Sistema anti-robatori

Enganxines enginyoses a la web de Dominic Wilcox.

Anuncis

Molesto?

Després de mirar enrera i veure tants posts sobre com els vianants s’enfaden amb les bicis, com l’Ajuntament modifica ordenances que no calia en perjudici dels ciclistes, com el Departament d’Educació regula el que tampoc calia amb el mateix resultat, com fins i tot el segurata de la porta s’anima a dir que si les bicis no poden circular igual i pel mateix lloc que els cotxes, que les prohibeixin i no les venguin, em pregunto:

TANT MOLESTEM?

Analitzem seriosament, ciclistes i no ciclistes. Tant molesta que hi hagi gent que va a treballar, a comprar, a passejar, en bici? Preferim una ciutat amb cotxes i motos, exclussivament? Tenim una ciutat de contaminació fins a les celles, sorollosa, plena de xoriços, cara i bruta, i ara resulta que el problema som els ciclistes? De debó fem tanta nosa?

A mi, tot sovint, he de reconeixer que alguns vianants em molesten. Quan, despistats o malintencionats, envaeixen el carril bici, quan m’insulten o circulen anàrquicament, fent zig-zag, creuant un carrer sense mirar. També em molesten tots els cotxes, pel soroll, el fum, l’espai excessiu que ocupen sovint per traslladar a una sola persona. I alguns, pel perill que representen (sobretot els que han atropellat a persones de la meva família). Em molesten alguns motoristes, els que es comporten com a vianants accelerats amb un punt suïcida. Alguns passen en vermell, altres aparquen on volen, tots van muntats damunt vehicles més o menys cars que treuen fum i fan soroll.

Però m’aguanto. Crec que aquesta convivència forma part de la normalitat de viure en una ciutat com Barcelona. No em dedico a escridassar-los, ni a criticar-los a cada fòrum que trobo obert, ni a demanar que els multin indiscriminadament o els declarin ilegals. Com és que sembla que jo no tingui dret a rebre el mateix respecte que la resta dels ocupants de la ciutat? Tant molesto?

Enemics arreu

Si voleu entrar amb una Brompton a la seu del districte de Les Corts, evidentment plegada, vigileu amb la funcionària que hi ha a primera línia de foc. Mentre el guàrdia urbà de la porta saluda, somriu i segueix fent la seva, ella pregunta, amb to desagradable si “allò” és una bici. Perquè si és una bici, ha de quedar al carrer. La resposta és que la Brompton, quan està plegada, no és una bici, és un “bulto” que porto agafat i que ni tan sols toca el terra. Per això, i perquè el guàrdia urbà no estava per les ximpleries d’aquesta senyora, vaig entrar amb la Brompton i vaig fer la meva gestió, però sembla que haurem d’anar a l’Ajuntament amb la Brompton dins la seva bossa negra, ben amagadeta, no fos cas que fes mal a la vista de certs treballadors municipals.

Jo no volia ser activista

Bé, de petita, sí. Volia ser activista i revolucionària, i canviar el món. Però ara, la veritat és que ja em feia mandra.

Jo només volia anar i venir de la feina en bici, perquè ja estava farta del ferum a “sobaquillo” del bus, de la conducció salvatge d’alguns xofers de TMB i de les lesions que algunes frenades d’autobuseros amb complex de F1 m’havien causat a l’espatlla. Només volia sortir de casa tranquila, pedalar fins a la feina, fins al gimnàs, fins on fos. Prudentment, tranquilament, anar i tornar sense problemes d’aparcament, sense generar fum, sense colapsar encara més una ciutat de bogeria on no aprofitem el privilegi del bon temps que tenim gairebé tot l’any.

Però entre uns i altres m’han convertit en una activista de la bici, una defensora dels drets dels ciclistes, una cercadora de punts comuns entre els que ens movem per BCN a velocitat “humana” (ciclistes i vianants). Tanta murga d’ordenança ridícula, tanta regulació mancada de sentit comú, tantes queixes absurdes dels que voldrien veure les bicis multades, matriculades, matxacades, prohibides, han fet que hagi de reaccionar per defensar els meus drets. Els meus i els de qualsevol que vulgui anar en bici i prou sense jugar-se la vida ni barellar-se amb ningú.

Ja sé que això no és Münster, però… algun dia, abans que em passi de la bici al taca-taca, podré gaudir només d’anar i venir sense haver de reivindicar carrils dignes, aparcaments dignes, tractament digne, normes dignes?

I ara… a la feina!

Si la societat posa algú en el punt de mira, ho fa de totes, totes. L’Ajuntament ha encomanat la bicifòbia i avui, en entrar a la feina, el segurata de torn m’ha comunicat un canvi en les normes d’accés a l’aparcament.

Quan vaig començar anar en bici a la feina, el mateix vigilant em va informar de que l’entrada “reglamentària” era per la rampa d’accés i la sortida, per la mateixa rampa (arrambada a la paret i amb molta prudència), bàsicament degut a que la rampa d’entrada és recta i curta, mentre que la de sortida és llarga i fa corba. Avui, les regles del joc han canviat i les bicis hem d’entrar i sortir igual que els cotxes. Tal com ha dit el segurata “som com els cotxes”. Home, no ben bé. Considero que el fet que una bici surti per la rampa de sortida dels cotxes, a la meva feina, implica no només una molèstia per als cotxes (que s’hauran d’adaptar a la velocitat mínima de la bici en un lloc sense visibilitat) sinó també un perill per al ciclista, que pot ser fàcilment embestit per un conductor que no espera trobar en aquell lloc un vehicle tan lent. Probablement, qui ha establert aquesta nova norma no és conscient de que els ciclistes, al contrari que els cotxes i les motos, no tenim “repris” i que, per tant, ciclistes com jo pujaríem aquesta rampa a peu, tot arrossegant la bici. En resum, aquest fet no representaria cap problema si no fos per l’alta probabilitat de tenir cotxes al darrera, durant un tram curt per als cotxes però llarg per a mi, i normalment irritats pel fet de trobar-me allà al davant. Si bé és cert, com diu el vigilant de seguretat, que els cotxes s’han d’acostumar a anar lents quan van darrera d’una bici, no crec que sigui la meva feina fer aquesta pedagogia en el meu lloc de treball, i menys encara a risc de la meva integritat física.

Com afortunadament la meva bici és plegable, la situació que s’ha generat no em deixa més alternativa raonable que plegar-la i sortir caminant (carregant-la) per les escales de l’entrada principal. Però igualment, i per sentit comú, he fet arribar la meva opinió al responsable i li he demanat una resposta sobre el tema. Em sap greu haver-me erigit en una meva d’activista continua dels ciclistes el Departament, crec que tinc altres coses a fer, però de vegades es generen situacions davant les quals em costa molt quedar-me callada.