Arxiu d'etiquetes: ajuntament

Sincronització semafòrica

En algunes cruïlles on el pas de vianants i el de bicicletes estan en paral·lel, de vegades et trobes amb que el semàfor de bicis es posa vermell abans que el dels vianants. És una organització semafòrica que no entenc, sobretot perquè la velocitat d’una bici és superior a la d’un vianant, i he fet alguna queixa/suggeriment a l’Ajuntament sense que m’hagin arribat a aclarir els motius (tot i que en algun cas sí han modificat la fase semafòrica).

La darrera queixa/suggeriment va referida al semàfor que es veu als primers segons d’aquest vídeo.

Com es pot apreciar, en aquest cas el semàfor de vianants (més proper als vehicles a motor) es posa verd uns segons abans que el de bicis (que està més allunyat). Per tant, he demanat que tots dos es posin verds al mateix temps o, en tot cas, que es posi verd abans el que està més allunyat dels vehicles a motor (el de bicis).

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

El debat de la bici

Està molt bé fer debat, i més encara quan ho impulsa l’administració i i implica als ciutadans. Però parlant avui amb uns coneguts d’aquells que agafen el cotxe per fer un recorregut que a peu són 15 minuts i en bici en 5, si arriba, he vist que hi ha qui, segons el meu parer, té el debat mal enfocat.

El debat no és bici sí o bici no, igual que no es fa debat sobre si vianants sí o no, motos sí o no, cotxes sí o no. Els debats serien: bici, moto, cotxe… com?

Només faltaria que les persones no tinguessim dret a anar amb un mitjà de transport que ocupa poc espai, silenciós i no contaminant, a la feina, a estudiar, a on vulguem o ens calgui. Els vehicles a motor han fet durant molts anys un ús abussiu de l’espai, s’hi han apropiat fins a límits absurds i això és insostenible. Barcelona és ara mateix una ciutat sorollosa i contaminada, les voreres estan plenes de motos, els carrers sovint embussats amb cotxes majoritàriament ocupats per un passatger, i a sobre darrerament ens hem de sentir a dir que el “problema” són les bicis.

Crec que el debat és com ens replantegem repartir l’espai que és de tots, també dels que anem a peu o en bici, per garantir sobretot la seguretat dels més vulnerables (vianants i ciclistes). En aquest repartiment sense dubte el vehicle a motor té les de perdre, no perquè li tinguem cap mania especial, sinó perquè és el més perjudicial per a la salut de tothom i perquè amb els anys s’ha anat apropiant de molt més espai del que li corresponia. Entenc que a alguns els costi deixar anar el que durant tant de temps consideraven seu i que intentin derivar el focus d’atenció buscant enemics alternatius, però no ens deixem enganyar, el que ens contamina cada dia la vida amb soroll, fums, perill i ocupació de les voreres és la sobrecàrrega de vehicles a motor que ha de suportar la nostra ciutat.

Nova senyalització horitzontal

Des de fa unes setmanes tenim una nova senyalització horitzontal a carrilsbici bidireccionals de Barcelona.

Aquesta senyalització consisteix en una imatge de dues bicicletes, destinada a avisar als vianants de que, malgrat els cotxes en aquest carrer vénen d’un sol sentit, les bicicletes els poden venir en tots dos sentits.

M’agrada veure que l’Ajuntament ja no és tan reticent a posar senyalitzacions de les que abans deien “redundants” i que hagi perdut a la por a aquella suposada “contaminació visual” que fa uns anys semblava preocupar tant. Potser això vol dir que avançarem per senyalitzar de manera redundant altres situacions que afecten al ciclisme urbà.

D’altra banda, tot i que confio en que aquesta senyalització sigui útil, cal recordar que per creuar amb bastant seguretat com a vianant per un pas de vianants amb semàfor només cal mirar el semàfor. La part que resta de la seguretat l’hem de donar els que anem en cotxe, moto o bici, respectant semàfors i vianants. Anant a peu i en bicicleta, a diari em trobo vianants que passen semàfors vermells mirant cap a on no toca o directament sense mirar, normalment més pendents del mòbil que de la seva vida, sovint amb auriculars posats que impedeixen que puguin sentir el timbre d’avís. Això no ho arreglarà cap pintura, però si de tant en tant aixequen la vista i veuen la senyalització, potser ja haurà fet una mica de servei.

Carrilbici Joan Güell

Fa uns mesos que tenim un nou carrilbici als barris de Sants/Les Corts, al carrer Joan Güell.

Amb aquest carrilbici bidireccional, malgrat el seu ample em sembla una mica massa justet, no només és possible anar des de gairebé la Diagonal fins al carrer de Sants amb més tranquilitat, sinó que també es pot fer el camí de tornada sense haver d’anar (necessàriament) per un dels carrers de pujada paral·lels o per la Rambla Badal/Brasil, on no hi ha carrilbici.

Però a banda de permetre anar i venir en bicicleta, el nou carrilbici ha tingut altres efectes secundaris sobre la vida dels dos barris, com ara:

  • Els vehicles a motor han quedat amb un únic carril de circulació, per tant hi ha menys trànsit, menys soroll, menys contaminació i els vehicles que segueixen passant van més lents.
  • Els passos de vianants sense semàfor que hi ha en diferents punts del carrer es respecten molt més.  Per exemple, ja no és habitual haver-se de jugar la vida per travessar el pas de vianants a l’alçada del carrer Can Bruixa. Potser és un efecte secundari de la disminució de velocitat o que, en haver quedat un carrer amb un sol carril, els conductors dels vehicles a motor ja no se senten tan “amos” de l’espai.
  • Les voreres s’han buidat bastant de motos, en crear-se noves places d’aparcament a calçada. Tot i així, i davant l’aparent passivitat de la Guàrdia Urbana, encara queden els irreductibles que segueixen aparcant a vorera davant la porta de casa malgrat tenir places lliures uns metres més enllà.
  • Gràcies a la disminució de motos aparcades, les voreres han quedat per a ús gairebé exclusiu dels vianants. Pots passejar amb més calma sense haver d’esquivar motos (aparcades o en marxa) i sense fer malabarismes si portes un cotxet o un carret de la compra. Suposo que les persones en cadira de rodes també es poden desplaçar amb més comoditat.
  • Les terrasses dels bars estan més plenes de clients, es nota sobretot a la zona de Sants. Normal, tenint en compte que és molt més agradadable estar assegut al costat d’un carrer tranquil que d’una miniautopista urbana amb 2 carrils (de baixada).
  • Jo mateixa, com a veïna de Les Corts, anant pel carrilbici he descobert botigues de la zona de Sants on fins ara no arribava el meu “radi d’acció”.
  • La gent (normalment gran) acostumada a creuar en vermell o per on els va millor, després d’uns ensurts inicials en seguir creuant mirant només en el sentit dels cotxes, ràpidament s’han habituat i segueixen creuant per on no toca… però miren a totes dues bandes.
  • S’han creat unes ZAB a encreuaments amb semàfor, però gairebé sempre les veig massivament ocupades per motos (aquí passa o falla alguna cosa).
  • Es veuen nens i adolescents en bicicleta pel carrilbici (en molts anys al barri i excepte comptats dies festius, no n’havia vist mai en aquest carrer).
  • Només un dia he vist una bicicleta per la vorera i li vaig cridar l’atenció. Una parella de gent gran que que també hi passava  em va recolzar i la noia va anar cap al carrilbici sense dir paraula. Val a dir que tot va ser molt educat i ningú va faltar el respecte a ningú.
  • Com a bon carrilbici, ja disposa dels runners habituals, tot i que afortunadament no he vist que els equips de running dels gimnasos propers en faci un ús “institucional”.
  • He vist algunes ocupacions del carrilbici per part de vehicles a motor, però moltes menys que en altres carrils de Barcelona. Gairebé sempre es tracta de vehicles de càrrega, no de particulars, potser cal revisar com s’han habilitat les zones de càrrega i descàrrega?

Pagar no és manar

Són uns quants els conductors i motoristes que consideren que el fet de pagar el que ells diuen “impost de circulació” i que realment és l’impost sobre vehicles de tracció mecànica els dóna drets exclusius d’ús de la calçada i fins i tot (en el cas de les motos) de la vorera, incloent també el carrilbici. Segurament són els mateixos que diuen que les persones que anem en bici no paguem impostos, i potser fins i tot s’ho creuen.

No està de més dir que paguem els mateixos impostos que tothom, tret del de vehicles de tracció mecànica perquè justament nosaltres d’això no en gastem, la nostra tracció és ben humana. És clar que tampoc contaminem la ciutat amb els nostres fums, no la fem desagradable amb els nostres sorolls, no matxaquem l’asfalt amb el pes dels nostres vehicles ni ocupem un espai (en el cas dels cotxes) d’uns 12 metres quadrats sovint per transportar una sola persona. Per car que sigui l’impost sobre vehicles de tracció mecànica dubto molt que arribi a cobrir, ni de lluny, la despesa que generen cotxes i motos, no només a nivell d’infraestructures, sinó també social i sanitari.