment) per anar en contra del que, pel motiu que sigui, no els agrada. A partir d’aquí, quatre persones: el transportista que va bàsicament en furgoneta, el que sobretot camina, la que prioritza el transport públic i la que es mou cada dia en bici per Barcelona, vam seguir parlant de mobilitat i de la ciutat que ens agradaria a tots, i no ens va sorprendre comprovar que era ben senzill arribar a acords.

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?

Mala sort

Ja fa un temps que em crida l’atenció la gent que diu que cada dia, caminant pel barri (sovint, el meu barri) està a punt de ser atropellada per una bicicleta, sovint vàries vegades. Un exemple clar va ser el d’una parella gran que al debat de la bici que es va fer a la seu del districte de Les Corts va dir que cada dia, caminant per la vorera de Joan Güell, es trobaven amb algun ciclista a tota velocitat per la vorera, i que a sobre “els aixecava el dit” (el del mig, vam entendre). Així cada dia, va insistir, anant ells amb els seus néts. Cada dia?

Cada dia jo normalment vaig en bici a la feina, al gimnàs, a comprar… Cada dia camino pel meu barri, també per comprar, passejar, per anar al gimnàs o a fer un cafè. Són molts anys de caminar cada dia, sola i acompanyada, i en tants anys mai un ciclista m’ha estat a punt d’atropellar, mai un ciclista m’ha aixecat el dit. Sí una vegada un motorista em va donar un ensurt en sortir jo de casa i trobar-me’l que passava per la vorera, amb la moto engegada i a prop dels portals, a una velocitat que em va semblar exagerada, i quan li vaig fer un gest em va engegar a la merda. Una vegada un cotxe gairebé se m’emporta per davant al pas de vianants al carrer Joan Güell/Can Bruixa. Una vegada vaig veure un ciclista per la vorera de la Travessera a una velocitat que em semblar poc adequada, però com aquella vorera és molt ampla, em va passar lluny i no em vaig sentir en risc, tot i que vaig arrugar el nas i el vaig mirar malament. Però afortunadament això no passa cada dia. Ni amb ciclistes ni amb conductors ni amb motoristes, i porto molts kms i molts dies de caminar pel meu barri.

Per això quan escolto la gent que insisteix en que cada dia li passen aquestes coses, no puc deixar de pensar que algunes persones no dubten en exagerar fins l’absurd una experiència traumàtica (accident, quasi-accident o temor d’accident) i perden de vista com és d’evident la seva mentida per a aquells que els llegim o escoltem. Cada dia no us passen aquestes coses. Menys encara vàries vegades al dia. Ningú té tan mala sort.