Resposta municipal

He de dir que he rebut resposta de l’Ajuntament de Barcelona, globalment correcta i en termes prou ajustadets al que els comentava. Encara que evidentment no solucionarem el tema dels aparcaments de BSM ni farem bicibergs a la Plaça Catalunya ni reconvertirem els carrils pintats a les voreres en autèntics carrils bici, almenys s’han dignat a respondre més o menys al que tocava, en comptes de fer allò tan típic de certes administracions, altrament dit “andarse por los cerros de Úbeda”.

Reprodueixo algunes parts de la resposta, ni que sigui per donar continuïtat a aquell post de “com una criatura…”.

Pel que fa a la possibilitat d’utilitzar els aparcaments de BSM per a estacionar bicicletes durant un temps determinat, lamento els fets que m’explica en el seu correu. (…) L’informo que he adreçat una còpia del seu escrit als responsables de BSM perquè tinguin en consideració i valorin les seves observacions.

(…)

En el Pla estratègic 2006-2010, doblarem el número de quilòmetres de carril bici segregats, adaptarem el transport públic per facilitar-ne el seu ús i augmentarem les places d’aparcament (9.000 per al 2007). Vull apuntar també que la voluntat de l’Ajuntament no és altre que, tal i com hem fet en els darrers anys, seguir treballant conjuntament amb les associacions i entitats ciclistes perquè la posada en marxa de la normativa sigui un element de millora.

M’ha cridat l’atenció això de doblar els kms de carril bici segregat i he anat al blog d’en Marc Belzunces, on hi ha aquest post sobre l’actualització Gener del 2007 del mapa col·laboratiu de carrils bici dels Països Catalans, a banda de moltes altres entrades molt interessants. Si anem al Google Earth i ens mirem aquest mapa, ens trobem amb que els carrils de color verd (els autèntics carrils bici: a nivell dels cotxes i segregats físicament) no són precisament majoritaris. Entenc que aquests són els que es doblaran, segons l’alcaldia. Bé, el doble de poquet no és massa, tot i que evidentment és millor que res.

RENFE i bicis: cal ser un Ironman

Avui he vist part de la dura realitat d’aquells que volen transportar les seves bicis a RENFE (trens regionals) en el famós horari de 10 a 15, i he comprovat part de la carrera d’obstàcles que ha hagut de fer el grup de nois educadíssims per:

a) Estar atents a l’anunci del tren i buscar l’ascensor que baixava fins a l’andana.
b) Adonar-se que l’ascensor era insuficient per a ells i els avis carregats amb maletes, i per tant anar a l’entrada general.
c) Passar les barreres amb la bici aixecada (això era per a nota, la maniobra era complicadíssima i demanava no només força, sinó també rapidesa, agilitat, picardia i molta paciència per part de tots els que també preteniem passar per les barreres).
d) Baixar les escales andana avall (sort que les bicis portaven amortiguadors).
e) Trobar un lloc a l’andana on no molestessin ningú (MI4).
f) Pujar al tren, o sigui, escalar al tren, evidentment després de tots els passatgers que anavem a peu.
g) On hauran deixat les bicis, no ho sé, però al meu vagó ho haurien tingut molt difícil.

Ah, i anessin on anessin, de tornada al tren abans de les 3 de la tarda. Cada vegada és més clar que les bicis són les ventafocs del transport, per més medalles que es vulguin posar els càrrecs públics. Jo que volia provar les vies verdes, crec que ho tindré difícil.

Com una criatura…

Ara envio missatges a l’alcalde. La culpa és seva, per posar la funcionalitat a la web.

Benvolgut alcalde,

Des de fa un temps utilitzo la xarxa d’aparcaments de BSM en els meus desplaçaments en bicicleta per la ciutat, i sempre he estat molt agraïda pel fet que són la única empresa que accepta bicicletes per hores i també pel tracte educadíssim i molt atent que he rebut per part del seu personal. Lamentablement, ha estat una sorpresa trobar-me en la situació de no poder aparcar la bici per manca de places i, tot d’una, descobrir que (almenys en els dos pàrkings on he preguntat) només existia una plaça per a aparcament per hores, ja que la resta corresponien a abonats. Soc conscient de que hauran fet la distribució de les places d’acord amb la necessitats del servei, però de totes maneres no puc deixar de pensar que una sola plaça per a cada pàrking és clarament insuficient. Per exemple, en el cas de voler desplaçar-me i aparcar de manera conjunta amb un familiar o company de feina, em seria impossible utilitzar el servei.

Per això, els he demanat que es decideixin a potenciar el servei de prestació de llocs d’aparcament per a bicicletes per hores, que fins i tot molts usuaris encara desconeixen i que trobo que és d’una gran utilitat, tenint en compte l’alt volum de robatoris de bicicletes i les restriccions en aparcament que la guàrdia urbana començarà a controlar a partir de l’entrada en vigor de la nova ordenança de circulació. Possiblement, aquest fora un bon moment per recordar als ciutadans l’existència d’aquest servei i per augmentar-ne el volum.

En no haver rebut resposta per part de BSM, he pensat que no fora mala idea compartir aquesta informació amb l’alcaldia i, de pas, demanar-vos que feu coincidir l’entrada en vigor de la nova ordenança amb un increment de carrils bici a la ciutat (vull dir carrils bici de debó, no ratlles paral·leles pintades al terra en llocs que posin en perill a ciclistes i vianants, com passa ara) i també amb la construcció d’aparcaments segurs per a bicicletes, com el Biciberg o el Bike-Hive, en els llocs necessaris (bàsicament centre de la ciutat i àrees més comercials). En resum, us demanaria una política més valenta d’impuls envers l’ús de la bicicleta, un vehicle que si molts ciutadans encara no utilitzen és bàsicament per la inseguretat dels actuals carrils bici a la ciutat i per la manca d’espais segurs d’aparcament.

Tot esperant que els meus suggeriments serveixin per a alguna cosa, rebeu una salutació.

Silenci

Horror.
Els frens de la bici ja no fan aquell soroll terrible que m’anunciava des de molts metres de distància, ara hauré de tocar el timbre per fer-me sentir, quan clagui. Risc per a la meva integritat.
Com pot ser que alguns vianants s’irritin tant en sentir un timbre? La veritat és que és perfectament comprensible que la gent es despisti i camini, de manera automàtica, entre les dues ratlles de l’anomenat carril-bici. Dues línies paral·leles al terra no fan un carril i molts vianants van a la seva, amb la tranquilitat que dona ser a la vorera, sense adonar-se de que són on no toca. No passa res. Però llavors, sents un timbre (no una sirena, no una bocina, no un crit esgarrifós) i què toca? Doncs senzillament adonar-se, si vas “per a nota” fins i tot apartar-se, si ets alienígena igual disculpar-se, però no, sembla que el que en molts casos “toca” es girar-se, encarar-se amb ciclista que ha gosat “pitar-te” i muntar un espectacle amb insults i moviments amenaçadors.
Novament la cultura del cotxe ens passa factura. Perquè els conductors piten, molt sovint, per desfogar-se, per recriminar, per acompanyar un insult. Tant és si la majoria dels ciclistes només toquen el timbre per avisar. Tant és que fins i tot la nova ordenança municipal sembla que obligarà a dur timbre per avisar als vianants. El vianant està condicionat i per a ell un timbre és un insult i el ciclista un enemic. No anem bé.

RENFE i bicis

No té gràcia criticar a la RENFE, és tan fàcil… Però no puc deixar de comentar la seva pintoresca normativa per al transport de bicicletes. Va, seré magnànima i em limitaré als trens de rodalies.

Representa que s’han de dur les bicis a les plataformes d’accés als trens. Bé, primer cal pujar. Ja és un impediment pels que no fem peses al gimnàs. Les pujades i baixades dels trens de RENFE (tret dels de 2 pisos), són un problema amb i sense bici. Un cop allà dalt, i encara que el tren no vagi a tope, no hi ha cap lloc adient per deixar la bici sense molestar a la resta dels viatgers. O la bici és plegable o millor que tinguis un punt “bronques”, perquè de cacao en tindràs, assegurat.

Però el millor de tot és l’horari durant el qual es permet transportar les bicis als trens. És clar, com que no ofereixen les condicions mínimes per transportar la bici sense molestar a l’aclapadora majoria dels viatgers (que no tenen cap culpa), posem un horari: el transport està permès, de dilluns a divendres, de 10 a 15, dissabte i diumenge tot el dia. O sigui, les bicis no són per anar a treballar, ni tan sols per anar a classe. Les bicis són per a l’esbarjo i per circular de 10 a 15. Patètic.

Bici i tren


Normalment, fan de bon combinar, sobretot si parlem dels FGC (a la RENFE, millor ni ens acostem), però aquesta setmana vaig patir un vagó dels FGC, en hora gairebé-punta i sense l’espai condicionat per posar-la. La primera reacció va ser d’agobiament immediat. Acostumada a les reaccions d’alguns vianants en veure la bici, ja m’esperava un autèntic linxament. Mirar d’arraconar-se era inútil: no hi havia on. Vaig fer mil esforços per posar-la on molestés menys i em vaig resignar a patir la indignació generalitzada de tots aquells passatgers que em miraven amb cara rara.
Però la vida “nos da sorpresas”. Quina va estar la meva en veure que, responent a les meves (sinceríssimes) disculpes, la majoria del passatge d’aquell curiós vagó (joves, quarentons, avis…) es van posar immediatament al meu costat, acceptant disculpes, queixant-se de la manca d’habilitació per part dels FGC i ajudant-me a no molestar. Tothom amb una amabilitat exquisita, tothom amb bones paraules, molts fins i tot amb un somriure. No m’ho havia trobat mai. Potser sí que algun dia vianants i ciclistes podran fer “plataforma” comuna per defensar els seus drets i les seves necessitats, tot cercant una ciutat més a la mida dels éssers humans i menys sota la tirania dels cotxes i les motos. Potser.

La imatge és de http://www.pedalibre.org/

Aparcar la bici



Ja fa un temps que em resisteixo a canviar de bici, i és que el trastet que em porta a la feina cada dia té dos grans avantatges:

1. Els frens són efectius i sorollosos. Una lleu frenada i els okupes del carril bici queden avisats, els coloms espantats, de vegades fins i tot els cotxes (aquells que passen els semàfors dels passos de vianants intermitents com si estiguessin al circuit de Montmeló) es paren i miren què passa. Passa una bici, només quan pot.

2. És velleta i carrinclona. Pobrissona meva, sembla que de moment, ni els lladres la volen.

És clar que res a veure amb les bicis que em creuo cada dia per la Diagonal, amb els ciclistes pedalant com senyors, l’esquena ben dreta i els radis lluents. Menys encara amb les Brompton que de tant en tant es veuren, plegades i desplegades. I segurament no té res a veure amb la bici que estava lligada al costat de la meva i de la qual, en sortir, només queden les seves restes mortals (normalment, una cadena tallada).

I és que la meva bici, que normalment va de pàrking a pàrking, té un cert marge per esperar-se al carrer en llocs més o menys segurs. De moment, sobreviu a l’acera del Cinesa Diagonal, a la porta de la UOC i a tots aquells llocs on no puc trobar un pàrking de BSM, els únics a Barcelona que m’agafen la bici per hores. En una ciutat tan insegura per a les bicis, com és possible que només els pàrkings de BSM donin l’opció d’aparcar per hores? Tampoc ocupem tant de lloc, en qualsevol paret poden posar una filera al terra que permeti lligar-les i apa, a facturar calerons! El més gros és el que fan als pàrkings Vincit, on tenen bicicletes aparcades per llogar als clients però no accepten bicicletes que vulguin aparcar per hores…

Em pregunto: com fan els “pijos” que van en bici? Algun deu haver. Ells porten bicis bones i guais. Les aparquen sempre a un pàrking privat? Les deixen al carrer, disposats a no trobar-les, com si fossin un kleenex? Tenen tractes especials al pàrking Vincit? No les aparquen mai? Només circulen amb Bromptons?