Arxiu d'etiquetes: carril

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Els darrers dies del carril bici del c/ Doctor Fleming

Així és a data d’avui fer aproximadament 350 metres de baixada en bicicleta per l’actual carril bici del c/ Doctor Fleming, que a sobre està a la vorera i en ocasions genera conflictes amb els vianants.

El temps real per recórrer aquest tram ha estat de 6 minuts (he editat en el vídeo el temps d’espera als semàfors). Us sembla normal? Quan de temps hauria de trigar una persona en bicicleta en fer aquesta distància? Benvingut doncs el futur nou carril bici a calçada del c/ Doctor Fleming, malgrat serà un bidi central, empitjorar això sembla difícil, i els vianants podran anar més tranquils per tota la vorera.

De compres per Joan Güell

Ja fa més d’un any que les persones que anem en bici pels barris de Sants i Les Corts disposem d’un carril bici a Joan Güell, bidireccional i al costat de la vorera. Durant aquest temps, alguns dels opositors al carril han seguit insistint en els seus arguments, i també una associació de comerciants havia assumit, tot i que cada vegada de manera més discreta, aquesta oposició. A nivell individual, he trobat comerciants partidaris i opositors, per tant entenc que dins d’aquesta associació hi deuen haver discrepàncies internes, o no tothom hi està associat, o bé alguns comerciants opositors m’enganyen, potser perquè saben que vinc a comprar en bici i no tenen ganes de discutir amb mi sinó de (lògicament) fer negoci.  També val a dir que en les meves converses amb els comerciants del barri, encara no he trobat la lògica a que una associació de comerciants s’oposi a que un petit carrer comercial deixi de tenir 2 carrils de circulació per a vehicles a motor i passi a tenir un carril de circulació per a cotxes i motos i un carril bici.

Els arguments dels comerciants opositors em semblen de fàcil desmuntar, el primer que em deixen anar normalment són les zones de càrrega i descàrrega, però aquestes es demanen a l’Ajuntament, com va passar al carril bici de Can Bruixa, on un comerç que ocupava sistemàticament el nou carril bici, finament va demanar-la i tema tancat. Un cop resolt aquest “gran problema”, normalment la conversa acaba arribant a una de les vaques sagrades de la mobilitat en cotxe: el “problema” de no poder parar en doble fila. Voler tenir un carrer amb dos carrils de circulació per poder parar en doble fila és un argument que es desmunta sol i no mereix més comentaris.

Tampoc em quadra, i menys com a veïna del barri i compradora habitual als comerços d’aquest carrer, que la mateixa associació de comerciants s’oposi a que per Joan Güell passi una línia de bus. Sembla que en el seu imaginari comercial els clients que venim a comprar sortim de casa nostra (normalment al mateix barri) tots muntats en el 4×4, amb intenció de parar en doble fila i/o aparcar davant de la porta de la botiga dels fils, la cafeteria, la ferreteria, la botiga d’emmarcats, la botiga dels mobles… i així anem baixant tot Joan Güell a cops d’accelerador. No és aquest el perfil de comprador que veig normalment quan entro a aquestes botigues i, si ho era, pel bé de tots hauria de canviar, considero que el futur dels cotxes privats a la ciutat no és servir de “carret de la compra”, i menys mentre ens desplacem pel nostre barri.

Amb tot el respecte, crec que tenir un comerç a un carrer com és Joan Güell, i creure que els teus clients vindran en cotxe o no vindran, és tenir poca vista. Com a conductora, ciclista, vianant i veïna de Les Corts ho veig a diari, però qualsevol pot deduir que a qualsevol carrer del barri, ni tots els veïns ni tots els clients podrem aparcar davant de la porta on anem. Jo ja fa molts anys que, com és normal, no puc aparcar davant de la porta de casa meva, però de fet, si hi pogués aparcar, tampoc hi cabríem tots els veïns de l’edifici. El petit comerç de barri, per sort o desgràcia, no depèn de l’oferta d’aparcament a tocar de botiga, en això els centres comercials li guanyen la partida, de lluny. Certament si agafo el meu SUV per anar de compres, no se m’acudirà anar a Joan Güell ni a cap carrer similar, considero que és un tema de sentit comú.

De totes maneres, en tots aquests mesos que fa que tenim un carril bici a Joan Güell, afortunadament encara no he vist plegar cap botiga per culpa de que els seus clients no puguin venir en cotxe, i ben al contrari, he vist omplir-se les terrasses, obrir botigues noves i també força clients que arriben en bici, aprofitant que ara podem anar per aquest carrer de manera més segura i en tots dos sentits de la marxa. També he vist que a unes petites galeries comercials han posat una bici a mode de reclam decoratiu, a l’entrada, i m’ha semblat una bonica manera de deixar clar que són “bike-friendly”.

Aquest “nou” Joan Güell convida a anar a comprar, i això és una excel·lent notícia pel comerç de proximitat, del qual sóc una gran defensora. Fa molts anys que visc a una zona on un gran centre comercial plana sobre el petit comerç i sempre prioritzo comprar a les botigues que donen vida i caràcter al meu barri. Crec que pacificar els carrers i fer-los més segurs per a vianants i ciclistes és una bona notícia pels que, com jo, anem caminant i de vegades en bicicleta a fer les nostres compres diàries.

Vergonya

Us imagineu la vergonya que passaran alguns quan dintre d’uns anys hagin d’explicar els seus tweets amb missatges d’odi vers les persones que anem en bici per Barcelona?

Per motius evidents el ciclisme urbà va en augment, no només a Barcelona sinó a moltes ciutats europees. A la nostra ciutat només cal sortir al carrer per comprovar que realment cada vegada som més les persones, de totes les edats, que hem optat per aquest mitjà de transport. Arribarà el dia, i de ben segur per a molts ja arribat, que aquests “personatges” aglutinats sobre l’etiqueta “bicihaters” tindran un fill, nét, germà, parella… que també es desplaçarà en bici per Barcelona, com ho fem la majoria, amb tranquil·litat i civisme, i què passarà llavors? Reconeixerà un “bicihater” a un fill o nét que vagi en bici per Barcelona que, en el seu moment, es va dedicar a insultar i a generar odi contra les persones que es desplaçaven en bicicleta? Que fins i tot tenia un perfil de Twitter dedicat exclusivament a aquesta activitat? Que va intentar aturar l’èxit de la bici a la seva ciutat? Que es queixava cada cop que es creava un nou carril bici, tot reclamant llocs d’aparcament o més espai pels grans “abusadors” de l’espai públic, els cotxes? Que culpabilitzava de cada accident, lleu o greu, amb una bicicleta implicada, a tot el col·lectiu ciclista, mentre no feia cap esment i menys encara cap reflexió sobre les víctimes d’atropellaments per part de vehicles a motor o de la contaminació que aquests generaven? Que treia tota l’artilleria contra un ciclista a velocitat de vianant anant per la vorera, sense sentir-se mínimament escandalitzat per les motos que circulaven impunement per totes les voreres de la ciutat, utilitzant-les a més com el seu aparcament personal? Amb quins arguments defensarà les seves actituds, els seus insults, el seu acarnissament?

Posats a especular, imagino que passarà una mica com amb els que presentaven el túnel de l’AVE com la fi del món o “peatonalitzar” Portal de l’Àngel com la fi del comerç a la zona: en el seu moment van fer molt de soroll i ara, on són? Potser, abans que els caigui la cara de vergonya, preferiran esborrar els tweets, fer veure com que no hi són o simular que no hi tenen res a veure. Serà això o reconèixer la seva grolleria i fer evident que, en la segona dècada del segle XXI, ells estaven fora d’època, de lloc i de mida.

Soroll

Anant pel carril bici molt sovint te n’adones que et vas trobant amb els mateixos cotxes i motos a cada semàfor. Ells acceleren, fan soroll, treuen fum, de vegades surten a velocitats impròpies de ciutat… i tu vas pedalant en silenci per arribar al mateix semàfor i veure les mateixes cares. De vegades, aquesta situació es fa encara més evident, quan qui comparteix recorregut amb tu és una moto sorollosa atronant tot el barri de manera innecessària i (imagino que) incomplint la normativa de soroll.

Amenaça fantasma

Fa uns dies, en una conversa entre amics, una de les persones presents que viu (de manera esporàdica) relativament a prop del carrilbici de Provença, va comentar que les “iaies de l’escala” (literal) es queixaven, en les converses d’ascensor, de que aquell espai estava desaprofitat perquè per aquell carrilbici no passava mai ningú. Vaig respondre immediatament: “això és mentida, t’estan mentint” i vam iniciar una discusió d’aquelles amables que es poden tenir entre persones civilitzades quan les seves opinions són diferents.

Dir que pel carrilbici de Provença no passen bicis, quan justament un dels molts problemes que té és que s’ha quedat petit, és estar ben cec o ser mentider de mena, però després de pocs minuts de conversa no vaig ser jo qui va desmuntar l’afirmació, sinó les mateixes “iaies de l’escala”. Perquè al cap de la conversa i parlant de com està de mal fet aquest carril (entre d’altres coses, que per a una persona en bici és bastant fàcil xocar amb la porta d’un cotxe dels que aparquen a la divisòria), va sortir el tema dels contenidors que hi ha a tocar del carril. I llavors van aparèixer novament les “iaies de l’escala”, queixant-se també a l’ascensor de que elles, que havien començat a reciclar, ara ja no ho feien perquè els contenidors de reciclatge són a tocar del carrilbici i cada vegada que el creuen, cada dia, perilla la seva vida per culpa de tants ciclistes incívics com hi passen. Aquí les “iaies de l’escala” van caure en la seva pròpia xarxa de mentides, perquè la resposta sortia directa: quins ciclistes posen el perill la vida d’aquestes senyores, cada dia? Els mateixos que no hi passen mai? Com pot ser que un carrilbici es critiqui perquè no hi passa ningú i al mateix temps inspiri por perquè hi passa tanta gent? És una amenaça real o fantasma? Perquè els dos arguments/queixa de les “iaies de l’escala” són incompatibles, no pots tenir por d’un ciclista que mai passa.

La meva amiga va descobrir en aquell moment com funcionen algunes persones que no dubten en emprar la mentida (conscient o inconscientment) per anar en contra del que, pel motiu que sigui, no els agrada. A partir d’aquí, quatre persones: el transportista que va bàsicament en furgoneta, el que sobretot camina, la que prioritza el transport públic i la que es mou cada dia en bici per Barcelona, vam seguir parlant de mobilitat i de la ciutat que ens agradaria a tots, i no ens va sorprendre comprovar que era ben senzill arribar a acords.

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.