Arxiu d'etiquetes: carril

En bici al cole

Amb l’increment dels desplaçaments en bici a Barcelona, cada vegada també és més fàcil trobar-te amb pares i mares que acompanyen els seus fills a l’escola en bicicleta.

Com tots els canvis graduals, als que anem en bici cada dia ens pot costar percebre aquest increment, però els amics i familiars que em visiten a Barcelona de manera periòdica m’han fet veure que imatges com la d’aquest vídeo, ara força habituals, fa pocs anys eren excepcionals i dignes de curiositat.

Segons les estadístiques del Departament d’Ensenyament, més del 90% dels alumnes estan escolaritzats en centres sostinguts amb fons públics, i prop del 70% ho estan a centres públics. El segon criteri de prioritat en la preinscripció i matrícula dels ensenyaments de 2n cicle d’educació infantil, educació primària, ESO i batxillerat als centres sostinguts amb fons públics (després dels germans ja matriculats al centre) és la proximitat del domicili. Per tant, fent una generalització ràpida basada en les dades i també en la percepció personal, podríem dir que la majoria de les famílies escolaritzen els seus fills a una escola propera al seu domicili, és a dir, en un radi d’acció accessible a peu. No dubto de l’existència de casos que impliquen desplaçaments més llargs, ja que òbviament hi són, però de cap manera diria que semblen majoritaris.

Si ens volem deixar d’estadístiques només cal fer una mirada a les escoles públiques i concertades del nostre barri, veurem com molts pares i mares ens sonen perquè viuen a la nostra escala o al nostre carrer.

En aquest panorama, iniciatives com el Camí Escolar o, en recorreguts més llargs o que enllacen amb altres desplaçaments, acompanyar els fills en bicicleta, són cada vegada més habituals. Les cues esgarrifoses de cotxes que veia fa uns anys, de mares i pares parant en doble fila per deixar els fills per exemple a l’Escola Itaca del carrer Numància (Les Corts) per després molts d’ells tornar als seus domicilis (també a Les Corts), són cada vegada més rares de veure. En canvi, sí que veig cada vegada més pares i mares que acompanyen els fills en bicicleta i després segueixen el seu camí a la feina, al mercat o a casa, tot plegat més ràpid que si anessin en cotxe, sense patir embussos i sobretot donant un bon exemple als seus fills.

Anuncis

Carril bici davant d’una escola (2)

Continuant amb el tema dels carrils bici davant de les escoles, avui vull explicar una anècdota del passat 9 de gener, al carril bici del carrer Diputació. Tinc el vídeo de la situació però no el penjaré perquè s’hi veu clarament una colla d’adolescents, entre ells una noia, en actitud imprudent.

Passant per aquest carril, a velocitat normal de bicicleta, vaig veure un grup de nois i noies jugant a fer-se empentes i perseguir-se davant d’una escola, com sovint fan els adolescents. Malgrat la vorera està protegida per una barana que la separa del carril bici, just a l’alçada de la sortida de l’escola, tal com venia jo anava veient com una parella s’acostava, tot jugant, al final de la barana, fins que finalment la noia va iniciar el pas que la feia baixar de la vorera i anar a parar al carril bici, per on tot just passava jo. En el darrer moment, gràcies a la meva frenada i a que va girar el cap, la noia va invertir el moviment i va tornar a la vorera sense que passés res més que un ensurt (per la seva part).

Com a mare (que he estat) d’adolescents em pregunto que hagués passat si per aquell carril a tocar de vorera en comptes de bicis a velocitat més humana, passessin els cotxes i motos que en aquell moment anaven pels altres carrils del carrer Diputació, a tanta velocitat com els era possible. I em responc que molt probablement els conductors i/o motoristes, donada la seva velocitat i alienació respecte a l’entorn, no haurien estat tant pendents com jo del que estava passant a la vorera, ni haurien tingut temps de frenar (amb seguretat) com vaig fer jo, amb el qual el que va quedar amb un ensurt podria ben bé haver estat una desgràcia. Aquest és un més dels motius pels quals prefereixo que al costat de la vorera, i especialment al davant de les escoles, passin els vehicles que són menys perillosos pels vianants, com són les bicis.

Travessant Verdaguer

Podria fer tota una sèrie de com travessar les places de Barcelona, en aquest cas faré la comparativa directa.

Aquí està el vídeo de com travessar la Plaça Verdaguer, sentit Llobregat (és de fa un temps, però tot i amb el canvi del carril-bici de Pg Sant Joan a calçada, l’alternativa de pas senyalitzada per a bicicletes segueix sent la mateixa). Seguint les indicacions i amb les fases semafòriques habituals, el dia del vídeo vaig trigar més de 2 minuts en travessar la plaça.

I tot seguit el vídeo amb els pocs segons que es triga en travessar la plaça en mode #machitocalzada tal com em recomanen molts dels meus amics i coneguts que van en bicicleta, però que sincerament jo no m’atreveixo a fer un dia laborable, amb la intensitat del trànsit i les velocitats que agafen cotxes i motos en aquesta plaça.

En bici a la feina

Anar a treballar en bici, malgrat el que pensin algunes persones, no és un perill i ni tan sols un stress, és una experiència en general agradable i fins i tot relaxant, més encara des que els carrils bici s’han multiplicat i tinc la sort de fer un recorregut força tranquil de casa al treball, o als diferents llocs on de tant en tant em toca anar a treballar.

Un exemple és aquest vídeo, en el qual travesso Barcelona gairebé de punta a punta en uns 25 minuts (de temps real, el vídeo està abreujat), i només amb alguns moments puntuals de stress, quan he de travessar determinades places de la Diagonal (molt mal resoltes i altrament dites #bicinyaps) o quan he de vigilar amb alguns motoristes “prisites” amb una compulsió aparentment incontrolable que els empeny a envair el carril bici.

Tot i aquests moments, la sensació agradable d’arribar en bici a la feina no té res a veure amb la de fer-lo en cotxe o moto, com havia experimentat en altres etapes de la meva vida. És per això que recomano a tothom que provi de desplaçar-se en bicicleta per Barcelona, és una experiència cada dia més agradable i segura, i pel que veig en el meu dia a dia, cada dia més escollida pels meus companys de feina, de gimnàs, amics i veïns.

Carril bici davant d’una escola

Fa un temps que es parla del tema del carril bici del carrer Ganduxer, i com sempre surten arguments a favor i en contra. Els meus, sent una persona que es desplaça per la zona en bicicleta i busca rapidesa, facilitat i seguretat en els meus desplaçaments, són a favor. Lògicament puc entendre alguns dels que són en contra, però la meva opinió és que massa sovint els arguments reals no es manifesten i el que es diu per amagar-los acaba caient en el ridícul.

Des del meu punt de vista, els arguments opositors tenen en gran part a veure amb la pèrdua d’espai que “patiran” els vehicles motoritzats (és igual que tinguin 2, 3, 4, 5 carrils, quan en perden un acostuma a ser la fi del món), tant per circular com per aparcar o parar en doble fila. Entenc que costi objectivar el fet de que durant molts anys des del cotxe i la moto s’hagi fet un ús i abús de l’espai, i que costi deixar-se prendre el que consideres com a propi, malgrat no ho comparteixi em sembla una reacció lògica per part de certes persones. El que no vull entendre és que es posin excuses “opositores” barates com ara la pujada que fa el carrer Ganduxer o el fet que el carril bici passi per davant d’una escola.

Començaré pel que em sembla més important. Per a mi, que un carril bici passi davant d’una escola és un valor afegit, per a l’escola i pel carril, i ho dic com a persona que fa molts anys va ser alumna, com a mare i també com a profe. Ja ens podem omplir la boca de mobilitat sostenible i de lluita contra la contaminació, però si seguim portant els nens al cole en coche o moto… poca cosa farem, les persones aprenem del que veiem fer i sobretot del que fem, no del que ens expliquen. Un carril bici davant del cole pot donar l’opció d’arribar en bici a molts alumnes, i fins i tot no cal escalfar-se massa el criteri pedagògic per aprofitar-lo i treballar in situ aspectes educatius que són transversals a les ciències socials, naturals, la tecnologia, l’educació física, la tutoria…

Finalment, pel que fa al “gravíssim inconvenient” de la pujada que fa Ganduxer i que, segons algunes persones amb certa representativitat associativa al barri, sembla que ni els nens podran arribar a superar, només volia recordar tres cosetes:

  • Des de fa molts anys les bicis tenen marxes (de fet la meva en té 6).
  • També des de fa molts anys, hi ha bicis elèctriques (tot i que jo encara no he necessitat una per anar a treballar a la Via Augusta).
  • La meva generació, quan la majoria de les bicis no tenien marxes i a més pesaven bastant, ja pujava carrers amb molta més pendent que Ganduxer, i no recordo que tinguéssim grans problemes. Imagino que els nens i nenes del segle XXI no seran menys que nosaltres, al contrari, i més encara amb les bicis del segle XXI.

Sensacions

Amb l’experiència que em dona poder comparar les sensacions de conduir cotxe i moto amb la d’anar en bici, no tinc dubte de quines són les més gratificants. Segur que moltes persones que van en bici a la feina compartiran amb mi aquell pensament al final d’un dia especialment pesat de treball quan et ve al cap allò de “bé, almenys ara aniré en bici cap a casa“. Malgrat el trànsit, la contaminació i els “prisitas” de vegades ens ho posen una mica difícil, poques maneres millors hi ha de gaudir la nostra ciutat que anant en bici. El món et passa prou ràpid però no massa, pots descobrir aspectes de cada carrer que serien molt difícils d’apreciar en cotxe o moto i et desplaces normalment a bona velocitat sense perdre el contacte amb la realitat que t’envolta, sense contaminar ni fer soroll, sense ocupar massa espai. Millores la teva salut i contribueixes a millorar la de tothom, i de pas t’ho passes bé. Com valor afegit, saps que quan arribis a destí no hauràs de perdre temps buscant aparcament, ni diners pagant per aparcar, igual que tampoc perds el temps a la cua de la benzinera ni has d’apartar pressupost per omplir cap dipòsit de gasolina o diesel.

Per aquests motius i aquestes sensacions, recomano a tothom que pugui, optar per la bici. No cal tenir unes grans condicions físiques ni ser especialment valent ni tenir molts diners (tot i que si els tens, hi ha bicis “de categoria” i molts complements per gastar-se uns quants milers d’euros). Si has de fer molts kms o moltes pujades i no et veus amb cor, sempre pots optar per una elèctrica, pedalaràs igual però amb la sensació (com deia fa poc una amiga) de que algú et va empenyent. Cada dia que passa tenim més carrils bici i més zones amb barreres físiques de reducció de velocitat pels vehicles a motor, que també milloren la seguretat dels que anem en bicicleta. Us animeu?

Esperant informes

Una conversa al Twitter em va portar a reflexionar sobre el ritme de construcció de carrils bici a Barcelona i l’oposició sistemàtica d’alguns polítics darrera la qual em sembla veure (i digueu-me mal pensada) un únic argument, de fons: estic en contra d’aquest carril perquè l’han fet “els altres”, no jo.

Aquest carril bici, que segons els seus detractors sembla que no s’hauria d’haver fet mai i que havia de generar el caos circulatori, el pànic dels vianants i la ruïna dels empresaris, com es pot veure al breu vídeo (d’un dia laborable) no ha generat res d’això.

El caos a Joan Güell és el mateix que a tots els carrers del barri… els dies de partit del Barça. La diferència és que ara els vehicles a motor que passen cada dia (recordem que en aquest barri vivim persones, i no només quan juga el Barça) únicament tenen un carril per passar-hi, amb el qual la velocitat de motos i cotxes és força inferior i, quan vas caminant, resulta més segur passar per un pas de vianants sense que t’assetgin els “prisitas” que fins fa poc havien fet d’aquest carrer la seva miniautopista personal.

Pel que fa als vianants, en gran part ens hem acostumat a mirar a totes dues bandes (d’altra banda, un bon costum sempre que es baixa un peu de la vorera). Quan no és així i els vianants creuen sense mirar per una zona en la que no tenen prioritat o se salten un semàfor, només cal recordar que el timbre i els frens són elements obligatoris de totes les bicicletes.

Pel que fa al comerç, jo que sóc compradora habitual de Joan Güell no he detectat més crisi de la que hi havia abans, i fins i tot he vist obrir nous negocis. Aquest és un carrer que sobreviu com pot a la proximitat d’un Corte Inglés, que no és poca cosa. Tot així, són molts anys de botigues al barri i molts els veïns que preferim anar al petit comerç de proximitat abans que a uns grans magatzems, un petit comerç que veiem més si passem a poc a poc, caminant o en bici, que no pas des dels nostres cotxes i motos a +50 km/h, com era massa habitual quan hi havia dos carrils.

A tot això i mentre jo em preguntava on era el caos, l’aniquilació del comerç, els embussos sistemàtics i els vianants terroritzats, hi havia algun representant polític que parlava de que encara estan esperant informes sobre aquest carril, com a part del seu argument per a oposar-hi, i jo li responia que:

  • Esperant informes alguns portàvem anys en #bicibcn aguantant assetjaments per Joan Güell i Galileu, ara ja no.
  • Esperant informes cotxes i motos baixaven a bastant més de 50 km/h per Joan Güell, ara ja no.
  • Esperant informes les voreres de Joan Güell eren un parking de motos i carrera d’obstacles per vianants, ara ja menys.
  • El meu avi deia “uno se murió esperando“, doncs a Joan Güell els que anem en #bicibcn ja no esperem els informes, pedalem més segurs.

L’oposició sistemàtica a una mesura que aporta seguretat als veïns del barri (i parlo també dels que creuem Joan Güell a peu) em sembla que no toca, igual que no toca jugar al bicibingo ni avalar, amagats darrera arguments “procedimentals”, els interessos d’alguns nostàlgics que volen tenir segrestat un carril de circulació per quan els va bé parar en doble fila o que es creuen amb el dret a aparcar davant de casa. Vendre aquests arguments arcaics i egoistes per guanyar el vot dels que pensen que podran tornar a viure a la Barcelona “porciolista”, és enganyar a la gent. Defensar, directament o “de tapadillo” que és més important el suposat dret a parar en doble fila, a aparcar davant de casa o a circular a alta velocitat, que la seguretat de les persones és, com a poc, condemnable i dona que pensar. A qui defensen realment aquests opositors? Es posen en el lloc de les persones que anem amb el carret de la compra, dels nens que van al cole, dels adults que anem i tornem de la feina en bici, dels avis que ara passegen amb menys soroll i fums? En realitat, aquestes persones caminen alguna vegada pel barri o només se’l miren des del cotxe o la moto?

Cert que no tot són flors i violes, aquest carril bici podria i hauria de ser més ample, per exemple com el que hi ha a Marquès de Sentmenat / Can Bruixa, però tot i ser millorable és millor que el que teníem abans (res).