Arxiu d'etiquetes: contaminació

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?

Quan l’odi ens cega

El fenòmen conegut com a bicihaterisme és molt curiós. Es tracta d’assumir de manera sistemàtica una actitud negativa vers la bici i tot el que hi tingui a veure. Certament hi ha força elements comuns entre els diferents perfils de bicihaters, però generalitzar no m’agrada i la descripció exhaustiva requeriria d’un post exclusiu que no tinc ganes de redactar.  Només vull reflectir una situació real, viscuda fa pocs dies quan m’estaven fent una entrevista per a un canal de televisió junt al nou carril bici del carrer Numància, cantonada Marquès de Sentmenat.

Un individu que va passar i, en veure’m amb casc i la bici, suposo que va deduir de què anava el tema, s’hi va quedar amb la intenció de ser entrevistat (cosa que no va passar perquè les periodistes no estaven interessades en fer una enquesta, ni tan sols en parlar del carril bici de Numància en concret, parlàvem de mobilitat). En veure que li deien, molt educadament, que gràcies però no gràcies, el senyor va engegar la directa i va fer el seu alegat bicihater, parlant mig d’esquenes al carril i de cara a les periodistes, que amb cada argument seu anaven canviant de cara, crec que sense donar crèdit. Espero no deixar-me’n cap perquè va ser de #bicibingo.

  1. “Em miro aquest carril moltes hores i en tot el dia no passen ni 4 bicis, compteu, compteu!” (les periodistes veien passar 2 bicis, només mentre ell deia aquesta frase).
  2. “Tenen el carril i segueixen anant totes per la vorera!” (aquí les periodistes es van mirar una a l’altra sense dir res, portàvem gairebé una hora allà, havíem vist passar força bicis pel carril i cap per la vorera).
  3. “Sort que els taxis vigilen en obrir la porta, que si no ja haurien matat alguna” va continuar, senyalant uns metres més enlla, un lloc on el carril es fa lamentablement més estret per deixar espai a una parada de taxis davant d’un hotel (les periodistes van obrir els ulls mentre jo deia que era la seva obligació, els conductors hem de vigilar i els professionals, més).
  4. “Mireu!! mireu!! Fan el que volen!!!!” va cridar finalment, assenyalant una parella jove que baixava pel carril, en dos bicis del bicing, creuant el carrer Marquès de Sentmenat mentre tenien el semàfor verd (crec que els ulls de les periodistes ja no es podien obrir més).

Finalment, el senyor va arribar al que jo diria que realment li preocupava, que “s’han perdut moltes places d’aparcament i als ciclistes els han fet un carril sense pagar”. Fal·làcies fàcilment desmuntables, la primera en base al meu post anterior  i la segona… bé, potser aquest senyor paga impostos a banda com a vianant perquè li facin una vorera, però en qualsevol cas també hi ha una entrada a Fal·làcies ciclistes que ho explica molt clarament.

El que crida l’atenció de l’actitud d’aquest home és com la defensa radical d’uns interessos concrets arriben al límit de falsejar la realitat fins i tot quan estàs dins la mateixa realitat. Queixar-se de que no passen bicis mentre estan passant o de que uns ciclistes que just passen en verd “fan el que volen” va més enllà del raonament, és una manifestació molt desagradable d’un odi cegador que té mal remei. Afortunadament  el progrés i les estadístiques ens diuen que cada dia que passa és més probable que aquest individu acabi tenint un bon amic, fill o potser fins i tot parella, que es desplaci en bici per la ciutat, pel seu bé i el de tots. La proximitat a una persona que dóna la casualitat que de vegades es mou damunt una bici és la millor recepta per curar el bicihaterisme. No perquè s’hagi de passar el dia donant-li lliçons, l’odi cec és impermeable a qualsevol raonament, sinó perquè el pot arribar a tocar a nivell emocional i així se n’adonarà que damunt de la bici hi ha una persona, jove o gran, cívica o incívica, que normalment no li vol cap mal i té el mateix dret que ell a utilitzar la via pública amb seguretat.

El debat de la bici

Està molt bé fer debat, i més encara quan ho impulsa l’administració i i implica als ciutadans. Però parlant avui amb uns coneguts d’aquells que agafen el cotxe per fer un recorregut que a peu són 15 minuts i en bici en 5, si arriba, he vist que hi ha qui, segons el meu parer, té el debat mal enfocat.

El debat no és bici sí o bici no, igual que no es fa debat sobre si vianants sí o no, motos sí o no, cotxes sí o no. Els debats serien: bici, moto, cotxe… com?

Només faltaria que les persones no tinguessim dret a anar amb un mitjà de transport que ocupa poc espai, silenciós i no contaminant, a la feina, a estudiar, a on vulguem o ens calgui. Els vehicles a motor han fet durant molts anys un ús abussiu de l’espai, s’hi han apropiat fins a límits absurds i això és insostenible. Barcelona és ara mateix una ciutat sorollosa i contaminada, les voreres estan plenes de motos, els carrers sovint embussats amb cotxes majoritàriament ocupats per un passatger, i a sobre darrerament ens hem de sentir a dir que el “problema” són les bicis.

Crec que el debat és com ens replantegem repartir l’espai que és de tots, també dels que anem a peu o en bici, per garantir sobretot la seguretat dels més vulnerables (vianants i ciclistes). En aquest repartiment sense dubte el vehicle a motor té les de perdre, no perquè li tinguem cap mania especial, sinó perquè és el més perjudicial per a la salut de tothom i perquè amb els anys s’ha anat apropiant de molt més espai del que li corresponia. Entenc que a alguns els costi deixar anar el que durant tant de temps consideraven seu i que intentin derivar el focus d’atenció buscant enemics alternatius, però no ens deixem enganyar, el que ens contamina cada dia la vida amb soroll, fums, perill i ocupació de les voreres és la sobrecàrrega de vehicles a motor que ha de suportar la nostra ciutat.

Carrilbici Joan Güell

Fa uns mesos que tenim un nou carrilbici als barris de Sants/Les Corts, al carrer Joan Güell.

Amb aquest carrilbici bidireccional, malgrat el seu ample em sembla una mica massa justet, no només és possible anar des de gairebé la Diagonal fins al carrer de Sants amb més tranquilitat, sinó que també es pot fer el camí de tornada sense haver d’anar (necessàriament) per un dels carrers de pujada paral·lels o per la Rambla Badal/Brasil, on no hi ha carrilbici.

Però a banda de permetre anar i venir en bicicleta, el nou carrilbici ha tingut altres efectes secundaris sobre la vida dels dos barris, com ara:

  • Els vehicles a motor han quedat amb un únic carril de circulació, per tant hi ha menys trànsit, menys soroll, menys contaminació i els vehicles que segueixen passant van més lents.
  • Els passos de vianants sense semàfor que hi ha en diferents punts del carrer es respecten molt més.  Per exemple, ja no és habitual haver-se de jugar la vida per travessar el pas de vianants a l’alçada del carrer Can Bruixa. Potser és un efecte secundari de la disminució de velocitat o que, en haver quedat un carrer amb un sol carril, els conductors dels vehicles a motor ja no se senten tan “amos” de l’espai.
  • Les voreres s’han buidat bastant de motos, en crear-se noves places d’aparcament a calçada. Tot i així, i davant l’aparent passivitat de la Guàrdia Urbana, encara queden els irreductibles que segueixen aparcant a vorera davant la porta de casa malgrat tenir places lliures uns metres més enllà.
  • Gràcies a la disminució de motos aparcades, les voreres han quedat per a ús gairebé exclusiu dels vianants. Pots passejar amb més calma sense haver d’esquivar motos (aparcades o en marxa) i sense fer malabarismes si portes un cotxet o un carret de la compra. Suposo que les persones en cadira de rodes també es poden desplaçar amb més comoditat.
  • Les terrasses dels bars estan més plenes de clients, es nota sobretot a la zona de Sants. Normal, tenint en compte que és molt més agradadable estar assegut al costat d’un carrer tranquil que d’una miniautopista urbana amb 2 carrils (de baixada).
  • Jo mateixa, com a veïna de Les Corts, anant pel carrilbici he descobert botigues de la zona de Sants on fins ara no arribava el meu “radi d’acció”.
  • La gent (normalment gran) acostumada a creuar en vermell o per on els va millor, després d’uns ensurts inicials en seguir creuant mirant només en el sentit dels cotxes, ràpidament s’han habituat i segueixen creuant per on no toca… però miren a totes dues bandes.
  • S’han creat unes ZAB a encreuaments amb semàfor, però gairebé sempre les veig massivament ocupades per motos (aquí passa o falla alguna cosa).
  • Es veuen nens i adolescents en bicicleta pel carrilbici (en molts anys al barri i excepte comptats dies festius, no n’havia vist mai en aquest carrer).
  • Només un dia he vist una bicicleta per la vorera i li vaig cridar l’atenció. Una parella de gent gran que que també hi passava  em va recolzar i la noia va anar cap al carrilbici sense dir paraula. Val a dir que tot va ser molt educat i ningú va faltar el respecte a ningú.
  • Com a bon carrilbici, ja disposa dels runners habituals, tot i que afortunadament no he vist que els equips de running dels gimnasos propers en faci un ús “institucional”.
  • He vist algunes ocupacions del carrilbici per part de vehicles a motor, però moltes menys que en altres carrils de Barcelona. Gairebé sempre es tracta de vehicles de càrrega, no de particulars, potser cal revisar com s’han habilitat les zones de càrrega i descàrrega?

Pagar no és manar

Són uns quants els conductors i motoristes que consideren que el fet de pagar el que ells diuen “impost de circulació” i que realment és l’impost sobre vehicles de tracció mecànica els dóna drets exclusius d’ús de la calçada i fins i tot (en el cas de les motos) de la vorera, incloent també el carrilbici. Segurament són els mateixos que diuen que les persones que anem en bici no paguem impostos, i potser fins i tot s’ho creuen.

No està de més dir que paguem els mateixos impostos que tothom, tret del de vehicles de tracció mecànica perquè justament nosaltres d’això no en gastem, la nostra tracció és ben humana. És clar que tampoc contaminem la ciutat amb els nostres fums, no la fem desagradable amb els nostres sorolls, no matxaquem l’asfalt amb el pes dels nostres vehicles ni ocupem un espai (en el cas dels cotxes) d’uns 12 metres quadrats sovint per transportar una sola persona. Per car que sigui l’impost sobre vehicles de tracció mecànica dubto molt que arribi a cobrir, ni de lluny, la despesa que generen cotxes i motos, no només a nivell d’infraestructures, sinó també social i sanitari.

Ona verda al carrilbici

Fa un temps vaig poder gaudir d’una situació insòlita a Barcelona: una ona verda en un carrilbici, que es pot veure, accelerada i resumida en un minut, en aquest vídeo.

Ara que els fets semblen demostrar que la sensibilitat ciclista i/o el rigor tècnic per crear infraestructures eficients i segures per a les persones que anem en bici per Barcelona ha millorat sensiblement, crec que el tema de les ones verdes al carrilbici hauria d’estar present. En altres llocs (Groningen, Copenhagen…) ja fa temps que s’hi han incorporat, no calen gaires arguments per raonar que si algú ha de tenir una ona verda a la ciutat són les bibicletes, tant pel seu impacte ambiental com per la diferència en l’esforç suplementari que representa parar i reprendre la marxa, respecte als vehicles motoritzats. D’altra banda, ja que la conscienciació sobre el perill que representa la contaminació per a tots els barcelonins sembla no ser un element prou motivador per abandonar cotxes i motos i anar a peu, en transport públic o en bici, potser ho serà el comprovar com els que circulem pel carrilbici, sense treure fums ni més soroll que els nostres timbres, avancem a bon pas mentre els vehicles contaminants segueixen la seva processó al carril del costat.