Arxiu d'etiquetes: brompton

Gossos, criatures i turistes

Malgrat a uns quants els sàpiga greu, els ciclistes circulem legalment en tots dos sentits pels carrers de “plataforma única”, normalment sense grans problemes ja que acostuma a haver espai més que suficient i la majoria anem amb prou compte (tret del sector cafre implícit a qualsevol col.lectiu, minoritari però emprenyador).

Ordenança de l'Ajuntament de Barcelona
Ordenança de l’Ajuntament de Barcelona

Jo, que per aquests tipus de carrers vigilo molt amb vianants, sortides de portals, d’aparcaments… acostumo a fer allò que el sentit comú em dicta: calcular la trajectòria aproximada de les persones que hi passegen per seguir el meu camí amb prou marge, sense posar-les en perill ni posar-m’hi jo mateixa. Vigilo especialment amb les criatures que van jugant, la gent que passeja distreta (normal, estan passejant), els avis… en fi… tot un “ballet” on fàcilment trobes el teu espai sense que ningú senti que pertorbes la seva tranquilitat i el seu dret a ser allà, que és el mateix que el teu. En alguns moments, quan l’aglomeració de vianants és excessiva, la solució és tan fàcil com baixar de la bici i passejar, a ritme de vianant, fins al carrer amb pas lliure més proper.

Curiosament, la meva experiència és que aquells que en teoria representa que haurien de ser els més difícils de controlar a nivell de càlcul de trajectòries (gossos i criatures), de manera sistemàtica són els que m’ho posen més fàcil. Mentre que les persones adultes que caminen a una velocitat més o menys estable, de cop i volta em noten venir i paren o es giren amb un ensurt (sense que vingui a res, perquè jo encara sóc lluny i a baixa velocitat), criatures i gossos acostumen a seguir el seu camí, encara que em vegin, i no és estrany trobar-me amb un gos que reacciona amb fluïdesa a la meva presència inofensiva, mentre que la persona que el passeja em mira com si fos un tanc. Potser és la manca de pràctica en la interacció amb ciclistes o una experiència prèvia desagradable que fa que les persones adultes sovint reaccionin de manera sobtada, anticipant un ensurt que ells mateixos acaben generant. No passa el mateix amb molts turistes, que reaccionen amb naturalitat a la meva presència i potser només es paren un moment per fer una mirada a la Brompton i comentar que Barcelona és probablement la ciutat del món on n’han vist més.

Anuncis

Sense por

Els comentaris més comuns que em fan les persones que s’estan plantejant el pas a la bicicleta urbana a Barcelona fan referència a la por. Por de no trobar els camins més segurs per arribar on volen, por de que els vehicles a motor els facin mal, por de que els vianants els esbronquin, por de que la guàrdia urbana els posi una multa per fer alguna cosa que no sabien que no es podia fer, por de passar fred, por de passar calor, por de suar, por de mullar-se amb la pluja, por de que els robin la bici, por d’haver de carregar la bici, por de que no els deixin entrar la bici a un lloc, por de caure al terra “amb aquestes rodetes de la Brompton, tan petites”… Deixant de banda les darreres pors, que poden ser més o menys comunes a qualsevol ciutat europea, les primeres em semblen molt pròpies d’una ciutat com Barcelona. No se m’acudeix que un neociclista per exemple a Munich (ja no diguem a una ciutat holandesa o danesa) tingui por de la gran majoria dels aspectes que he exposat. Nosaltres sí, i en molts casos, de manera legítima, potser perquè som conductors i hem vist les bicis com un destorb, o perquè som vianants i hem tingut un ensurt amb un carrilbici pintat a vorera pel qual passejàvem sense adornar-nos.

Només hi ha un consell que es pot donar per respondre a aquests neguits: sense por.

Anar en bici no és més terrorífic que creuar un pas de vianants de la Diagonal, amb el semàfor tan ajustat que gairebé només els més joves i ràpids poden passar, i on et trobes amb cotxes que, com tenen semàfor intermitent, consideren que es poden parar a pocs centímetres de tu i així aniràs més ràpid. Anar en bici és gratificant, és pràctic, és globalment segur fins i tot a una ciutat com Barcelona o jo no hi aniria a diari, des de fa tants anys i sense tenir (fins ara) ni un sol accident. Anar en bici és divertit. Anar en bici és addictiu. Anar en bici et treu la por i sovint et posa un somriure a la cara. Anar en bici, malgrat pesi als defensors del motor ciutadà, ajuda a que tots respirem millor i a que la ciutat es mogui a un ritme més a mida de les persones. Ja sé que Barcelona no és Copenhague i encara recordo quan fa pocs anys em cridaven pel carrer “Vete a Holanda!”. Calen anys, feina activista i voluntat política per fer de Barcelona una Dinamarca o Holanda a nivell ciclista, però posar el nostre granet de sorra és tan fàcil com pedalar cada dia i anar sumant ciclistes als quals l’alegria d’anar en bici els anul·li les pors de l’anticipació.

Alguns consells

Sense ànim de fer cap llista total, aprofito que tinc uns quants amics que darrerament han optat per passar-se a la bici urbana i dedicar-los un post amb els que per a mi són consells bàsics quan comences a anar en bici per Barcelona (i suposo que per molts altres llocs). Si en teniu més, perquè segur que me’n deixo uns quants, us agrairé que els deixeu en els comentaris.

  • Abans de res, disfruta! Anar en bici al treball, a classe, al gimnàs, a comprar, a fer encàrrecs, on sigui….  és una experiència molt agradable que et carrega les piles d’energia positiva, estavia diners, sorolls i contaminació i t’apropa al teu entorn.
  • Tingues clara l’ordenança municipal, hi ha coses que a Barcelona no es poden fer sense ser multat, encara que a altres llocs sí es pugui.
  • Recorda que has de portar bons llums i un bon timbre. Cal ser visible i audible, per la teva seguretat i per la de tothom.
  • Utilitza el timbre sempre que calgui per avisar i evitar situacions de perill. Recorda que no és un arma per espantar ni esbroncar vianants, però tampoc siguis tímid, si l’utilitzes amb seny i algú s’espanta o ofèn, el problema és seu, no teu.
  • A Barcelona no cal que portis casc si no ho vols, jo en porto, però no sóc partidària de la seva obligatorietat.
  • Si has d’ocupar la vorera, que sigui prou ample, lluny dels portals i quan no hi ha gent. Si no es compleixen aquests requisits, baixa de la bici i camina al seu costat, que no et passarà res. Ja sé que algunes calçades són insegures pels ciclistes, però no trobo bé que traspassem el nostre problema als vianants, i sobretot que ens queixem de què els més forts (vehicles a motor) abusen dels més febles (nosaltres) i fem el mateix amb els vianants. Si vols més espais segurs, fes queixes, manifesta’t, twitteja, reivindica… però fes sentir als vianants tan segurs com t’agrada sentir-te tu quan vas a peu.
  • Quan circulis per la zona 30 i per norma per qualsevol lloc de la calçada, per la teva seguretat ocupa el centre del carril. És el teu dret, et fas més visible i evites els intents perillosos d’avançament per part de vehicles a motor. Si el que va darrera té pressa, s’haurà d’esperar, la ciutat no és una autopista. Si tens remordiments perquè evidentment no vas a 30 km/h, pensa en els conductors que esperen pacientment, sovint durant minuts, a que un cotxe aparqui sense cap problema. Es tracta de nivells de paciència, no passa res, mica en mica aniran aprenent, sobretot si tenen algun conegut o familiar que va en bici.
  • Busca els recorreguts més segurs i tranquils per arribar allà on vols. Sovint no són els més directes, però sovint també són més agradables. Anar en bici et permetrà trencar la monotonia de passar pel mateix lloc cada dia, descobriràs noves rutes, noves botigues, edificis bonics o curiosos, raconets de la teva ciutat que desconeixies… aprofita-ho sempre que puguis! Et pot anar bé alguna aplicació o web per calcular rutes, te’n recomano un parell: Ride the City (que permet trobar la ruta més ràpida, la segura i la més segura) i BikeCityGuide. Però no tinguis por de deixar-te portar pel teu sentit comú i trobar-ne de noves.
  • Jo no estic d’acord amb que els senyals de trànsit apliquin a tots per igual, molts s’haurien d’adaptar a vianants i bicicletes, seguint la línia de ciutats com París, però si circules per Barcelona, el semàfor vermell també va per a tu. Si te’l saltes, ens fas quedar malament a tots i probablement estàs generant una situació de perill. Si et sembla (com a mi) que la regulació viària és “motorcèntrica” i que cal canviar-la… benvingut! Fem activisme ciclista plegats? Busca’m al Twitter!
  • Procura anticipar-te a les situacions de risc, la majoria dels conductors no “van a per nosaltres”, però molts no estan prou acostumats a veure’ns o senzillament no miren, senyalitza bé els canvis de direcció, fes-te veure, no siguis impredictible. Si també ets conductor o motorista, molt millor, anant en bicicleta et podràs posar en el seu lloc i entendre com ens veuen i com reaccionen a la nostra presència, aprofita-ho! Cert que també hi ha una petita quota de conductors eixerebrats o maleducats que ens posen en perill a tots, vigila amb ells, per sort són una minoria però poden fer molt de mal.
  • En la mateixa línia, és important tenir “controlats” els vianants. N’hi ha amb tendència a passar per on volen, saltant-se semàfors i sense mirar. Estigues atent i fes servir el timbre sempre que calgui. Si el timbre és bo i no porten auriculars, et sentiran. Com que segur que també ets vianant, posa’t una mica en el seu lloc, deixant a banda la quota de vianants incívics i/o malcarats, n’hi ha molts que passegen i senzillament es despisten, sovint sense ser conscients que aquelles dues línies que els han pintat a la vorera són un carril. Avisa’ls però no els intimidis. Com els conductors, t’asseguro que han anat aprenent amb els anys, abans era molt pitjor.
  • Ves amb compte amb els carrilsbici mal dissenyats (també coneguts com #bicinyaps), a Barcelona en tenim uns quants. Ja que en aquests casos l’Ajuntament no ha vetllat per la nostra seguretat, ho hauràs de fer tu, i paral·lelament, reclamar, és clar. Si no diem res vol dir que tot ens està bé.
  • Si has de deixar la bici al carrer, ni que sigui un moment o a un lloc que et sembla molt segur, lliga-la bé amb una bona tanca o te la robaran. Barcelona és una ciutat de xoriços ciclistes, em sap greu però “es lo que hay”. Segurament per això les Brompton han tingut tant d’èxit a la nostra ciutat.

I recorda, això és una broma:

Breu perspectiva

Seran uns quants els motius per quals Barcelona té la seva pròpia Brompton (edició limitada), però del que no hi ha cap dubte és que les Bromptons són com bolets a aquesta ciutat. Fa pocs anys, els bromptonaires de torn ens saludavem en trobar-nos pel carril bici i feiem petar la conversa en parar-nos al semàfor. Ara, ja gairebé ni ens mirem. És clar que, uns quants anys més enrera, passava el mateix amb els ciclistes en general. Per sort, avancem cap a la normalitat en molts sentits, malgrat els impediments que l’administració o els lobbies del motor, entre d’altres, massa sovint ens regalen.

És curiós revisar els posts que ja tenen una certa antiguitat, tant d’aquest blog com d’altres que parlen del dia a dia de la gent que només vol arribar a lloc en bici, i veure que alguns temes que llavors preocupaven ara ja semblen superats, com per exemple els abundants avis que insultaven als ciclistes (ara són anecdòctics), els problemes per entrar a la Brompton a molts llocs (ara també acostumen a ser una anècdota) o les reaccions dels revisors o passatgers dels trens en veure una bici plegable (bé, a la RENFE encara hi ha algun revisor que exerceix de sheriff i fa la seva pròpia llei). Altres, en canvi, es mantenen i guanyen amb el temps, com per exemple l’amplada irrisòria dels carrils bici, el plànol municipal amb errors i sense actualitzar o la manca de prioritat que tenen les bicis en travessar les grans places, que fan que, si segueixes el recorregut indicat, puguis trigar més en travessar Francesc Macià que en arribar des d’aquest punt a l’Illa Diagonal.

Grans ciclistes

Després de bastants mesos sense entrades al blog, veig que el meu darrer post de febrer va ser premonitori. A Barcelona cada vegada és menys estrany anar en bici (fins i tot en Brompton) i afortunadament no passen tantes desgràcies com per omplir d’anècdotes un blog, però tot i així se’n poden seguir explicant cosetes i fent reflexions, més enllà (o amb més extensió) del que molts ciclistes comentem cada dia al Twitter, utilitzant el hashtag #bicibcn.

Una de les coses que em crida l’atenció de l’increment de ciclistes urbans (parlo dels que utilitzem la bici com a mitjà de transport, no dels que la fan servir per fer esport) és que amb aquest volum de nous ciclistes s’ha donat pas a un col·lectiu que, pocs anys enrera, alguns ciclistes percebíem com a part de l’oposició: les persones grans. Jo mateixa tinc força comentaris dedicats a les iaies espantadisses (no parlo de les que s’espanten de veritat, que algunes en tenen bons motius, sinó de les “teatrals”) o als iaios amenaçadors.

Per això justament m’agrada trobar-me, i en alguns casos fer petar la xerrada a un semàfor, amb gent gran que es desplaça en bicicleta. Crec que aquests ciclistes urbans aporten al col·lectiu no només una imatge de normalització, sinó en molts casos, un exemple d’hàbits respectuosos amb les normes de trànsit (t’expliquen que és per costum i per allò de modelar la conducta de les criatures) que contribueix a millorar la imatge del col·lectiu del ciclisme urbà i ofereix un exemple a aquells ciclistes (per sort, els menys) que es pensen que estan sols al món i que posar el peu a terra, penalitza.

Per tant, benvinguts els ciclistes molt majors d’edat!

Molt per pedalar

Anar en Brompton per Barcelona ja no és quelcom tan estrany com quan vaig començar aquest blog, ara fa 415 entrades. Però encara ens queda molt per caminar i pedalar abans d’arribar als nivells que he pogut constatar durant un viatge per terres escandinaves.

Les excuses que aquí se senten cada dia (que si fa fred, que si plou, que si fa massa pujada o massa baixada) sembla que allà (on sí fa fred, plou, i també hi ha pujades i baixades) es van superar fa molt de temps. Senzillament, no se senten

Els problemes que generem alguns ciclistes quan gosem pujar a les voreres, a velocitat de vianant i fins i tot caminant al costat de la bici, i el terror que manifesta part de la població en veure com s’acosta la nostra arma assassina (altrament dita: bici) són totalment inexistents, i no només perquè hi hagi carrils bici, sinó per que quan un ciclista camina o circula amb la seva bici per la vorera, a cap vianant li dona un atac de cor.

Els comentaris dels veïns benintencionats (quantes vegades m’he sentit a dir allò de “què, vens de fer esport?” quan arribo a casa a dinar, amb vestit jaqueta i botes de canya alta, com si aquest fos el meu uniforme esportiu habitual) tampoc semblen comuns. Tothom entén que la bici és un vehicle per anar i venir, i que no és més esport que caminar, ni més arriscat que travessar segons quins passos de vianants.

I el més important: el respecte de conductors de vehicles motoritzats als ciclistes sembla generalitzat. Ni tan sols els taxistes es mostren amenaçats pel ciclista de torn que es troben en el seu sentit de circulació, ni ofesos quan alguns ciclistes es posicionen en primer lloc als semàfors, suposo que la percepció generalitzada és que l’espai públic és de tots i que tots tenim dret a ser-hi, a arribar allà on volem anar, i a sobreviure al trajecte.

El moment just

Per a les persones que fan breu conversa a l’ascensor, tot mirant la Brompton, sembla que mai és el moment adequat de l’any per anar en bicicleta. Em passo l’hivern sentint com deu ser d’emprenyador venir a la feina amb la gelor/vent/pluja, com si Barcelona fos Chicago. De cop i volta, el “xip” canvia i la conversa gira al voltant de la calor horrorosa que dec passar per arribar cada matí a la feina damunt la meva bici. I no parlem quan em troben a migdia, talment sembla com si Catalunya fos un país equatorià. L’entretemps, com diuen les iaies, ha desaparegut del tot. No hi ha un bon moment per anar en bicicleta, o fa massa fred, o fa massa calor, o plou massa, o no plou gens. Tot això deixant de banda els immensos desnivells de Barcelona, és curiós que em diguin “com deus suar, oi?” quan em veuen a l’ascensor fresca com una rosa.

És inútil insistir en que no soc cap heroïna-activista ciclista, que no té més mèrit pujar el carrer Calvet pedalant que pujar-lo caminant, perquè la inclinació és exactament la mateixa, que si plou en mullo igual que els motoristes (o menys, perquè jo plego la Brompton i paro un taxi) i que, tornant a casa, amb aquell airet de la baixada, passo menys calor que els que s’apreten ben embotits en un autobús amb olor de suat. L’endemà, torna-hi. Les famoses excuses per no agafar la bici, reconvertides en el·logis cap a la senyora amb faldilla i sabatetes que ve a treballar com si fes el Tourmalet.