Totes les entrades de Ester

Plataforma única

Fa un temps vaig penjar un vídeo d’aquest mateix tram i de seguida van començar a sortir els haters i els ignorants de l’ordenança (alguns de bona fe, altres amb mala baba) a recriminar-me que anava en contradirecció per una plataforma única. Ara voldria veure quants haters de motos i cotxes surten per denunciar, en aquest vídeo, la moto que ve en contradirecció i el cotxe que entra, també contradirecció, a la següent cantonada, que sí estan fent una infracció.

Anuncis

En bici al cole

Amb l’increment dels desplaçaments en bici a Barcelona, cada vegada també és més fàcil trobar-te amb pares i mares que acompanyen els seus fills a l’escola en bicicleta.

Com tots els canvis graduals, als que anem en bici cada dia ens pot costar percebre aquest increment, però els amics i familiars que em visiten a Barcelona de manera periòdica m’han fet veure que imatges com la d’aquest vídeo, ara força habituals, fa pocs anys eren excepcionals i dignes de curiositat.

Segons les estadístiques del Departament d’Ensenyament, més del 90% dels alumnes estan escolaritzats en centres sostinguts amb fons públics, i prop del 70% ho estan a centres públics. El segon criteri de prioritat en la preinscripció i matrícula dels ensenyaments de 2n cicle d’educació infantil, educació primària, ESO i batxillerat als centres sostinguts amb fons públics (després dels germans ja matriculats al centre) és la proximitat del domicili. Per tant, fent una generalització ràpida basada en les dades i també en la percepció personal, podríem dir que la majoria de les famílies escolaritzen els seus fills a una escola propera al seu domicili, és a dir, en un radi d’acció accessible a peu. No dubto de l’existència de casos que impliquen desplaçaments més llargs, ja que òbviament hi són, però de cap manera diria que semblen majoritaris.

Si ens volem deixar d’estadístiques només cal fer una mirada a les escoles públiques i concertades del nostre barri, veurem com molts pares i mares ens sonen perquè viuen a la nostra escala o al nostre carrer.

En aquest panorama, iniciatives com el Camí Escolar o, en recorreguts més llargs o que enllacen amb altres desplaçaments, acompanyar els fills en bicicleta, són cada vegada més habituals. Les cues esgarrifoses de cotxes que veia fa uns anys, de mares i pares parant en doble fila per deixar els fills per exemple a l’Escola Itaca del carrer Numància (Les Corts) per després molts d’ells tornar als seus domicilis (també a Les Corts), són cada vegada més rares de veure. En canvi, sí que veig cada vegada més pares i mares que acompanyen els fills en bicicleta i després segueixen el seu camí a la feina, al mercat o a casa, tot plegat més ràpid que si anessin en cotxe, sense patir embussos i sobretot donant un bon exemple als seus fills.

Carril bici davant d’una escola (2)

Continuant amb el tema dels carrils bici davant de les escoles, avui vull explicar una anècdota del passat 9 de gener, al carril bici del carrer Diputació. Tinc el vídeo de la situació però no el penjaré perquè s’hi veu clarament una colla d’adolescents, entre ells una noia, en actitud imprudent.

Passant per aquest carril, a velocitat normal de bicicleta, vaig veure un grup de nois i noies jugant a fer-se empentes i perseguir-se davant d’una escola, com sovint fan els adolescents. Malgrat la vorera està protegida per una barana que la separa del carril bici, just a l’alçada de la sortida de l’escola, tal com venia jo anava veient com una parella s’acostava, tot jugant, al final de la barana, fins que finalment la noia va iniciar el pas que la feia baixar de la vorera i anar a parar al carril bici, per on tot just passava jo. En el darrer moment, gràcies a la meva frenada i a que va girar el cap, la noia va invertir el moviment i va tornar a la vorera sense que passés res més que un ensurt (per la seva part).

Com a mare (que he estat) d’adolescents em pregunto que hagués passat si per aquell carril a tocar de vorera en comptes de bicis a velocitat més humana, passessin els cotxes i motos que en aquell moment anaven pels altres carrils del carrer Diputació, a tanta velocitat com els era possible. I em responc que molt probablement els conductors i/o motoristes, donada la seva velocitat i alienació respecte a l’entorn, no haurien estat tant pendents com jo del que estava passant a la vorera, ni haurien tingut temps de frenar (amb seguretat) com vaig fer jo, amb el qual el que va quedar amb un ensurt podria ben bé haver estat una desgràcia. Aquest és un més dels motius pels quals prefereixo que al costat de la vorera, i especialment al davant de les escoles, passin els vehicles que són menys perillosos pels vianants, com són les bicis.

Etiquetes

A tots ens ha passat a la vida que ens han etiquetat. Perquè som joves o grans, perquè vivim en aquest o aquell barri, perquè el nostre pare era empresari o obrer, perquè portem ulleres o perquè portem bambes. L’etiquetació és un procés ordinari de les relacions socials i els profes el coneixem molt bé, alguns fins i tot fem un esforç per desmuntar-lo dia a dia.

Les persones que ens desplacem en bicicleta, quan ens trobem amb desconeguts a un “debat” de Twitter, de cop i volta carreguem amb totes les etiquetes del pack ciclista. També amb el meu nou perfil “especialitzat” de Twitter @senyodelescorts no dubto que em seguiré trobant personatges (lamentablement alguns amb càrrec públic) que pel fet d’anar en bici em tractaran de “colauita”, cotxefòbica, comunista, perroflauta, pobretona i carent de carnet de conduir. No poden entendre que, malgrat no hi hauria res de dolent en reunir la majoria d’aquestes característiques, jo mateixa, i segurament la majoria de les persones que anem en bici per Barcelona, no som moltes o cap d’aquestes coses.

Ni l’alcaldessa Colau va inventar els carrils bici (de fet, les associacions ciclistes sovint ens recorden que tota aquesta “explosió” parteix d’un pla aprovat a l’època de l’alcalde Trias). Ni tots els que anem en bici tenim fòbia al cotxe. Ni tots som comunistes, perroflautes i/o votants de l’actual alcadessa. Ni anem en bici perquè no ens puguem permetre (econòmicament parlant) anar en altre mitjà de transport o perquè no tinguem carnet de conduir (el meu per exemple ja té gairebé 40 anys).

Entenc i respecto a les persones que es defineixen com a “colauites”, cotxefòbics, comunistes, perroflautes… Les persones amb pocs recursos econòmics lamentablement no es defineixen, ho pateixen. També entenc a tants joves com en ple segle XXI han considerat innecessari treure’s el carnet de conduir i a totes les persones que defensen que cada vegada més no ens caldrà tenir cotxe privat i trobarem solucions de mobilitat alternatives. De fet, les entenc tant que no sé si em compraré altre cotxe quan al meu li arribi la seva hora. Però si us plau, prou d’etiquetes. Les senyores de Les Corts que anem en bici per Barcelona som tant diferents entre nosaltres com les que van en cotxe a comprar a dos carrers de casa. I si els que m’etiqueten sou polítics, jo sóc de les que en cada procés electoral em miro els programes i les actuacions dels alcaldes i alcaldables abans d’anar a votar, la mobilitat és un tema important des de la meva visió com a ciutadana, i les bones o males formes que certs representants polítics manifesten en les seves intervencions a Twitter, etiquetant en el sentit més groller de la paraula, les tindré molt presents.

Auriculars

Pel que veig anant en bici, alguns ciclistes no saben que a Barcelona està prohibit (i multat, que en conec uns quants casos) anar en bici amb auriculars. Sigui un o dos (que també en conec que han fet la prova i jo mateixa vaig fer la consulta), la multa és la mateixa. O potser ho saben o no els importa, clar. En canvi per la meva percepció i les meves converses com a visitant, a altres ciutats europees, pots anar en bici amb auriculars sense cap problema.

Entenent que cada ciutat té el seu marge per a la pròpia ordenança i també que (afortunadament) les normes evolucionen, i partint de la base que em considero una persona que quan condueix on va en bici, s’esforça per dedicar tots 5 sentits a l’activitat, el cas és que no acabo d’estar d’acord amb la lògica de que ni tan sols es pugui portar un auricular quan es va en bicicleta. Ja no parlo dels vianants, que anem com volem i sovint despistats, sinó dels cotxes, on jo puc conduir legalment amb la música a tota canya a 50 km/h per molts carrers de Barcelona i sense sentir ni un borrall del que passa fora del meu habitacle. També parlo de les motos i els seus famosos cascos homologats, de vegades a un volum tal que et permeten escoltar perfectament les seves converses telefòniques o la música que estan escoltant quan pares al seu costat al semàfor. Molts conductors i motoristes circulen amb uns auriculars virtuals o reals que els aïllen acústicament del que els envolta, sense cap problema des del punt de vista normatiu. Bastants vianants també van per la vida “auricularitzats” i es juguen la vida travessant per on no toca i sense possibilitat de sentir (per exemple) el timbre d’avís del ciclista de torn. Tot és normal, assumible, comprensible… fins que la persona en bici entra a l’equació: el ciclista, a Barcelona, no pot portar ni un auricular. Considero que aquesta seria una norma a revisar i a “equalitzar” amb altres ciutats europees i altres modalitats de desplaçament, però com que no sóc legisladora, aquí ho deixo.

Mentre, jo seguiré anant en bici amb la música, de vegades, sonant sola al meu cap. Els auriculars els deixo a la motxilla i me’ls poso quan camino.

Travessant Verdaguer

Podria fer tota una sèrie de com travessar les places de Barcelona, en aquest cas faré la comparativa directa.

Aquí està el vídeo de com travessar la Plaça Verdaguer, sentit Llobregat (és de fa un temps, però tot i amb el canvi del carril-bici de Pg Sant Joan a calçada, l’alternativa de pas senyalitzada per a bicicletes segueix sent la mateixa). Seguint les indicacions i amb les fases semafòriques habituals, el dia del vídeo vaig trigar més de 2 minuts en travessar la plaça.

I tot seguit el vídeo amb els pocs segons que es triga en travessar la plaça en mode #machitocalzada tal com em recomanen molts dels meus amics i coneguts que van en bicicleta, però que sincerament jo no m’atreveixo a fer un dia laborable, amb la intensitat del trànsit i les velocitats que agafen cotxes i motos en aquesta plaça.

La roba més adequada

Companyes i amigues que comencen a anar en bici per la ciutat de vegades em demanen consells sobre la roba més adequada. Són fàcils de donar perquè a no ser que treballis a una zona molt molt molt alta de Barcelona (i en aquest cas aniria bé optar per la bimodalitat o la bici elèctrica) la roba més adequada és exactament la mateixa que portes cada dia. Afortunadament cada vegada sento menys aquella pregunta de “pots anar amb aquesta faldilla/aquest vestit/aquest el que sigui amb la bicicleta?”. La resposta sempre és sí.

Els que fem servir la bici com a vehicle de transport per Barcelona normalment no anem per la vida licrats ni amb calçat ciclista, anem amb la nostra roba normal, adequada a la nostra activitat i ajustada al nostre estil. Jo no tinc sabates de taló però no dubteu que si en tingués, aniria en bici amb elles, igual que hi vaig normalment amb faldilla i, a l’hivern, amb els meus abrics i complements de diari.

Barcelona és una ciutat amb una metereologia de privilegi. No fa massa fred, normalment tampoc fa massa calor, no plou massa i quan plou, no ho fa massa dies seguits. Per lliurar-se del poc fred que fa n’hi ha prou amb qualsevol peça d’abric, com la que portaríem per anar caminant. Per superar la poca pluja que puguem trobar, jo opto per una capelina (més ben dit, dues, en tinc una a casa i una a la feina). Més enllà d’això i de pensar en afegir una capa de roba addicional (entre l’abric i la roba de vestir, o pel damunt de l’abric com a tallavents) en el cas de la gent molt fredolica, pocs consells més es poden donar. Bé, sí, si ets persona de portar bambes o sabates de cordó, vigila que no quedin trabats amb la cadena, ja que podries tenir un accident bastant absurd. Si ets de portar sabates amb talons ben alts o plataformes, l’experiència (aliena) em diu que podràs pedalar sense cap problema.