Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Viure en l’anti

En altres posts he comentat el debat (per dir-lo en termes amables) que hi ha al Twitter entre opositors i partidaris dels carrilsbici.

Com a persona que va en bici pel carrilbici (quan n’hi ha) però també ja des de fa bastants anys sense problema per la calçada (no per totes, no em veureu pedalant en hora punta pel carrer Aragó) em va sorprendre molt trobar-me cert tipus de comentaris pel Twitter, i la veritat és que reconec que sovint he acabat aprofitant l’opció de MUTE i fins i tot BLOCK per perdre de vista determinats elements de la ciutat de Madrid que viuen ancorats en una crítica constant, amanida amb insults i faltes de respecte, a tot el que es desvia del seu autoanomenat model. No se’ls pot negar, però, la fe cega i l’autoestima a prova de bombes, preconitzant un model de ciclisme urbà , propi del seu reducte, diametralment oposat al dels països més avançats i segurs en l’ús de la bici per a la mobilitat, sense que els tremolin mínimanent les conviccions. El suposat model és facilet d’entendre i barat d’aplicar: consisteix bàsicament en pedalar per la calçada amb tot el trànsit d’una gran ciutat al voltant. Com a model és respectable, a Barcelona també es veu una minoria de ciclistes que pedalen per carrers hostils, sense carrilbici, però com a ciclista urbana mai se m’acudiria fer tweets per criticar-los, ridiculitzar-los o culpar-los de morts pròpies i alienes.

El “nivell” de l’opció que, més que calzadista, es defineix per ser anticarrilista, ha arribat fins al punt d’insultar a una persona que va morir atropellada a la ciutat de Barcelona, quan anava en bicicleta, tot suposant que no “ciclava” correctament, com ells exigeixen, per la calçada. Per tant, el van qualificar així, directament, d’idiota.

Hi ha actituds que no em sorprenen dels #bicihaters que corren per la xarxa. Els insults, les gracietes, els comentaris sarcàstics… fan molta pena sobretot quan veus que vénen d’un perfil de Twitter que s’ha creat des de l’anti, no per fomentar o donar suport, sinó per criticar o demonitzar determinat col·lectiu. Però fins i tot a aquests elements els puc arribar a entendre. La seva vida és anar “anti”, intentar que no s’avanci en una línia que (pel motiu que sigui) no els agrada. És trist però almenys és coherent. El que costa més d’entendre és que qui diu que va en bici cada dia per una ciutat, en comptes de dedicar els seus esforços a fer que cada dia sigui més massiu i segur anar en bici per la seva ciutat, els dediqui a intentar enverinar amb males maneres els progressos d’altres (Barcelona, Sevilla…). Benvingut sigui doncs el MUTE i el BLOCK del Twitter, similar a quan en la vida real “passes d’algú” o directament li dius que no el vols veure més. Que segueixin comptant i insultant morts, vivint ancorats en un anti en comptes de treballar per a un pro.

Ni una més… depèn

Arran de compartir aquesta petició del change.org a les xarxes socials,  he tingut oportunitat d’experimentar, un cop més i de primera mà, la doble moral generalitzada quan es tracta el tema de les motos i les bicis a la nostra ciutat.

fora motos de la vorera

Quan en una conversa surt el tema de les bicis a les voreres, sovint el personal “no ciclista” és implacable. Els arguments usuals són que les voreres són pels vianants, que els ciclistes que van per vorera es posen en perill a ells mateixos i als altres, que l’Ajuntament ho permet i no els multa, que si tenen un problema perquè anar per la calçada és perillós o senzillament els fa por, que espavilin i vagin igualment per la calçada o bé que deixin la bici i vagin en altre mitjà de transport… En fi, tot un reguitzell de crítiques per defensar aferrissadament la bandera de que els ciclistes no han d’anar per la vorera mai de la vida. Sense compartir alguns dels arguments que es donen, sí comparteixo el bàsic: els ciclistes no hauríem d’anar per la vorera, entre altres motius perquè no hem de traspassar els nostres problemes als altres, malgrat que amb la normativa actual hi ha situacions en les quals es permet.

Però què passa quan es fa difusió d’una petició tan evident com aquesta? Quan es demana que les motos, que s’han apropiat de l’espai dels vianants (on recordem que no arriben “màgicament”, sinó sovint amb el motorista muntat i el motor en marxa), tant en voreres amplíssimes com en aquelles d’espai limitat, aparquin a calçada o (valga’m Deu) a un parking? Llavors els arguments fàcilment equiparables emprats versus els ciclistes, perden tot el seu valor:

Les voreres són pels vianants? Bé, no del tot, excepte en el cas dels motoristes que no tenen on deixar la moto (gratis i davant la porta del destí, és clar).

Els motoristes que van per vorera es posen en perill a ells mateixos i als altres? No, van amb molt de compte i si circulen per vorera muntats i amb el motor en marxa malgrat la normativa ho prohibeix, és perquè la moto pesa molt (pobrissons).

L’Ajuntament ho permet i no els multa? Clar, és que l’Ajuntament entén que ells són els salvadors del trànsit urbà i a sobre paguen un impost que els dona llicència per aparcar gratis allà on volen. Els pobres vianants no devem pagar impostos i a més estem molt ben ensinistrats, només cal que el motorista sonar una mica el motor i els vianants s’aparten com ovelles.

Els motoristes tenen un problema perquè no troben lloc per aparcar (a la porta de destí i gratis) i per tant s’haurien d’espavilar i aparcar una mica més lluny, a calçada o pagant? Mai de la vida, és l’Ajuntament qui està obligat a fer-los places davant de la porta de casa, en cas contrari, tenen tot el dret a aparcar a la vorera, no s’han comprat una moto per pagar parking ni per caminar uns metres més, si ho poden evitar.

Els motoristes tenen un problema perquè no troben lloc per aparcar (a la porta de destí i gratis) i per tant haurien de deixar d’anar en moto i anar en altre mitjà de transport?  Senzillament inconcebible. Sempre viuen a llocs on “no tenen” transport públic (ves quina casualitat) o bé asseguren que trigarien molt més en arribar a destí (no m’estranya, sobretot si comptes que tal com arriben, empastifen la moto a la porta i es queden tan amples).

Un cop desactivats tots els arguments que tant de servei ens feien per a les bicis, de manera immediata apareixen altres que ens recorden que hem de ser solidaris, que hem de compartir l’espai que a Barcelona és tan limitat, que no podem ser radicals, que els pobres motoristes no tenen on aparcar la moto (gratis, s’entén)… Els arguments enèrgics que es dirigeixen als ciclistes perquè abandonin les voreres, de cop es transformen en un cant a la convivència i una defensa aferrissada de la moto a ciutat, amb aquells arguments típics i tòpics que fa temps que s’han desmentit però tots els motoristes fan servir igual, perquè ni la moto ens salvarà dels embussos, ni contamina menys, ni fa menys soroll… ben al contrari.

De totes maneres, i malgrat he de reconèixer que preferiria que la meva ciutat no fos una desfilada contínua de màquines contaminadores i sorolloses (sovint la meva oïda comprova com una moto fa per soroll que 4 cotxes), mentre la normativa de contaminació, soroll i circulació ho permeti, evidentment qui vulgui anar en moto ho podrà seguir fent i no per això me’l miraré malament. El que no pot ser és que amb la compra una moto es consideri que el preu i l’impost de vehicles de tracció mecànica, porten incorporat el dret a deixar-la a la vorera davant de la porta d’allà on s’hi va. Per tant, jo sí he signat aquesta petició. No perquè vaig en bici, sinó perquè vaig a peu, i les voreres de la meva ciutat cada vegada em fan més vergonya. Motoristes, si teniu un problema, suggeriu, exigiu, proposeu, feu activisme… el que us sembli, però no me’l traspasseu. La vorera no és per a les motos, com diu la petició, sou el goril·la del vídeo, però molts ja us hem vist i ens feu nosa.

Quan l’odi ens cega

El fenòmen conegut com a bicihaterisme és molt curiós. Es tracta d’assumir de manera sistemàtica una actitud negativa vers la bici i tot el que hi tingui a veure. Certament hi ha força elements comuns entre els diferents perfils de bicihaters, però generalitzar no m’agrada i la descripció exhaustiva requeriria d’un post exclusiu que no tinc ganes de redactar.  Només vull reflectir una situació real, viscuda fa pocs dies quan m’estaven fent una entrevista per a un canal de televisió junt al nou carril bici del carrer Numància, cantonada Marquès de Sentmenat.

Un individu que va passar i, en veure’m amb casc i la bici, suposo que va deduir de què anava el tema, s’hi va quedar amb la intenció de ser entrevistat (cosa que no va passar perquè les periodistes no estaven interessades en fer una enquesta, ni tan sols en parlar del carril bici de Numància en concret, parlàvem de mobilitat). En veure que li deien, molt educadament, que gràcies però no gràcies, el senyor va engegar la directa i va fer el seu alegat bicihater, parlant mig d’esquenes al carril i de cara a les periodistes, que amb cada argument seu anaven canviant de cara, crec que sense donar crèdit. Espero no deixar-me’n cap perquè va ser de #bicibingo.

  1. “Em miro aquest carril moltes hores i en tot el dia no passen ni 4 bicis, compteu, compteu!” (les periodistes veien passar 2 bicis, només mentre ell deia aquesta frase).
  2. “Tenen el carril i segueixen anant totes per la vorera!” (aquí les periodistes es van mirar una a l’altra sense dir res, portàvem gairebé una hora allà, havíem vist passar força bicis pel carril i cap per la vorera).
  3. “Sort que els taxis vigilen en obrir la porta, que si no ja haurien matat alguna” va continuar, senyalant uns metres més enlla, un lloc on el carril es fa lamentablement més estret per deixar espai a una parada de taxis davant d’un hotel (les periodistes van obrir els ulls mentre jo deia que era la seva obligació, els conductors hem de vigilar i els professionals, més).
  4. “Mireu!! mireu!! Fan el que volen!!!!” va cridar finalment, assenyalant una parella jove que baixava pel carril, en dos bicis del bicing, creuant el carrer Marquès de Sentmenat mentre tenien el semàfor verd (crec que els ulls de les periodistes ja no es podien obrir més).

Finalment, el senyor va arribar al que jo diria que realment li preocupava, que “s’han perdut moltes places d’aparcament i als ciclistes els han fet un carril sense pagar”. Fal·làcies fàcilment desmuntables, la primera en base al meu post anterior  i la segona… bé, potser aquest senyor paga impostos a banda com a vianant perquè li facin una vorera, però en qualsevol cas també hi ha una entrada a Fal·làcies ciclistes que ho explica molt clarament.

El que crida l’atenció de l’actitud d’aquest home és com la defensa radical d’uns interessos concrets arriben al límit de falsejar la realitat fins i tot quan estàs dins la mateixa realitat. Queixar-se de que no passen bicis mentre estan passant o de que uns ciclistes que just passen en verd “fan el que volen” va més enllà del raonament, és una manifestació molt desagradable d’un odi cegador que té mal remei. Afortunadament  el progrés i les estadístiques ens diuen que cada dia que passa és més probable que aquest individu acabi tenint un bon amic, fill o potser fins i tot parella, que es desplaci en bici per la ciutat, pel seu bé i el de tots. La proximitat a una persona que dóna la casualitat que de vegades es mou damunt una bici és la millor recepta per curar el bicihaterisme. No perquè s’hagi de passar el dia donant-li lliçons, l’odi cec és impermeable a qualsevol raonament, sinó perquè el pot arribar a tocar a nivell emocional i així se n’adonarà que damunt de la bici hi ha una persona, jove o gran, cívica o incívica, que normalment no li vol cap mal i té el mateix dret que ell a utilitzar la via pública amb seguretat.

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

El debat de la bici

Està molt bé fer debat, i més encara quan ho impulsa l’administració i i implica als ciutadans. Però parlant avui amb uns coneguts d’aquells que agafen el cotxe per fer un recorregut que a peu són 15 minuts i en bici en 5, si arriba, he vist que hi ha qui, segons el meu parer, té el debat mal enfocat.

El debat no és bici sí o bici no, igual que no es fa debat sobre si vianants sí o no, motos sí o no, cotxes sí o no. Els debats serien: bici, moto, cotxe… com?

Només faltaria que les persones no tinguessim dret a anar amb un mitjà de transport que ocupa poc espai, silenciós i no contaminant, a la feina, a estudiar, a on vulguem o ens calgui. Els vehicles a motor han fet durant molts anys un ús abussiu de l’espai, s’hi han apropiat fins a límits absurds i això és insostenible. Barcelona és ara mateix una ciutat sorollosa i contaminada, les voreres estan plenes de motos, els carrers sovint embussats amb cotxes majoritàriament ocupats per un passatger, i a sobre darrerament ens hem de sentir a dir que el “problema” són les bicis.

Crec que el debat és com ens replantegem repartir l’espai que és de tots, també dels que anem a peu o en bici, per garantir sobretot la seguretat dels més vulnerables (vianants i ciclistes). En aquest repartiment sense dubte el vehicle a motor té les de perdre, no perquè li tinguem cap mania especial, sinó perquè és el més perjudicial per a la salut de tothom i perquè amb els anys s’ha anat apropiant de molt més espai del que li corresponia. Entenc que a alguns els costi deixar anar el que durant tant de temps consideraven seu i que intentin derivar el focus d’atenció buscant enemics alternatius, però no ens deixem enganyar, el que ens contamina cada dia la vida amb soroll, fums, perill i ocupació de les voreres és la sobrecàrrega de vehicles a motor que ha de suportar la nostra ciutat.

Valoració ciclocarril 30 Travessera de les Corts

Fa uns mesos l’Ajuntament de Barcelona va iniciar una prova pilot pintant ciclocarrils 30 a algunes vies ràpides de la ciutat, entre elles la Travessera de les Corts.

Malgrat la creació de noves insfraestructures per millorar la seguretat dels ciclistes sempre em sembla una bona notícia, el cas és que no acabo d’entendre massa el sentit de prioritzar carrilsbici a carrers menys transitats, per damunt d’altres que són autèntiques autopistes urbanes (i per tant, més perilloses pels ciclistes), a banda de que està clar que la pintura no és infraestructura.

Aquesta prova pilot que sembla que (almenys fins ara) consisteix senzillament en posar pintura a la calçada, sense cap més iniciativa, advertiment ni mecanisme de control, no em té entre els seus usuaris. Passo molt per aquest carrer, sobretot com a vianant, però també com a conductora, usuària del transport públic i sovint com a ciclista (travessant-lo pel carrilbici de Joan Güell). Puc comptar amb els dits d’una mà les vegades que hi he vist bicicletes per calçada, i encara me’n segueixen sobrant si he d’afegir les vegades que les he vist des que hi ha el ciclocarril zona 30.

Sense cap dubte, pintar la calçada és més barat que fer un carrilbici, i també sense cap dubte hi haurà els #machitocalzada habituals o els despistats (i per la cara que fan, terroritzats) de torn que ja feien servir aquest carrer i que ho seguiran fent. Però les meves valoracions (del tot personals, amb validesa estadística tendent a zero) són:

  • L’increment d’ús ciclista en aquest carrer des que hi ha el ciclocarril zona 30 ha estat nul.
  • Els ciclistes habituals seguim prioritzant el recorregut pels carrers (sí realment pacificats) del casc antic de Les Corts o el carril bidireccional segregat de Marquès de Sentmenat/Can Bruixa.
  • Les velocitats dels vehicles a motor no s’han reduït ni una mica.
  • L’ús del carril dret com a lloc d’aparcament il·legal ha augmentat.
  • No he vist cap control de l Guàrdia Urbana per “acompanyar” aquest pilotatge.
  • Segueixo veient algunes bicis per vorera.

En resum, com a usuària habitual de calçada i carrilbici per tota la ciutat, si l’Ajuntament de Barcelona vol que em decideixi a circular envoltada per tota mena de vehicles a motor per un carrer/autopista urbana com és la Travessera de les Corts, caldrà que faci molt més que pintar la calzada amb una bici i un número 30.