No em toleris

A una carta a La Vanguardia, una conductora que es considera experimentada, respectuosa i cívica parla d’un incident amb una ciclista que reacciona (segons ella) de manera embogida després de patir una invasió del carril bici. Independentment de les seves apreciacions personals del succés (que caldria haver vist), crida l’atenció com s’escuda en el fet que la guàrdia urbana també havia ocupat el carril, en el camió que li bloquejava el pas o en la culpabilització de la mare-ciclista, que no portava el nen ben protegit. Tot, tret de l’autocrítica del fet bàsic que va motivar la reacció: COTXE OCUPA CARRIL BICI PER ON EN AQUELL MOMENT PASSAVA UNA MARE AMB EL SEU FILL. I el cotxe el portava ella. No podia parar, darrera el camió. Fins i tot, pitar-lo. No podia queixar-se, de la guàrdia urbana que es passava (segons ella) el carril bici “pel forro”. No. Si hi ha un carril bici, malaguanyat amb quatre arreplegats que passen com poden, què fa un cotxe parat, esperant el seu torn? Els cotxes no paren, avancen!

Molts conductors mostren aquesta manca de respecte envers els pasos de vianants, els carrils-bus, les voreres, els semàfors, no és que ens tinguin una mania especial als ciclistes, només som un obstacle més en el seu camí. I els sorprén que, de tant en tant, algú els planti cara i els engegi allà on haurien d’estar, permanentment. I llavors, tot de sobte, parlen de tolerància, normalment d’excés de tolerància, envers els ciclistes. Jo no vull que em tolerin, només que respectin les regles bàsiques del joc. I si se les salten i resulta que topen amb un ciclista (o vianant) que ja n’ha tingut prou, doncs que se n’adonin de que, de vegades, les trangresions tenen conseqüències imprevistes.

Anuncis

Vale, sí, ja he vist que plou

Divertit el que em passa en arribar a la feina quan plou o sembla que ha de ploure.

Entro amb la meva bici pel pàrking i, si en parar-me al semàfor trobo un company d’edifici (vianant) o en entrar al pàrking en trobo altre (motorista), és gairebé segur que un o altre, o tots dos, dirà quelcom semblant a:

Ui, sembla que plou (o plourà). Et mullaràs, amb la bici, eeeeeeeeeeh?

I jo responc:

Ens mullarem, nooooooooo?????

Si vas a peu i no portes paraigües (cosa possible) et mullaràs, igual que jo però més estona, perquè jo arribaré abans.

Si vas en moto i no vas totalment impermeabilitzat (cosa habitual), ET MULLARÀS, potser menys estona que jo, però depèn, perquè en Miquel (company de feina) ja té calculat que arriba abans a casa en bici que en moto.

Sigui com sigui, ENS MULLAREM. O no, si no plou.

Entenc que ho fan perquè m’aprecien i es preocupen per mi, pel meu benestar, la meva salut, l’estat de conservació de la meva Bromptom. O no?

Molesto?

Després de mirar enrera i veure tants posts sobre com els vianants s’enfaden amb les bicis, com l’Ajuntament modifica ordenances que no calia en perjudici dels ciclistes, com el Departament d’Educació regula el que tampoc calia amb el mateix resultat, com fins i tot el segurata de la porta s’anima a dir que si les bicis no poden circular igual i pel mateix lloc que els cotxes, que les prohibeixin i no les venguin, em pregunto:

TANT MOLESTEM?

Analitzem seriosament, ciclistes i no ciclistes. Tant molesta que hi hagi gent que va a treballar, a comprar, a passejar, en bici? Preferim una ciutat amb cotxes i motos, exclussivament? Tenim una ciutat de contaminació fins a les celles, sorollosa, plena de xoriços, cara i bruta, i ara resulta que el problema som els ciclistes? De debó fem tanta nosa?

A mi, tot sovint, he de reconeixer que alguns vianants em molesten. Quan, despistats o malintencionats, envaeixen el carril bici, quan m’insulten o circulen anàrquicament, fent zig-zag, creuant un carrer sense mirar. També em molesten tots els cotxes, pel soroll, el fum, l’espai excessiu que ocupen sovint per traslladar a una sola persona. I alguns, pel perill que representen (sobretot els que han atropellat a persones de la meva família). Em molesten alguns motoristes, els que es comporten com a vianants accelerats amb un punt suïcida. Alguns passen en vermell, altres aparquen on volen, tots van muntats damunt vehicles més o menys cars que treuen fum i fan soroll.

Però m’aguanto. Crec que aquesta convivència forma part de la normalitat de viure en una ciutat com Barcelona. No em dedico a escridassar-los, ni a criticar-los a cada fòrum que trobo obert, ni a demanar que els multin indiscriminadament o els declarin ilegals. Com és que sembla que jo no tingui dret a rebre el mateix respecte que la resta dels ocupants de la ciutat? Tant molesto?

Enemics arreu

Si voleu entrar amb una Brompton a la seu del districte de Les Corts, evidentment plegada, vigileu amb la funcionària que hi ha a primera línia de foc. Mentre el guàrdia urbà de la porta saluda, somriu i segueix fent la seva, ella pregunta, amb to desagradable si “allò” és una bici. Perquè si és una bici, ha de quedar al carrer. La resposta és que la Brompton, quan està plegada, no és una bici, és un “bulto” que porto agafat i que ni tan sols toca el terra. Per això, i perquè el guàrdia urbà no estava per les ximpleries d’aquesta senyora, vaig entrar amb la Brompton i vaig fer la meva gestió, però sembla que haurem d’anar a l’Ajuntament amb la Brompton dins la seva bossa negra, ben amagadeta, no fos cas que fes mal a la vista de certs treballadors municipals.