Arxiu d'etiquetes: casc

Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Anuncis

Casc o no casc

Sovint em pregunten perquè porto casc quan el meu posicionament respecte a la seva obligatorietat a ciutat és del tot contrari.

Considero que els periòdics globus-sonda de Trànsit i Ajuntament, així com la campanya del RACC adreçada a la nena de l’exorcista, no tenen com a intenció millorar la seguretat dels que anem en bici per ciutat ni fomentar el seu ús. Ben al contrari, fan èmfasi en els perills d’anar en bici i intenten assimilar ciclistes a motoristes, al temps que els fan responsables de prendre mal quan tenen una topada amb un vehicle a motor. Per a mi això és un greu error. Les persones que anem en bici no ens podem assimilar a les que van en moto, jo que he provat tots dos vehicles sé que el grau de perillositat no té res a veure i és ben evident que velocitats, maniobrabilitats i ús habitual són del tot diferents. Tots estem acostumats a veure motos a gran velocitat creuant-se entre els cotxes o accelerant en les rectes, en canvi, tret d’alguns cyclo-killers, la gran majoria dels ciclistes pedalen a ritme de passeig per carrilsbici o carrers pacificats, no són més que vianants que van una mica més ràpid. D’altra banda, no s’han de confondre ciclisme urbà i esportiu. Una cosa és que els ciclistes esportius portin casc (igual que el porten els corredors de F1, dins del cotxe) i altra de molt diferent és que una persona que agafa el bicing per anar per la Diagonal hagi d’anar equipada com per córrer Le Tour de France.

Si de debò es volgués millorar la seguretat dels que anem en bici, els responsables municipals i de trànsit prendrien nota del que es fa en llocs on realment es prioritzen els desplaçaments “ciclats”, és a dir, millorar infraestructures, fer-les més ràpides i segures, i de cap de les maneres posar un casc al cap de les persones. No cal ni anar de viatge, només veient el canal de YouTube de Bicycle Dutch està prou clar.

Llavors… perquè porto casc? No és per experiència (només he caigut una vegada en lliscar al pujar un gual, i vaig prendre mal als genolls, no al cap) i com ha quedat clar en el post, no és per convicció de que guanyi en seguretat. Probablement és per costum i per tranquilitzar als membres de la meva família que encara creuen, molts anys després d’anar en bici per Barcelona, que cada dia que surto per la porta em jugo la vida més que si anés a peu o en cotxe. La sensació de seguretat que té un no-ciclista, sobretot veient com es condueix a Barcelona i el poc respecte que tenen els que porten vehicles a motor amb els que no en portem (vianants i ciclistes) és molt poca, i la fragilitat de la persona a velocitat humana és molta. Per tant, porto casc perquè no em genera cap molèstia i regala tranquilitat als que m’estimen, però entenc perfectament als que no en porten i seguiré fent activisme perquè no sigui obligatori a la ciutat de Barcelona, igual que no ho és a la resta d’Europa, tot esperant que un dia Barcelona estigui prou pacificada com perquè pugui sortir de casa sense casc i sense fer patir a ningú.

Més casc o no casc

Imatge de la web de Bike-Tech.

La polèmica del casc a la bici és com tantes que em trobo cada dia al món educatiu. Demana un posicionament de base i la majoria dels implicats, un cop ubicats, es refermen en la seva posició i prediquen la veritat absoluta de la seva convicció. No hi ha termes mitjos ni pactes.

Sembla que són uns quants els llocs (Alemanya, Austràlia, per començar amb la lletra “A”) on s’han estudiat les conseqüències de la utilització del casc sobre la seguretat real dels ciclistes i les lesions que pateixen en cas d’accident. I també sembla que no s’acostumen a trobar diferències significatives entre dur-lo o no. També cal tenir en compte l’argument de la falsa sensació de seguretat que produeix dur casc, que et pot empènyer a arriscar-te més del que faries si no portessis la protecció. I la dura experiència em recorda que, un dia que vaig caure, em vaig fer mal a tot arreu… menys al cap.

Però d’altra banda, com em diu la Montserrat, amb un cop ben donat hi ha prou per quedar-se “out”, i de ben cert que el meu Cateye em confirma que habitualment circulo a certa velocitat.

Doncs bé, avui m’ha tocat reposicionar-me, però no des de la convicció sinó des de la pràctica. Toca portar casc per no fer patir (encara més) als que m’envolten.