Arxiu d'etiquetes: cotxes

Etiquetes

A tots ens ha passat a la vida que ens han etiquetat. Perquè som joves o grans, perquè vivim en aquest o aquell barri, perquè el nostre pare era empresari o obrer, perquè portem ulleres o perquè portem bambes. L’etiquetació és un procés ordinari de les relacions socials i els profes el coneixem molt bé, alguns fins i tot fem un esforç per desmuntar-lo dia a dia.

Les persones que ens desplacem en bicicleta, quan ens trobem amb desconeguts a un “debat” de Twitter, de cop i volta carreguem amb totes les etiquetes del pack ciclista. També amb el meu nou perfil “especialitzat” de Twitter @senyodelescorts no dubto que em seguiré trobant personatges (lamentablement alguns amb càrrec públic) que pel fet d’anar en bici em tractaran de “colauita”, cotxefòbica, comunista, perroflauta, pobretona i carent de carnet de conduir. No poden entendre que, malgrat no hi hauria res de dolent en reunir la majoria d’aquestes característiques, jo mateixa, i segurament la majoria de les persones que anem en bici per Barcelona, no som moltes o cap d’aquestes coses.

Ni l’alcaldessa Colau va inventar els carrils bici (de fet, les associacions ciclistes sovint ens recorden que tota aquesta “explosió” parteix d’un pla aprovat a l’època de l’alcalde Trias). Ni tots els que anem en bici tenim fòbia al cotxe. Ni tots som comunistes, perroflautes i/o votants de l’actual alcadessa. Ni anem en bici perquè no ens puguem permetre (econòmicament parlant) anar en altre mitjà de transport o perquè no tinguem carnet de conduir (el meu per exemple ja té gairebé 40 anys).

Entenc i respecto a les persones que es defineixen com a “colauites”, cotxefòbics, comunistes, perroflautes… Les persones amb pocs recursos econòmics lamentablement no es defineixen, ho pateixen. També entenc a tants joves com en ple segle XXI han considerat innecessari treure’s el carnet de conduir i a totes les persones que defensen que cada vegada més no ens caldrà tenir cotxe privat i trobarem solucions de mobilitat alternatives. De fet, les entenc tant que no sé si em compraré altre cotxe quan al meu li arribi la seva hora. Però si us plau, prou d’etiquetes. Les senyores de Les Corts que anem en bici per Barcelona som tant diferents entre nosaltres com les que van en cotxe a comprar a dos carrers de casa. I si els que m’etiqueten sou polítics, jo sóc de les que en cada procés electoral em miro els programes i les actuacions dels alcaldes i alcaldables abans d’anar a votar, la mobilitat és un tema important des de la meva visió com a ciutadana, i les bones o males formes que certs representants polítics manifesten en les seves intervencions a Twitter, etiquetant en el sentit més groller de la paraula, les tindré molt presents.

Anuncis

Auriculars

Pel que veig anant en bici, alguns ciclistes no saben que a Barcelona està prohibit (i multat, que en conec uns quants casos) anar en bici amb auriculars. Sigui un o dos (que també en conec que han fet la prova i jo mateixa vaig fer la consulta), la multa és la mateixa. O potser ho saben o no els importa, clar. En canvi per la meva percepció i les meves converses com a visitant, a altres ciutats europees, pots anar en bici amb auriculars sense cap problema.

Entenent que cada ciutat té el seu marge per a la pròpia ordenança i també que (afortunadament) les normes evolucionen, i partint de la base que em considero una persona que quan condueix on va en bici, s’esforça per dedicar tots 5 sentits a l’activitat, el cas és que no acabo d’estar d’acord amb la lògica de que ni tan sols es pugui portar un auricular quan es va en bicicleta. Ja no parlo dels vianants, que anem com volem i sovint despistats, sinó dels cotxes, on jo puc conduir legalment amb la música a tota canya a 50 km/h per molts carrers de Barcelona i sense sentir ni un borrall del que passa fora del meu habitacle. També parlo de les motos i els seus famosos cascos homologats, de vegades a un volum tal que et permeten escoltar perfectament les seves converses telefòniques o la música que estan escoltant quan pares al seu costat al semàfor. Molts conductors i motoristes circulen amb uns auriculars virtuals o reals que els aïllen acústicament del que els envolta, sense cap problema des del punt de vista normatiu. Bastants vianants també van per la vida “auricularitzats” i es juguen la vida travessant per on no toca i sense possibilitat de sentir (per exemple) el timbre d’avís del ciclista de torn. Tot és normal, assumible, comprensible… fins que la persona en bici entra a l’equació: el ciclista, a Barcelona, no pot portar ni un auricular. Considero que aquesta seria una norma a revisar i a “equalitzar” amb altres ciutats europees i altres modalitats de desplaçament, però com que no sóc legisladora, aquí ho deixo.

Mentre, jo seguiré anant en bici amb la música, de vegades, sonant sola al meu cap. Els auriculars els deixo a la motxilla i me’ls poso quan camino.