Resposta?


Curiós. L’Ajuntament no respon, però al diari Metro diu això. No deixa de ser estrany. D’una banda, diu que l’Ajuntament “pretén” fer aquest mapa. Interpreto doncs, que no deu estar fet. D’altra, diu que ha de servir de guia als agents. De guia per sancionar, se suposa. Ups. Hauria de servir de guia als ciclistes, no? Sigui com sigui, no deixa de ser un article en un diari. El meu sentit comú em diu que no et pots refiar de la premsa. Seguirem esperant la resposta oficial. Total, després de més de 5 mesos, ja no ve d’aqui…

Anuncis

Sí o no?

Mira que és fàcil dir “SÍ” o “NO”. O no? Doncs depén qui ho hagi de dir. Si és l’Ajuntament, definitivament NO. Avui torno a mirar l’estat de la meva consulta (reclamada) sobre les voreres practicables i segueixo sense resposta. Ara, ja em deia la meva mare que era molt tossuda. De fet, massa. Torno a provar amb l’alcalde, aviam si aquesta vegada ho he explicat prou clar:

Fa temps que intento esbrinar si l’Ajuntament farà difusió d’un plànol de BCN amb informació sobre les voreres de 5 metres o més, ho he provat enviant un missatge a l’alcalde i mitjançant l’espai d’atenció al ciutadà, però només rebo respostes vagues i, en reclamar una de concreta, em trobo amb que la meva petició es dona per tancada sense més. Només vull saber si aquesta informació es donarà o penjarà a internet en forma de plànol, sí o no? Li demano que faci si us plau el possible perquè pugui rebre una resposta concreta, en comptes de la resposta “estàndard” amb tota la redacció sobre com l’Ajuntament dona suport i informació als ciclistes. Només vull un sí o un no, i (a ser possible) un perquè. Gràcies.

Encara que no ho sembli, jo tinc més coses a fer, i ja hauria oblidat aquesta si al mes de maig (que va ser quan la vaig demanar) algú de l’Ajuntament hagués donat una resposta clara. Tan difícil és?

Ping-pong municipal

La meva pregunta és la de sempre:
Tenint en compte la posada en vigor de la nova ordenança de circulació per a bicicletes, voldria demanar que l’Ajuntament posi a disposició dels ciclistes un plànol de les voreres “practicables”, és a dir, les que fan 5 metres o més d’amplada. En una ciutat com la nostra, on els cotxes i motos respecten poquíssim a les bicis, de vegades és preferible circular per les voreres, sempre respectant els vianants, però a moltes persones en resulta molt complicat saber si una vorera fa 4 o 5 metres d’ample. No voldria haver-ho d’esbrinar quan un guàrdia urbà em vingui a multar i crec que és obligació de l’Ajuntament posar a disposició dels ciutadans tota la informació necessària per a la seva seguretat. Gràcies.

La seva resposta és digna de “Sí, ministre”:
Per indicació de l’alcalde, acusem rebut del correu electrònic que em vas adreçar-li fa uns dies arran de la nova ordenança de vianants i vehicles. La voluntat de l’Ajuntament no és altre que, tal i com hem fet en els darrers anys, seguir treballant conjuntament amb les associacions i entitats ciclistes perquè la posada en marxa de la normativa sigui un element de millora. Per aquest motiu, estem fent una àmplia campanya de difusió perquè els ciclistes disposeu de tota la informació. Et suggereixo que consultis la guia http://www.bcn.es/bicicleta, on trobaràs els consells per a circular amb bici amb seguretat i complint la normativa.

Insisteixo, no em queda cap altre remei:
He rebut el missatge. A l’adreça que m’envien no hi ha la informació que demano. La meva pregunta és molt concreta: està previst difondre un plànol de BCN amb informació sobre les voreres de 5 metres o més?

Tal com parlava divendres amb altra “bromptonera”, de tornada a casa, amoinada també per tanta concreció en el tema de les mesures i tanta incertesa en la informació que “ofereix” l’Ajuntament, potser hauria d’incloure un formulari amb 2 opcions de resposta:
o NO?

L’anècdota semafòrica


Dimecres a quarts de 10 del vespre. Carril bici de la Diagonal, a l’alçada de plaça Maria Cristina. Dos guàrdies urbans imagino que compleixen ordres parant els ciclistes pel motiu que sigui. A mi no. Difícil, suposo. Amb llums, velocitat adient, casc, parada al semàfor per travessar la Diagonal, dec semblar prou alliçonada. A pocs metres (cinc? no ho sé, això encara m’ho ha de dir l’Ajuntament), els cotxes es passen el semàfor de la Diagonal en vermell. Quatre, cinc cotxes, dues o tres motos. Com sempre. Els vianants i jo mateixa esperem pacientment a que algun conductor decideixi parar i respectar el senyal vermell. El nostre semàfor amb el vianant verd que dona pas, com ja sabem és purament orientatiu. Jo sé que tindré temps de travessar tota la Diagonal, perquè vaig sobre rodes, però alguna persona gran ja és conscient que haurà de fer dues etapes, perquè no podrà arribar a l’altra vorera abans que el semàfor canviï a vermell i li tocarà fer parada al carril del tramvia. Fan cara d’irritats perquè potser tenen tanta o més pressa com els cotxes que no deixen de passar, però no són suïcides i esperen, resignats. Cada vegada més això em recorda a Venezuela, on els semàfors eren una anècdota i passar quan estaven verds, una temeritat.

Fauna urbana

Ja havia parlat de la iaia que escridassa a les ciclistes “assassines” com si portessim el 666 tatuat al front, també de l’avi que prova d’encertar-te d’un cop de bastó o de l’home que amenaça amb el puny. Crec que no ho havia fet de l’avi que seu ben tranquil en un d’aquells bancs tan “ben situats”, a propet del carril bici, i estira el bastó tot esperant que algú ensopegui. M’han parlat de la “senyora” que pel barri de Sants es llença damunt les bicis i resulta lleument ferida, el suficient com per cobrar alguna mena d’indemnització. Fauna urbana diversa, parents propers dels ciclistes “slalomeros” de la Rambla Catalunya o del eixerebrat que es passa tot Francesc Macià per la calçada, en contra-direcció, en una bici holandesa, i a pas de tortuga (tot un crack, té molt de mèrit haver arribat a la seva edat amb aquests hàbits tan… especials).

Però ahir vaig augmentar la classificació d’especímens amb un nou individu, que caminava pel carril bici de la Diagonal, de front a les bicis que pujavem en direcció a Francesc Macià, amb cara de mala persona (o potser és que senzillament era lleig) i una “pota de cabra” agafada amb totes dues mans. I mentre, la guàrdia urbana suposo que compleix ordres multant (o advertint) els ciclistes que gosen desobeir les magnes noves ordenances municipals.

Aquí no tenim un problema d’ordenances, només. Tenim un problema de civisme i educació (deixant de banda el tema de la malaltia mental, que probablement està latent en algun cas). Tenim un problema de respecte i tenim el gran problema de que l’Ajuntament ho està fent tot per enemistar tothom amb tothom. Ja fa anys que l’Ajuntament de Barcelona fa el que pot i més per enemistar ciclistes i vianants, i li hem d’atribuir el mèrit de convertir aquells que haurien de ser aliats naturals en enemics a sang i foc. Amb un disseny deficitari i una senyalització penosa, enemista també cotxes amb motos, motos amb bicis, taxistes amb tothom (és clar, quantes més hores t’hi passes allà ficat, més cabrejat deus estar), en fi, la seva capacitat de generar enemistat és gairebé ilimitada. Sense tenir fe en els miracles, sí en tinc en les solucions imaginatives. O si no hi ha prou imaginació, en les solucions copiades de models millors de vialitat i convivència urbana, que de ben segur en deu haver.

Em felicito

Pel que diuen els diaris i els meus amics usuaris del Bicing, sembla que vaig prendre una bona decisió en no fer-me usuària del “servei”.

La meva amiga Fina, companya de feina sostenible i assenyada “donde las haya”, està que trina amb les bicis del bicing. No només no troba quan en necessita, o no troba on deixar-la, o troba cotxes aparcats al bell mig de l’espai bicing, o troba bicis sense frens o amb el seient que té més mobilitat de la desitjable, sinó que a sobre ha de llegir comentaris com aquest que ens transcriu en Marc Belzunces al seu blog, trobat a una entrevista amb un dels responsables del Bicing barceloní. Literalment: Lo lógico es que en el futuro algunos usuarios se den de baja del servicio cansados de no encontrar bicicleta. Así se equilibrará la oferta y la demanda. Brutal.

Equilibrem l’oferta i la demanda de la sanitat deixant que morin pacients en llista d’espera? Equilibrem l’oferta i la demanda de les llars d’infants deixant els nens sols a casa? Bé, només són algunes idees. Va, equilibrem? Quins nassos…

Brompton – 100 kms

En Marc Belzunces fa les entrades de 1000 en 1000, però les novates com jo hem de celebrar que hem arribat als 100 primers kilòmetres amb la Brompton.

I com va? Doncs molt bé. La conducció, que ja d’immediat vaig veure que era més àgil del que imaginava, cada dia millor. És molt maniobrable i la manca d’amortiguació no la fa gens incòmoda, és clar que tot deu dependre de com i a què estiguis acostumada. El canvi respon bé, no li manca “nervi” en la pujada final a la feina ni m’ha costat gens adaptar-me al que té de peculiar respecte als canvis convencionals.

Utilíssimes les rodetes per arrossegar-la a la feina, al centre comercial, a qualsevol lloc on el terra sigui pla i s’hagi de fer un recorregut sense carregar pes. Tan útils que potser seguiré les recomanacions i incorporaré les rodetes “totals” per estalviar-me haver d’aixecar el manillar una mica a pes. He d’anar a veure si em fan la bici molt més gran un cop plegada, perquè la taquilla del gimnàs és sagrada i la Brompton entra justeta justeta.

De moment, quan anticipo problemes per accedir amb ella a algun lloc, la guardo dins de la bossa negra i anònima i el problema esdevé CAP PROBLEMA. Lleugereta no és que sigui, probablement aquest serà l’únic “però” que de moment li trobaria, però fa bonic veure com els “machotes”, enfrontats a aquest comentari, l’agafen com si res i m’asseguren que és lleugera com una ploma (bé, potser tenen raó i soc jo la que està poc catxes).

El plegat, fantàstic. Ràpid i segur, em permet pujar i baixar escales o deixar-la plantada un moment sense perdre ni un minut.

En fi, malgrat el preu, estic satisfeta d’haver fet una bona compra.