En bici a la feina

Anar a treballar en bici, malgrat el que pensin algunes persones, no és un perill i ni tan sols un stress, és una experiència en general agradable i fins i tot relaxant, més encara des que els carrils bici s’han multiplicat i tinc la sort de fer un recorregut força tranquil de casa al treball, o als diferents llocs on de tant en tant em toca anar a treballar.

Un exemple és aquest vídeo, en el qual travesso Barcelona gairebé de punta a punta en uns 25 minuts (de temps real, el vídeo està abreujat), i només amb alguns moments puntuals de stress, quan he de travessar determinades places de la Diagonal (molt mal resoltes i altrament dites #bicinyaps) o quan he de vigilar amb alguns motoristes “prisites” amb una compulsió aparentment incontrolable que els empeny a envair el carril bici.

Tot i aquests moments, la sensació agradable d’arribar en bici a la feina no té res a veure amb la de fer-lo en cotxe o moto, com havia experimentat en altres etapes de la meva vida. És per això que recomano a tothom que provi de desplaçar-se en bicicleta per Barcelona, és una experiència cada dia més agradable i segura, i pel que veig en el meu dia a dia, cada dia més escollida pels meus companys de feina, de gimnàs, amics i veïns.

Anuncis

Jo no escupo a terra

Ni llenço papers. Ni pixo al carrer. El dia que la companya que ve en bus a la feina va veure pel camí un individu pixant a una cantonada, no em va demanar explicacions, tot i que aquell dia jo havia vingut caminant. Mai no m’ha passat que algú em digui: avui he vist una persona a peu escupint a tort i a dret, eh? eh? I just abans altra que llençava un paper al terra, què tens a dir, eeeeh????

Quan veig un motorista que puja a la vorera, amb la seva moto en marxa, i aparca davant de la porta malgrat ser una vorera estreta i/o tenir places d’aparcament en calçada a pocs metres, no truco a la meva germana, per dir-li: he vist un motorista incomplint la normativa i ocupant la vorera què tens a dir, per què ho feu això?  Quan llegeixo a les notícies que un motorista atropella a un vianant, tampoc li envio un missatge dient: veus què ha passat? és que la gran majoria aneu com bojos. eeeeh?

Quan de camí a la feina un motorista m’avança a tocar, no em queixo amb el meu company de feina que cada dia ve en moto ni el faig responsable del que ell no ha fet. No espero que em demani excuses per aquest motorista incívic, d’entrada imagino que el meu company de feina, igual que la meva germana, no fa aquestes coses, o en qualsevol cal li presssuposo la inocència.

Llavors, si us plau, quan veieu un ciclista que fa el que no toca, deixeu-me tranquil·la. Si no sóc jo, ni un fill meu ni el meu marit, no cal que em digueu res, i per descomptat no m’exigiu que demani excuses.

Carril bici davant d’una escola

Fa un temps que es parla del tema del carril bici del carrer Ganduxer, i com sempre surten arguments a favor i en contra. Els meus, sent una persona que es desplaça per la zona en bicicleta i busca rapidesa, facilitat i seguretat en els meus desplaçaments, són a favor. Lògicament puc entendre alguns dels que són en contra, però la meva opinió és que massa sovint els arguments reals no es manifesten i el que es diu per amagar-los acaba caient en el ridícul.

Des del meu punt de vista, els arguments opositors tenen en gran part a veure amb la pèrdua d’espai que “patiran” els vehicles motoritzats (és igual que tinguin 2, 3, 4, 5 carrils, quan en perden un acostuma a ser la fi del món), tant per circular com per aparcar o parar en doble fila. Entenc que costi objectivar el fet de que durant molts anys des del cotxe i la moto s’hagi fet un ús i abús de l’espai, i que costi deixar-se prendre el que consideres com a propi, malgrat no ho comparteixi em sembla una reacció lògica per part de certes persones. El que no vull entendre és que es posin excuses “opositores” barates com ara la pujada que fa el carrer Ganduxer o el fet que el carril bici passi per davant d’una escola.

Començaré pel que em sembla més important. Per a mi, que un carril bici passi davant d’una escola és un valor afegit, per a l’escola i pel carril, i ho dic com a persona que fa molts anys va ser alumna, com a mare i també com a profe. Ja ens podem omplir la boca de mobilitat sostenible i de lluita contra la contaminació, però si seguim portant els nens al cole en coche o moto… poca cosa farem, les persones aprenem del que veiem fer i sobretot del que fem, no del que ens expliquen. Un carril bici davant del cole pot donar l’opció d’arribar en bici a molts alumnes, i fins i tot no cal escalfar-se massa el criteri pedagògic per aprofitar-lo i treballar in situ aspectes educatius que són transversals a les ciències socials, naturals, la tecnologia, l’educació física, la tutoria…

Finalment, pel que fa al “gravíssim inconvenient” de la pujada que fa Ganduxer i que, segons algunes persones amb certa representativitat associativa al barri, sembla que ni els nens podran arribar a superar, només volia recordar tres cosetes:

  • Des de fa molts anys les bicis tenen marxes (de fet la meva en té 6).
  • També des de fa molts anys, hi ha bicis elèctriques (tot i que jo encara no he necessitat una per anar a treballar a la Via Augusta).
  • La meva generació, quan la majoria de les bicis no tenien marxes i a més pesaven bastant, ja pujava carrers amb molta més pendent que Ganduxer, i no recordo que tinguéssim grans problemes. Imagino que els nens i nenes del segle XXI no seran menys que nosaltres, al contrari, i més encara amb les bicis del segle XXI.

Sensacions

Amb l’experiència que em dona poder comparar les sensacions de conduir cotxe i moto amb la d’anar en bici, no tinc dubte de quines són les més gratificants. Segur que moltes persones que van en bici a la feina compartiran amb mi aquell pensament al final d’un dia especialment pesat de treball quan et ve al cap allò de “bé, almenys ara aniré en bici cap a casa“. Malgrat el trànsit, la contaminació i els “prisitas” de vegades ens ho posen una mica difícil, poques maneres millors hi ha de gaudir la nostra ciutat que anant en bici. El món et passa prou ràpid però no massa, pots descobrir aspectes de cada carrer que serien molt difícils d’apreciar en cotxe o moto i et desplaces normalment a bona velocitat sense perdre el contacte amb la realitat que t’envolta, sense contaminar ni fer soroll, sense ocupar massa espai. Millores la teva salut i contribueixes a millorar la de tothom, i de pas t’ho passes bé. Com valor afegit, saps que quan arribis a destí no hauràs de perdre temps buscant aparcament, ni diners pagant per aparcar, igual que tampoc perds el temps a la cua de la benzinera ni has d’apartar pressupost per omplir cap dipòsit de gasolina o diesel.

Per aquests motius i aquestes sensacions, recomano a tothom que pugui, optar per la bici. No cal tenir unes grans condicions físiques ni ser especialment valent ni tenir molts diners (tot i que si els tens, hi ha bicis “de categoria” i molts complements per gastar-se uns quants milers d’euros). Si has de fer molts kms o moltes pujades i no et veus amb cor, sempre pots optar per una elèctrica, pedalaràs igual però amb la sensació (com deia fa poc una amiga) de que algú et va empenyent. Cada dia que passa tenim més carrils bici i més zones amb barreres físiques de reducció de velocitat pels vehicles a motor, que també milloren la seguretat dels que anem en bicicleta. Us animeu?

Esperant informes

Una conversa al Twitter em va portar a reflexionar sobre el ritme de construcció de carrils bici a Barcelona i l’oposició sistemàtica d’alguns polítics darrera la qual em sembla veure (i digueu-me mal pensada) un únic argument, de fons: estic en contra d’aquest carril perquè l’han fet “els altres”, no jo.

Aquest carril bici, que segons els seus detractors sembla que no s’hauria d’haver fet mai i que havia de generar el caos circulatori, el pànic dels vianants i la ruïna dels empresaris, com es pot veure al breu vídeo (d’un dia laborable) no ha generat res d’això.

El caos a Joan Güell és el mateix que a tots els carrers del barri… els dies de partit del Barça. La diferència és que ara els vehicles a motor que passen cada dia (recordem que en aquest barri vivim persones, i no només quan juga el Barça) únicament tenen un carril per passar-hi, amb el qual la velocitat de motos i cotxes és força inferior i, quan vas caminant, resulta més segur passar per un pas de vianants sense que t’assetgin els “prisitas” que fins fa poc havien fet d’aquest carrer la seva miniautopista personal.

Pel que fa als vianants, en gran part ens hem acostumat a mirar a totes dues bandes (d’altra banda, un bon costum sempre que es baixa un peu de la vorera). Quan no és així i els vianants creuen sense mirar per una zona en la que no tenen prioritat o se salten un semàfor, només cal recordar que el timbre i els frens són elements obligatoris de totes les bicicletes.

Pel que fa al comerç, jo que sóc compradora habitual de Joan Güell no he detectat més crisi de la que hi havia abans, i fins i tot he vist obrir nous negocis. Aquest és un carrer que sobreviu com pot a la proximitat d’un Corte Inglés, que no és poca cosa. Tot així, són molts anys de botigues al barri i molts els veïns que preferim anar al petit comerç de proximitat abans que a uns grans magatzems, un petit comerç que veiem més si passem a poc a poc, caminant o en bici, que no pas des dels nostres cotxes i motos a +50 km/h, com era massa habitual quan hi havia dos carrils.

A tot això i mentre jo em preguntava on era el caos, l’aniquilació del comerç, els embussos sistemàtics i els vianants terroritzats, hi havia algun representant polític que parlava de que encara estan esperant informes sobre aquest carril, com a part del seu argument per a oposar-hi, i jo li responia que:

  • Esperant informes alguns portàvem anys en #bicibcn aguantant assetjaments per Joan Güell i Galileu, ara ja no.
  • Esperant informes cotxes i motos baixaven a bastant més de 50 km/h per Joan Güell, ara ja no.
  • Esperant informes les voreres de Joan Güell eren un parking de motos i carrera d’obstacles per vianants, ara ja menys.
  • El meu avi deia “uno se murió esperando“, doncs a Joan Güell els que anem en #bicibcn ja no esperem els informes, pedalem més segurs.

L’oposició sistemàtica a una mesura que aporta seguretat als veïns del barri (i parlo també dels que creuem Joan Güell a peu) em sembla que no toca, igual que no toca jugar al bicibingo ni avalar, amagats darrera arguments “procedimentals”, els interessos d’alguns nostàlgics que volen tenir segrestat un carril de circulació per quan els va bé parar en doble fila o que es creuen amb el dret a aparcar davant de casa. Vendre aquests arguments arcaics i egoistes per guanyar el vot dels que pensen que podran tornar a viure a la Barcelona “porciolista”, és enganyar a la gent. Defensar, directament o “de tapadillo” que és més important el suposat dret a parar en doble fila, a aparcar davant de casa o a circular a alta velocitat, que la seguretat de les persones és, com a poc, condemnable i dona que pensar. A qui defensen realment aquests opositors? Es posen en el lloc de les persones que anem amb el carret de la compra, dels nens que van al cole, dels adults que anem i tornem de la feina en bici, dels avis que ara passegen amb menys soroll i fums? En realitat, aquestes persones caminen alguna vegada pel barri o només se’l miren des del cotxe o la moto?

Cert que no tot són flors i violes, aquest carril bici podria i hauria de ser més ample, per exemple com el que hi ha a Marquès de Sentmenat / Can Bruixa, però tot i ser millorable és millor que el que teníem abans (res).

Batallitas

Cada vegada més tinc la sensació de que en pocs anys, si algú es pren la molèstia de recuperar tants tweets com s’han anat fent, hi haurà gent que es sorprendrà de que tantes persones ens dediquéssim a fer tweets defensant la bici com a mitjà de transport urbà, la connexió del tramvia interruptus per la Diagonal o que les motos no aparquessin de manera sistemàtica a les voreres de la nostra ciutat.

Puc fer el paral·lelisme amb les mirades i comentaris de sorpresa dels meus fills quan els explico tot l’activisme (en l’era pre-xarxes socials) que molts vam fer per aconseguir finalment una llei que regulés el consum de tabac. A la meva filla, per exemple, li sembla sorprenent que a l’hospital on va néixer (no fa tant de temps) es fumés de manera habitual pràcticament a totes les dependències, excepte als quiròfans i la UCI. De fet, recordo clarament al ginecòleg passant-me consulta, estant jo embarassada, mentre ell fumava una cigarreta rere altra. També recordo als meus profes fumant durant la classe (a EGB, a l’institut i òbviament a la Universitat), i a alguns dels meus companys de 1r de BUP omplint l’aula de fum durant l’examen, amb el beneplàcit del profe (també fumador) perquè “es posaven més nerviosos si no fumaven“, mentre els era ben igual les molèsties generades a tots aquells que no fumàvem.

En algun moment d’un futur no massa llunyà, imagino que la “batalleta” de com alguns vam haver d’argumentar l’evidència (que cal reduir la circulació i places d’aparcament dels vehicles a motor, que anar en bici per la ciutat és millor per a tots, que cal unir el tramvia interrumptus per la Diagonal, que les voreres no han de ser parkings de motos…) generarà mirades d’incredulitat entre els barcelonins desintoxicats de tant periodisme “cuñao” i de polítics amb poca vergonya i menys criteri. De fet, ara ja les genera quan ho comentes amb persones d’altres països. En aquell moment, igual que faig ara, també haurem d’explicar que hi havia un reducte de personatges  entestats en perpetuar un model caduc, seguir respirant porqueria i aguantant soroll i voreres-parking.

Prisitas

Els prisitas són aquells que van accelerats i estressats per la ciutat, i quan els prisitas tenen a les seves mans un vehicle motoritzat, els notes molt especialment si vas a peu o en bici, perquè et posen en perill.

Com a vianant, els acostumes a notar perquè “passen” absolutament de la teva presència al pas de vianants, per a ells és més important donar gas i arribar al següent semàfor que cedir-te cívicament el pas. No et veuen o fan veure que no et veuen, de vegades fins i tot acceleren més en veure’t, no fos cas que fessis un pas més i haguessin de parar.

Com a ciclista, també te’ls trobes molt sovint, i normalment els notes ben a prop.

Alguns són els motoristes que no saben o no volen saber que a les zones 30 tens tot el dret d’anar pel centre del carril i que no t’han d’avançar, però ho fan igualment perquè, com en el cas d’aquest vídeo, tenen pressa per arribar uns segons abans pocs metres més enllà.

O en el cas d’aquest altre, tenen tanta prisita que no hi ha prou en avançar-te a tocar, també s’han de saltar el semàfor.

Altres són més grossos i et poden fer bastant més mal. Són conductors de cotxes o camions que interpreten que el senyal de cedir el pas no aplica quan l’altre és una bicicleta, ells són més grans i tenen tot el dret a donar gas i passar-te pel damunt, ja frenaràs (o allà tu). En el següent vídeo trobem un bon exemple d’aquest tipus de personal, un camioner prepotent que, malgrat altre conductor (SUV blanc) li està donant un bon exemple, abusa del seu tamany i tira, aprofitant per empestar-me, total, per arribar al mateix semàfor on l’acabo “atrapant”. Un cop el semàfor es posa verd, jo em situo al carril de la dreta i ell m’avança a tota canya, tornant-me a empestar, a una velocitat que (igual que en el tram anterior) em sembla superior als 30 km/h (límit de velocitat d’aquest carrer), total, perquè el torni a atrapar al següent semàfor. Però no passa res, ell torna a tirar, omplint la ciutat de fum i soroll, amb una pel·lícula que acaba quan el deixo enrera a l’embús posterior.