Arxiu d'etiquetes: eixample

Amenaça fantasma

Fa uns dies, en una conversa entre amics, una de les persones presents que viu (de manera esporàdica) relativament a prop del carrilbici de Provença, va comentar que les “iaies de l’escala” (literal) es queixaven, en les converses d’ascensor, de que aquell espai estava desaprofitat perquè per aquell carrilbici no passava mai ningú. Vaig respondre immediatament: “això és mentida, t’estan mentint” i vam iniciar una discusió d’aquelles amables que es poden tenir entre persones civilitzades quan les seves opinions són diferents.

Dir que pel carrilbici de Provença no passen bicis, quan justament un dels molts problemes que té és que s’ha quedat petit, és estar ben cec o ser mentider de mena, però després de pocs minuts de conversa no vaig ser jo qui va desmuntar l’afirmació, sinó les mateixes “iaies de l’escala”. Perquè al cap de la conversa i parlant de com està de mal fet aquest carril (entre d’altres coses, que per a una persona en bici és bastant fàcil xocar amb la porta d’un cotxe dels que aparquen a la divisòria), va sortir el tema dels contenidors que hi ha a tocar del carril. I llavors van aparèixer novament les “iaies de l’escala”, queixant-se també a l’ascensor de que elles, que havien començat a reciclar, ara ja no ho feien perquè els contenidors de reciclatge són a tocar del carrilbici i cada vegada que el creuen, cada dia, perilla la seva vida per culpa de tants ciclistes incívics com hi passen. Aquí les “iaies de l’escala” van caure en la seva pròpia xarxa de mentides, perquè la resposta sortia directa: quins ciclistes posen el perill la vida d’aquestes senyores, cada dia? Els mateixos que no hi passen mai? Com pot ser que un carrilbici es critiqui perquè no hi passa ningú i al mateix temps inspiri por perquè hi passa tanta gent? És una amenaça real o fantasma? Perquè els dos arguments/queixa de les “iaies de l’escala” són incompatibles, no pots tenir por d’un ciclista que mai passa.

La meva amiga va descobrir en aquell moment com funcionen algunes persones que no dubten en emprar la mentida (conscient o inconscientment) per anar en contra del que, pel motiu que sigui, no els agrada. A partir d’aquí, quatre persones: el transportista que va bàsicament en furgoneta, el que sobretot camina, la que prioritza el transport públic i la que es mou cada dia en bici per Barcelona, vam seguir parlant de mobilitat i de la ciutat que ens agradaria a tots, i no ens va sorprendre comprovar que era ben senzill arribar a acords.

Anuncis

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

Nova senyalització horitzontal

Des de fa unes setmanes tenim una nova senyalització horitzontal a carrilsbici bidireccionals de Barcelona.

Aquesta senyalització consisteix en una imatge de dues bicicletes, destinada a avisar als vianants de que, malgrat els cotxes en aquest carrer vénen d’un sol sentit, les bicicletes els poden venir en tots dos sentits.

M’agrada veure que l’Ajuntament ja no és tan reticent a posar senyalitzacions de les que abans deien “redundants” i que hagi perdut a la por a aquella suposada “contaminació visual” que fa uns anys semblava preocupar tant. Potser això vol dir que avançarem per senyalitzar de manera redundant altres situacions que afecten al ciclisme urbà.

D’altra banda, tot i que confio en que aquesta senyalització sigui útil, cal recordar que per creuar amb bastant seguretat com a vianant per un pas de vianants amb semàfor només cal mirar el semàfor. La part que resta de la seguretat l’hem de donar els que anem en cotxe, moto o bici, respectant semàfors i vianants. Anant a peu i en bicicleta, a diari em trobo vianants que passen semàfors vermells mirant cap a on no toca o directament sense mirar, normalment més pendents del mòbil que de la seva vida, sovint amb auriculars posats que impedeixen que puguin sentir el timbre d’avís. Això no ho arreglarà cap pintura, però si de tant en tant aixequen la vista i veuen la senyalització, potser ja haurà fet una mica de servei.

Consells per a nous ciclistes

Ja fa més d’un any del meu post amb consells per a nous ciclistes, i tenint en compte que cada vegada són més els amics i coneguts que s’estan passant a les dues rodes amb tracció humana, encuriosits per la meva insistència en desplaçar-me en bicicleta i segurament animats pel fet de que (tal com diuen ells) cada cop es veu més gent “normal” anant en bici per Barcelona, potser toca fer una actualització de consells, tot animant als meus altres amics i coneguts (ja ciclistes) a afegir-ne els seus.

  • Abans de res, disfruta!
  • Tingues clara l’ordenança municipal.
  • Per la teva seguretat i la de tothom, respecta els senyals de trànsit.
  • Recorda que llums i timbre són obligatoris.
  • No tinguis por d’usar el timbre, recorda que és per avisar de la teva presència.
  • Tingues en compte que altres ciutats està permès anar en bici parlant per telèfon, enviant missatges o amb auriculars, però a Barcelona no.
  • A Barcelona no cal que portis casc si no ho vols, ja que no és obligatori.
  • Utilitza els carrilsbici sempre que n’hi hagi. Si no, l’ordenança municipal et permet circular per la vorera (amb cura i lentament) si és prou ampla, però la meva recomanació és que si vas per la vorera sigui a peu, al costat de la bici.
  • Quan vagis per carrilsbici bidireccionals estrets amb separació de cotxes aparcats (a Barcelona en tenim uns quants), vigila que no t’agafi per sorpresa l’obertura de la porta d’algun cotxe.
  • Quan circulis per la calçada ocupa el centre del carril, hi tens tot el dret. Si tens un cotxe enganxat al darrera, no et sàpiga greu, pensa que només el fas anar una mica més lent, en canvi si el tens davant t’obligarà a respirar el seu fum.
  • Recorda que pots circular per les zones de prioritat invertida (zones de vianants) en tots dos sentits.
  • Senyalitza amb els braços quan hagis de girar perquè aquells que et vulguin avançar (altres ciclistes pel carrilbici o els motoristes per tot arreu) puguin preveure els teus moviments.
  • Aprofita que vas en bici per buscar i provar noves rutes per fer els mateixos desplaçaments.
  • Aprofita també que vas en bici per descobrir edificis i llocs bonics de la vida de la nostra ciutat. A l’Eixample n’hi ha molts.
  • Prova alguna app per trobar noves rutes, com per exemple CitymapperRide the City o BikeCityGuide.
  • Fuig si pots dels carrers amb molts vehicles a motor o dels carrers amb carrilsbici absurdament situats al mig dels carrils de circulació, busca una ruta alternativa i els teus pulmons t’ho agrairan.
  • Procura anticipar-te a les situacions de risc, per exemple fes-te visible pels conductors i no subestimis la capacitat dels vianants de creuar per qualsevol lloc sense mirar.
  • Que no et pari la pluja ni el fred ni la calor, només cal equipar-se adequadament i ajustar el ritme de la marxa a les condicions metereològiques, que a Barcelona són de privilegi.
  • Que no et parin les pujades. A no ser que treballis al cim del Tibidabo, a Barcelona es pot arribar amb relativa facilitat a la majoria dels llocs en bici. Compra’t una bici amb més o menys marxes i amb un tipus de plat adequat al que seran els teus recorreguts habituals.
  • Que no et parin els comentaris ridículs d’alguns dels (afortunadament pocs) usuaris retrògrads de la via pública que encara queden. Vas en bici perquè vols, perquè et va bé, perquè t’agrada o perquè sí. I punt.
  • Recorda que ara i avui vas en bici, però en qualsevol moment tots som vianants, per tant t’hauria de ser fàcil posar-te en el seu lloc i respectar el seu dret a passejar tranquils per una ciutat que és de tots.

Runners

Se’m fa una mica difícil posar-me en el lloc d’un runner urbà, fa molts anys que no faig aquest tipus d’exercici i poques vegades l’he fet a ciutat. Tot i així, se’m fa encara més difícil imaginar-me els motius pels quals un corredor urbà prefereix anar pel carrilbici del Passeig Sant Joan (al mig del trànsit) abans que per l’amplíssima vorera. O entendre perquè, en anar per la Diagonal, opta per situar-se on estan les línies del carrilbici, abans que per la immensa (i normalment buida) vorera que hi ha a l’altra banda de la filera d’arbres. Realment no se n’adonen? Ho fan per molestar? Potser respirar de més a prop el fum dels vehicles a motor i anar esquivant bicicletes afegeix un punt d’adrenalina a una activitat monòtona? Qui ho entengui, que m’ho expliqui.