Arxiu d'etiquetes: contaminació

Prisitas

Els prisitas són aquells que van accelerats i estressats per la ciutat, i quan els prisitas tenen a les seves mans un vehicle motoritzat, els notes molt especialment si vas a peu o en bici, perquè et posen en perill.

Com a vianant, els acostumes a notar perquè “passen” absolutament de la teva presència al pas de vianants, per a ells és més important donar gas i arribar al següent semàfor que cedir-te cívicament el pas. No et veuen o fan veure que no et veuen, de vegades fins i tot acceleren més en veure’t, no fos cas que fessis un pas més i haguessin de parar.

Com a ciclista, també te’ls trobes molt sovint, i normalment els notes ben a prop.

Alguns són els motoristes que no saben o no volen saber que a les zones 30 tens tot el dret d’anar pel centre del carril i que no t’han d’avançar, però ho fan igualment perquè, com en el cas d’aquest vídeo, tenen pressa per arribar uns segons abans pocs metres més enllà.

O en el cas d’aquest altre, tenen tanta prisita que no hi ha prou en avançar-te a tocar, també s’han de saltar el semàfor.

Altres són més grossos i et poden fer bastant més mal. Són conductors de cotxes o camions que interpreten que el senyal de cedir el pas no aplica quan l’altre és una bicicleta, ells són més grans i tenen tot el dret a donar gas i passar-te pel damunt, ja frenaràs (o allà tu). En el següent vídeo trobem un bon exemple d’aquest tipus de personal, un camioner prepotent que, malgrat altre conductor (SUV blanc) li està donant un bon exemple, abusa del seu tamany i tira, aprofitant per empestar-me, total, per arribar al mateix semàfor on l’acabo “atrapant”. Un cop el semàfor es posa verd, jo em situo al carril de la dreta i ell m’avança a tota canya, tornant-me a empestar, a una velocitat que (igual que en el tram anterior) em sembla superior als 30 km/h (límit de velocitat d’aquest carrer), total, perquè el torni a atrapar al següent semàfor. Però no passa res, ell torna a tirar, omplint la ciutat de fum i soroll, amb una pel·lícula que acaba quan el deixo enrera a l’embús posterior.

Anuncis

No som de sucre

Barcelona és una ciutat climatològicament privilegiada. Malgrat molts barcelonins, per costum, es queixen de tot, la realitat és que si ens comparem amb altres ciutats europees aquí no fa ni massa calor ni massa fred, i ni tan sols plou excessivament ni massa dies seguits. La climatologia doncs és un dels factors que fa que sigui una ciutat especialment adient per desplaçar-se en bicicleta, i el cert és que fins i tot els moments més agradables per anar en bicicleta és quan cauen les 4 gotes habituals o just després d’una bona pluja, ja que sovint l’ambient està més net i fresc.

Els holandesos, que pedalegen molt, i molt sovint sota la pluja, tenen una dita: no som de sucre, i és ben cert. No passa res per mullar-se una mica, menys encara si vas ben preparat, i en el meu cas l’únic que sí és una murga és que se’m mullen les ulleres i això m’obstaculitza una mica la visibilitat.

Per si són útils, comparteixo alguns dels consells que em van bé els dies de pluja.

  • Com que la majoria dels barcelonins no dominem l’art d’anar en bici amb paraigua, és útil disposar d’un bon ponxo. Si els nostres trajectes són llargs, millor que ens el comprem de bona qualitat, perquè l’experiència em diu que alguns ponxos paren la humitat durant una estona i després acaben calant, o bé no transpiren gens i et deixen tota suada. Val la pena invertir en un de bo, o millor encara, com és el meu cas, en dos, ja que en tinc un a casa i altre a la feina.
  • Si portem una bossa, no sempre serà impermeable, per tant va molt bé (especialment en els dies més “arriscats”) disposar d’un protector impermeable, que és com una bosseta, gairebé no pesa i quan està plegat ocupa ben poc.
  • Tot i que quan la calçada està humida cal ser encara més prudent de l’habitual, uns pneumàtics de més qualitat, anti-lliscants (que normalment també són més resistents a les punxades) sempre són una seguretat afegida, al igual que (amb pluja i sense) portar les rodes inflades a la pressió correcta.
  • Cal tenir en compte que molt probablement la bici no respondrà en la frenada igual que en un dia no plujós, per tant és important adaptar la velocitat i calcular bé les distàncies.
  • També por ser útil portar algun element que ens faci encara més visibles, els llums encesos i fins i tot algun reflectant (els ponxos, si són de colors llampants, ja poden fer aquest servei). Quan cauen quatre gotes, hi ha uns quants conductors i motoristes que s’agobien, no veuen bé, i tot i així, lamentable i increïblement, segueixen conduint, per tant, tota seguretat és poca quan correm el risc de trobar-nos amb aquesta gent.
  • Sempre hem d’anar amb compte amb els vianants que poden creuar sense mirar i per qualsevol lloc, però els dies de pluja cal estar especialment atents. La meva experiència és que les presses per no portar paraigua o la manca de visibilitat pel fet de portar-lo, fan que més persones del que és habitual travessin de manera imprudent, posant-se (i posant-nos) en perill. Per tant, novament pedalar a velocitat moderada i amb extra-atenció, serà una bona estratègia.
  • A l’estiu ja sabem que sovint poden haver xàfecs extremadament intensos però de curta durada, en aquests casos ens pot sortir més a compte parar uns minuts i esperar a que la pluja sigui menys intensa abans de continuar el nostre camí, com sovint també fan molts motoristes.
  • Si porteu ulleres i també lentilles, no ho dubteu: poseu-vos les lentilles. Si com jo, només porteu ulleres, pareu totes les vegades que calgui (senyalitzant i amb prudència) per netejar-les i garantir que teniu la necessària visibilitat.

En resum, la pluja no ha de ser cap impediment per anar en bici a la feina o a on sigui que vulguem anar, ben al contrari, sovint amb les 4 gotes de torn la ciutat queda col·lapsada i la millor manera d’arribar puntual continua sent en bicicleta.

I vosaltres? Quins són els vostres consells per anar en bici els pocs dies de pluja que tenim a Barcelona? Si els voleu compartir, deixeu un comentari o ens parlem pel Twitter.

Soroll

Anant pel carril bici molt sovint te n’adones que et vas trobant amb els mateixos cotxes i motos a cada semàfor. Ells acceleren, fan soroll, treuen fum, de vegades surten a velocitats impròpies de ciutat… i tu vas pedalant en silenci per arribar al mateix semàfor i veure les mateixes cares. De vegades, aquesta situació es fa encara més evident, quan qui comparteix recorregut amb tu és una moto sorollosa atronant tot el barri de manera innecessària i (imagino que) incomplint la normativa de soroll.

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?

Quan l’odi ens cega

El fenòmen conegut com a bicihaterisme és molt curiós. Es tracta d’assumir de manera sistemàtica una actitud negativa vers la bici i tot el que hi tingui a veure. Certament hi ha força elements comuns entre els diferents perfils de bicihaters, però generalitzar no m’agrada i la descripció exhaustiva requeriria d’un post exclusiu que no tinc ganes de redactar.  Només vull reflectir una situació real, viscuda fa pocs dies quan m’estaven fent una entrevista per a un canal de televisió junt al nou carril bici del carrer Numància, cantonada Marquès de Sentmenat.

Un individu que va passar i, en veure’m amb casc i la bici, suposo que va deduir de què anava el tema, s’hi va quedar amb la intenció de ser entrevistat (cosa que no va passar perquè les periodistes no estaven interessades en fer una enquesta, ni tan sols en parlar del carril bici de Numància en concret, parlàvem de mobilitat). En veure que li deien, molt educadament, que gràcies però no gràcies, el senyor va engegar la directa i va fer el seu alegat bicihater, parlant mig d’esquenes al carril i de cara a les periodistes, que amb cada argument seu anaven canviant de cara, crec que sense donar crèdit. Espero no deixar-me’n cap perquè va ser de #bicibingo.

  1. “Em miro aquest carril moltes hores i en tot el dia no passen ni 4 bicis, compteu, compteu!” (les periodistes veien passar 2 bicis, només mentre ell deia aquesta frase).
  2. “Tenen el carril i segueixen anant totes per la vorera!” (aquí les periodistes es van mirar una a l’altra sense dir res, portàvem gairebé una hora allà, havíem vist passar força bicis pel carril i cap per la vorera).
  3. “Sort que els taxis vigilen en obrir la porta, que si no ja haurien matat alguna” va continuar, senyalant uns metres més enlla, un lloc on el carril es fa lamentablement més estret per deixar espai a una parada de taxis davant d’un hotel (les periodistes van obrir els ulls mentre jo deia que era la seva obligació, els conductors hem de vigilar i els professionals, més).
  4. “Mireu!! mireu!! Fan el que volen!!!!” va cridar finalment, assenyalant una parella jove que baixava pel carril, en dos bicis del bicing, creuant el carrer Marquès de Sentmenat mentre tenien el semàfor verd (crec que els ulls de les periodistes ja no es podien obrir més).

Finalment, el senyor va arribar al que jo diria que realment li preocupava, que “s’han perdut moltes places d’aparcament i als ciclistes els han fet un carril sense pagar”. Fal·làcies fàcilment desmuntables, la primera en base al meu post anterior  i la segona… bé, potser aquest senyor paga impostos a banda com a vianant perquè li facin una vorera, però en qualsevol cas també hi ha una entrada a Fal·làcies ciclistes que ho explica molt clarament.

El que crida l’atenció de l’actitud d’aquest home és com la defensa radical d’uns interessos concrets arriben al límit de falsejar la realitat fins i tot quan estàs dins la mateixa realitat. Queixar-se de que no passen bicis mentre estan passant o de que uns ciclistes que just passen en verd “fan el que volen” va més enllà del raonament, és una manifestació molt desagradable d’un odi cegador que té mal remei. Afortunadament  el progrés i les estadístiques ens diuen que cada dia que passa és més probable que aquest individu acabi tenint un bon amic, fill o potser fins i tot parella, que es desplaci en bici per la ciutat, pel seu bé i el de tots. La proximitat a una persona que dóna la casualitat que de vegades es mou damunt una bici és la millor recepta per curar el bicihaterisme. No perquè s’hagi de passar el dia donant-li lliçons, l’odi cec és impermeable a qualsevol raonament, sinó perquè el pot arribar a tocar a nivell emocional i així se n’adonarà que damunt de la bici hi ha una persona, jove o gran, cívica o incívica, que normalment no li vol cap mal i té el mateix dret que ell a utilitzar la via pública amb seguretat.

El debat de la bici

Està molt bé fer debat, i més encara quan ho impulsa l’administració i i implica als ciutadans. Però parlant avui amb uns coneguts d’aquells que agafen el cotxe per fer un recorregut que a peu són 15 minuts i en bici en 5, si arriba, he vist que hi ha qui, segons el meu parer, té el debat mal enfocat.

El debat no és bici sí o bici no, igual que no es fa debat sobre si vianants sí o no, motos sí o no, cotxes sí o no. Els debats serien: bici, moto, cotxe… com?

Només faltaria que les persones no tinguessim dret a anar amb un mitjà de transport que ocupa poc espai, silenciós i no contaminant, a la feina, a estudiar, a on vulguem o ens calgui. Els vehicles a motor han fet durant molts anys un ús abussiu de l’espai, s’hi han apropiat fins a límits absurds i això és insostenible. Barcelona és ara mateix una ciutat sorollosa i contaminada, les voreres estan plenes de motos, els carrers sovint embussats amb cotxes majoritàriament ocupats per un passatger, i a sobre darrerament ens hem de sentir a dir que el “problema” són les bicis.

Crec que el debat és com ens replantegem repartir l’espai que és de tots, també dels que anem a peu o en bici, per garantir sobretot la seguretat dels més vulnerables (vianants i ciclistes). En aquest repartiment sense dubte el vehicle a motor té les de perdre, no perquè li tinguem cap mania especial, sinó perquè és el més perjudicial per a la salut de tothom i perquè amb els anys s’ha anat apropiant de molt més espai del que li corresponia. Entenc que a alguns els costi deixar anar el que durant tant de temps consideraven seu i que intentin derivar el focus d’atenció buscant enemics alternatius, però no ens deixem enganyar, el que ens contamina cada dia la vida amb soroll, fums, perill i ocupació de les voreres és la sobrecàrrega de vehicles a motor que ha de suportar la nostra ciutat.