Arxiu d'etiquetes: diagonal

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

Anuncis

Pas perillós

Aquesta situació es repeteix cada cop que passo per aquest semàfor. Vianants i bicicletes tenim verd però els vehicles a motor segueixen passant sense cap problema i sovint a gran velocitat. En el vídeo se’n veuen dos, però hi ha un tercer (que mig es veu) a qui, mentre ja estava al mig del carrer (i amb semàfor verd de feina estona) vaig haver de fer el gest de parar perquè respectés la meva prioritat de pas.
He passat el suggeriment a l’Ajuntament perquè els vehicles a motor venen pel darrera i no tothom fa com jo (mirar i remirar abans de passar, encara que tingui verd). Crec que cal fer alguna cosa per millorar la seguretat dels que no anem per Francesc Macià motoritzats i pretenem arribar a destí pel carrilbici que ens han marcat, respectant els senyals, i ben vius.
Veient aquestes coses i el temps que trigo en travessar la plaça, de vegades entenc als ciclistes que travessen Francesc Macià “a la brava”, pel bell mig i via directa.

Runners

Se’m fa una mica difícil posar-me en el lloc d’un runner urbà, fa molts anys que no faig aquest tipus d’exercici i poques vegades l’he fet a ciutat. Tot i així, se’m fa encara més difícil imaginar-me els motius pels quals un corredor urbà prefereix anar pel carrilbici del Passeig Sant Joan (al mig del trànsit) abans que per l’amplíssima vorera. O entendre perquè, en anar per la Diagonal, opta per situar-se on estan les línies del carrilbici, abans que per la immensa (i normalment buida) vorera que hi ha a l’altra banda de la filera d’arbres. Realment no se n’adonen? Ho fan per molestar? Potser respirar de més a prop el fum dels vehicles a motor i anar esquivant bicicletes afegeix un punt d’adrenalina a una activitat monòtona? Qui ho entengui, que m’ho expliqui.

Seguim perdent temps a les places de Barcelona

Novament un exemple de continuïtat mal resolta per veure quant triguem els ciclistes en travessar una plaça a Barcelona, seguint les indicacions del recorregut que l’Ajuntament ha previst per a nosaltres.

Un cop més es fa evident que qui planifica aquests recorreguts no deu anar massa en bici, o té tot el temps del món per esperar a cada semàfor que es troba en el camí.

El plaer d’anar en bicicleta

Ja està bé fer servir un blog, un canal de YouTube i un perfil de Twitter per fer activisme ciclista. Fa anys que m’hi dedico, igual que molts companys, i estic contenta de veure que la situació dels ciclistes urbans (tot i les #bicinyaps que creixen i persisteixen) és millor ara que fa 5 o 10 anys. Però entre tanta crítica i tant vídeo estressant o reivindicatiu, sovint em trobo amb amics que volen iniciar-se en el ciclisme urbà o que tenen fills que els ho demanen i en veure la meva producció escrita i audiovisual es posen lícitament nerviosos, pensant que això d’anar en bici per Barcelona és una lluita diària i nosaltres, els que hi anem, una mena de guerrillers valents i reivindicatius (en el millor dels casos, en el pitjor, uns suïcides o directament uns incívics agressius).

No és així. Lògicament la majoria dels meus posts i vídeos són reivindicatius o de denúncia, és el paper que he assumit i que trobo que cal fer per millorar la situació del ciclisme urbà a Barcelona. Però això només és una selecció de moments crítics, la meva experiència en bici afortunadament no és una lluita constant esquivant cotxes, motos, furgos i vianants. Tot i requerir estar molt pendent pel que pugui passar (que és molt), anar en bici per Barcelona també pot ser activant, gratificant i em fa sentir més a prop de la realitat del que hi ha i del que passa als carrers, al contrari del que passa quan vas en cotxe i amb més velocitat que quan vas a peu. Per això ho recomano a tothom, quants més serem, més segurs pedalarem i potser més ciutadans s’animaran a deixar de banda els seus vehicles contaminants i sorollosos per apuntar-se a un mitjà de transport barat, pràctic i saludable. De manera que, seguint la línia dels propòsits pel nou any, el meu serà fer més vídeos com aquest, que reflecteixin l’aspecte gratificant del ciclisme urbà, fins i tot a Barcelona.

Cal un lobby de la bici?

Parlant amb gent que es desplaça normalment en moto o cotxe per Barcelona, em comenten que el que necessitem els ciclistes urbans és un bon lobby de la bici, igual que ells tenen l’omnipresent RACC.

Entenc que ben units, amb associacions ciclistes potents, potser avançaríem més, però també que els que haurien de defensar la “causa” ciclista són els nostres representants polítics municipals, i els que haurien de posar seny són els tècnics de l’Ajuntament. Els primers interessats en tenir una ciutat més neta, segura i habitable haurien de ser els que la governen, i certament una ciutat millor no s’aconsegueix a base de promoure autopistes urbanes o carrils de sortida avançats perquè alguns motoristes segueixin pensant que Barcelona és el seu circuit de carreres on qualsevol vehicle que vagi a menys de 30 km/h és una nosa.

Que haguem de “raonar” amb l’Ajuntament que una línia no segrega un carrilbici, que una banda sonora no fa un carrilbici segregat, com està passant darrerament en el tema de la Diagonal, em sembla surrealista i un insult a la intel.ligència. No hi ha urbanistes a l’Ajuntament? No hi ha “experts” en seguretat? No hi ha algú que vagi a treballar en bici? No pot costar tant d’entendre, perquè ja he circulat pel carrilbici de la Diagonal uns quants diumenges al matí i, tot i ser festiu i d’hora, la proximitat dels cotxes i motos que em passaven a tocar feia autèntica por. Els meus amics conductors també em parlen de com els preocupa anar per aquell carril i veure els ciclistes allà mateix, a menys d’un metre i mig i sense cap protecció. Com deu ser entre setmana amb camions i furgonetes afegits? No pot ser que calgui un lobby per pressionar la presa de decisions que són merament tècniques  i de sentit comú.