Aparcar la bici



Ja fa un temps que em resisteixo a canviar de bici, i és que el trastet que em porta a la feina cada dia té dos grans avantatges:

1. Els frens són efectius i sorollosos. Una lleu frenada i els okupes del carril bici queden avisats, els coloms espantats, de vegades fins i tot els cotxes (aquells que passen els semàfors dels passos de vianants intermitents com si estiguessin al circuit de Montmeló) es paren i miren què passa. Passa una bici, només quan pot.

2. És velleta i carrinclona. Pobrissona meva, sembla que de moment, ni els lladres la volen.

És clar que res a veure amb les bicis que em creuo cada dia per la Diagonal, amb els ciclistes pedalant com senyors, l’esquena ben dreta i els radis lluents. Menys encara amb les Brompton que de tant en tant es veuren, plegades i desplegades. I segurament no té res a veure amb la bici que estava lligada al costat de la meva i de la qual, en sortir, només queden les seves restes mortals (normalment, una cadena tallada).

I és que la meva bici, que normalment va de pàrking a pàrking, té un cert marge per esperar-se al carrer en llocs més o menys segurs. De moment, sobreviu a l’acera del Cinesa Diagonal, a la porta de la UOC i a tots aquells llocs on no puc trobar un pàrking de BSM, els únics a Barcelona que m’agafen la bici per hores. En una ciutat tan insegura per a les bicis, com és possible que només els pàrkings de BSM donin l’opció d’aparcar per hores? Tampoc ocupem tant de lloc, en qualsevol paret poden posar una filera al terra que permeti lligar-les i apa, a facturar calerons! El més gros és el que fan als pàrkings Vincit, on tenen bicicletes aparcades per llogar als clients però no accepten bicicletes que vulguin aparcar per hores…

Em pregunto: com fan els “pijos” que van en bici? Algun deu haver. Ells porten bicis bones i guais. Les aparquen sempre a un pàrking privat? Les deixen al carrer, disposats a no trobar-les, com si fossin un kleenex? Tenen tractes especials al pàrking Vincit? No les aparquen mai? Només circulen amb Bromptons?

L’ús de la bici a la ciutat

Quan més la provo, més m’agrada. És fantàstic això d’arribar de seguida a tot arreu, sense haver d’esperar l’autobús, sense haver de compartir olors i cops de colze al metro, disfrutant del bon temps que tenim a Barcelona… Llàstima que siguem en un país de xoriços, tot i portar una bici “pelín” atrotinada, no li pots treure la vista del damunt sense pensar si la tornaràs a trobar. Ja pots posar cadenes, tanques en “U”, ja pots deixar-la aparcada en un carrer ben transitat, que com el “mangui” de torn la miri amb bons ulls… adéu, bici! Aquest estudi d’Amics de la bici ho explica molt claret, tot i no ser molt actual.
Per cert, la meva encara sobreviu, això sí, de pàrking en pàrking (a la feina, als pàrkings de l’Ajuntament) i, de tant en tant, suposo que gràcies al sant patró protector dels ciclistes, que en algun lloc del santoral deu ser.
Potser que demanem al sant patró que intercedeixi a l’Ajuntament perquè posin més carrils bici, i més decents. Per dir-ho d’alguna manera, que un carril bici no és una ratlla pintada al terra al costat dels carrils dels cotxes i llestos, com a l’avinguda Josep Tarradellas (així ja podem fer no 100 kilòmetres de carril, sinó 1000, 2000, 3000…). Un carril bici tampoc és un tros de vorera “robat” a la iaia de torn, a la noia de servei amb 4 nens  o al senyor que trampeja com pot amb el carret del mercat, com al carrer Doctor Fleming.
Un carril bici pot ser aquest que ens ensenyava el Miguel Campos, de Dinamarca (què curiós, els cotxes respectant el carril…). Un carril bici pot ser aquest de la Universidad de Huelva (mira, i pintadet i tot…). O com aquest a A Coruna (apa, a nivell diferent…). O fins i tot com aquest de Londres (prou vorera per tothom). Va, paciència, que amb l’ajut del sant patró desconegut i la insistència dels ciutadans, algun dia arribarem, potser quan jo ja no tingui forces per pedalar i hagi d’anar amb el taca-taca.