Com una criatura…

Ara envio missatges a l’alcalde. La culpa és seva, per posar la funcionalitat a la web.

Benvolgut alcalde,

Des de fa un temps utilitzo la xarxa d’aparcaments de BSM en els meus desplaçaments en bicicleta per la ciutat, i sempre he estat molt agraïda pel fet que són la única empresa que accepta bicicletes per hores i també pel tracte educadíssim i molt atent que he rebut per part del seu personal. Lamentablement, ha estat una sorpresa trobar-me en la situació de no poder aparcar la bici per manca de places i, tot d’una, descobrir que (almenys en els dos pàrkings on he preguntat) només existia una plaça per a aparcament per hores, ja que la resta corresponien a abonats. Soc conscient de que hauran fet la distribució de les places d’acord amb la necessitats del servei, però de totes maneres no puc deixar de pensar que una sola plaça per a cada pàrking és clarament insuficient. Per exemple, en el cas de voler desplaçar-me i aparcar de manera conjunta amb un familiar o company de feina, em seria impossible utilitzar el servei.

Per això, els he demanat que es decideixin a potenciar el servei de prestació de llocs d’aparcament per a bicicletes per hores, que fins i tot molts usuaris encara desconeixen i que trobo que és d’una gran utilitat, tenint en compte l’alt volum de robatoris de bicicletes i les restriccions en aparcament que la guàrdia urbana començarà a controlar a partir de l’entrada en vigor de la nova ordenança de circulació. Possiblement, aquest fora un bon moment per recordar als ciutadans l’existència d’aquest servei i per augmentar-ne el volum.

En no haver rebut resposta per part de BSM, he pensat que no fora mala idea compartir aquesta informació amb l’alcaldia i, de pas, demanar-vos que feu coincidir l’entrada en vigor de la nova ordenança amb un increment de carrils bici a la ciutat (vull dir carrils bici de debó, no ratlles paral·leles pintades al terra en llocs que posin en perill a ciclistes i vianants, com passa ara) i també amb la construcció d’aparcaments segurs per a bicicletes, com el Biciberg o el Bike-Hive, en els llocs necessaris (bàsicament centre de la ciutat i àrees més comercials). En resum, us demanaria una política més valenta d’impuls envers l’ús de la bicicleta, un vehicle que si molts ciutadans encara no utilitzen és bàsicament per la inseguretat dels actuals carrils bici a la ciutat i per la manca d’espais segurs d’aparcament.

Tot esperant que els meus suggeriments serveixin per a alguna cosa, rebeu una salutació.

Anuncis

Silenci

Horror.
Els frens de la bici ja no fan aquell soroll terrible que m’anunciava des de molts metres de distància, ara hauré de tocar el timbre per fer-me sentir, quan clagui. Risc per a la meva integritat.
Com pot ser que alguns vianants s’irritin tant en sentir un timbre? La veritat és que és perfectament comprensible que la gent es despisti i camini, de manera automàtica, entre les dues ratlles de l’anomenat carril-bici. Dues línies paral·leles al terra no fan un carril i molts vianants van a la seva, amb la tranquilitat que dona ser a la vorera, sense adonar-se de que són on no toca. No passa res. Però llavors, sents un timbre (no una sirena, no una bocina, no un crit esgarrifós) i què toca? Doncs senzillament adonar-se, si vas “per a nota” fins i tot apartar-se, si ets alienígena igual disculpar-se, però no, sembla que el que en molts casos “toca” es girar-se, encarar-se amb ciclista que ha gosat “pitar-te” i muntar un espectacle amb insults i moviments amenaçadors.
Novament la cultura del cotxe ens passa factura. Perquè els conductors piten, molt sovint, per desfogar-se, per recriminar, per acompanyar un insult. Tant és si la majoria dels ciclistes només toquen el timbre per avisar. Tant és que fins i tot la nova ordenança municipal sembla que obligarà a dur timbre per avisar als vianants. El vianant està condicionat i per a ell un timbre és un insult i el ciclista un enemic. No anem bé.

RENFE i bicis

No té gràcia criticar a la RENFE, és tan fàcil… Però no puc deixar de comentar la seva pintoresca normativa per al transport de bicicletes. Va, seré magnànima i em limitaré als trens de rodalies.

Representa que s’han de dur les bicis a les plataformes d’accés als trens. Bé, primer cal pujar. Ja és un impediment pels que no fem peses al gimnàs. Les pujades i baixades dels trens de RENFE (tret dels de 2 pisos), són un problema amb i sense bici. Un cop allà dalt, i encara que el tren no vagi a tope, no hi ha cap lloc adient per deixar la bici sense molestar a la resta dels viatgers. O la bici és plegable o millor que tinguis un punt “bronques”, perquè de cacao en tindràs, assegurat.

Però el millor de tot és l’horari durant el qual es permet transportar les bicis als trens. És clar, com que no ofereixen les condicions mínimes per transportar la bici sense molestar a l’aclapadora majoria dels viatgers (que no tenen cap culpa), posem un horari: el transport està permès, de dilluns a divendres, de 10 a 15, dissabte i diumenge tot el dia. O sigui, les bicis no són per anar a treballar, ni tan sols per anar a classe. Les bicis són per a l’esbarjo i per circular de 10 a 15. Patètic.

Bici i tren


Normalment, fan de bon combinar, sobretot si parlem dels FGC (a la RENFE, millor ni ens acostem), però aquesta setmana vaig patir un vagó dels FGC, en hora gairebé-punta i sense l’espai condicionat per posar-la. La primera reacció va ser d’agobiament immediat. Acostumada a les reaccions d’alguns vianants en veure la bici, ja m’esperava un autèntic linxament. Mirar d’arraconar-se era inútil: no hi havia on. Vaig fer mil esforços per posar-la on molestés menys i em vaig resignar a patir la indignació generalitzada de tots aquells passatgers que em miraven amb cara rara.
Però la vida “nos da sorpresas”. Quina va estar la meva en veure que, responent a les meves (sinceríssimes) disculpes, la majoria del passatge d’aquell curiós vagó (joves, quarentons, avis…) es van posar immediatament al meu costat, acceptant disculpes, queixant-se de la manca d’habilitació per part dels FGC i ajudant-me a no molestar. Tothom amb una amabilitat exquisita, tothom amb bones paraules, molts fins i tot amb un somriure. No m’ho havia trobat mai. Potser sí que algun dia vianants i ciclistes podran fer “plataforma” comuna per defensar els seus drets i les seves necessitats, tot cercant una ciutat més a la mida dels éssers humans i menys sota la tirania dels cotxes i les motos. Potser.

La imatge és de http://www.pedalibre.org/

Aparcar la bici



Ja fa un temps que em resisteixo a canviar de bici, i és que el trastet que em porta a la feina cada dia té dos grans avantatges:

1. Els frens són efectius i sorollosos. Una lleu frenada i els okupes del carril bici queden avisats, els coloms espantats, de vegades fins i tot els cotxes (aquells que passen els semàfors dels passos de vianants intermitents com si estiguessin al circuit de Montmeló) es paren i miren què passa. Passa una bici, només quan pot.

2. És velleta i carrinclona. Pobrissona meva, sembla que de moment, ni els lladres la volen.

És clar que res a veure amb les bicis que em creuo cada dia per la Diagonal, amb els ciclistes pedalant com senyors, l’esquena ben dreta i els radis lluents. Menys encara amb les Brompton que de tant en tant es veuren, plegades i desplegades. I segurament no té res a veure amb la bici que estava lligada al costat de la meva i de la qual, en sortir, només queden les seves restes mortals (normalment, una cadena tallada).

I és que la meva bici, que normalment va de pàrking a pàrking, té un cert marge per esperar-se al carrer en llocs més o menys segurs. De moment, sobreviu a l’acera del Cinesa Diagonal, a la porta de la UOC i a tots aquells llocs on no puc trobar un pàrking de BSM, els únics a Barcelona que m’agafen la bici per hores. En una ciutat tan insegura per a les bicis, com és possible que només els pàrkings de BSM donin l’opció d’aparcar per hores? Tampoc ocupem tant de lloc, en qualsevol paret poden posar una filera al terra que permeti lligar-les i apa, a facturar calerons! El més gros és el que fan als pàrkings Vincit, on tenen bicicletes aparcades per llogar als clients però no accepten bicicletes que vulguin aparcar per hores…

Em pregunto: com fan els “pijos” que van en bici? Algun deu haver. Ells porten bicis bones i guais. Les aparquen sempre a un pàrking privat? Les deixen al carrer, disposats a no trobar-les, com si fossin un kleenex? Tenen tractes especials al pàrking Vincit? No les aparquen mai? Només circulen amb Bromptons?

L’ús de la bici a la ciutat

Quan més la provo, més m’agrada. És fantàstic això d’arribar de seguida a tot arreu, sense haver d’esperar l’autobús, sense haver de compartir olors i cops de colze al metro, disfrutant del bon temps que tenim a Barcelona… Llàstima que siguem en un país de xoriços, tot i portar una bici “pelín” atrotinada, no li pots treure la vista del damunt sense pensar si la tornaràs a trobar. Ja pots posar cadenes, tanques en “U”, ja pots deixar-la aparcada en un carrer ben transitat, que com el “mangui” de torn la miri amb bons ulls… adéu, bici! Aquest estudi d’Amics de la bici ho explica molt claret, tot i no ser molt actual.
Per cert, la meva encara sobreviu, això sí, de pàrking en pàrking (a la feina, als pàrkings de l’Ajuntament) i, de tant en tant, suposo que gràcies al sant patró protector dels ciclistes, que en algun lloc del santoral deu ser.
Potser que demanem al sant patró que intercedeixi a l’Ajuntament perquè posin més carrils bici, i més decents. Per dir-ho d’alguna manera, que un carril bici no és una ratlla pintada al terra al costat dels carrils dels cotxes i llestos, com a l’avinguda Josep Tarradellas (així ja podem fer no 100 kilòmetres de carril, sinó 1000, 2000, 3000…). Un carril bici tampoc és un tros de vorera “robat” a la iaia de torn, a la noia de servei amb 4 nens  o al senyor que trampeja com pot amb el carret del mercat, com al carrer Doctor Fleming.
Un carril bici pot ser aquest que ens ensenyava el Miguel Campos, de Dinamarca (què curiós, els cotxes respectant el carril…). Un carril bici pot ser aquest de la Universidad de Huelva (mira, i pintadet i tot…). O com aquest a A Coruna (apa, a nivell diferent…). O fins i tot com aquest de Londres (prou vorera per tothom). Va, paciència, que amb l’ajut del sant patró desconegut i la insistència dels ciutadans, algun dia arribarem, potser quan jo ja no tingui forces per pedalar i hagi d’anar amb el taca-taca.