Arxiu d'etiquetes: holanda

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

La pacificadora?

Són curioses les baralles al Twitter entre partidaris i detractors del carrilbici, que a sobre, tret d’alguna excepció, estan orientades per ciutats, sent els barcelonins més “carrilistes” i els madrilenys més “calçadistes”. Els arguments són cansats, el debat real acostuma a ser inexistent i els suposats discutidors  massa sovint cauen en l’insult. Hi ha uns quants “calçadistes” als quals ja he hagut de mutejar, cansada de llegir comentaris despectius adreçats als que defensen el carrilbici, tractant-los de covards, segregadors, curts de mires o directament de tontos del cul.

Només hi ha un argument d’aquesta colla que m’ha cridat l’atenció més de 0.68 segons, i és el que insisteix en que l’ocupació de la calçada que farem els ciclistes en la seva ciutat ideal (en no tenir carrilbici) acabarà reduint el nombre de vehicles a motor i pacificant el trànsit. Curiós perquè no conec cap cas on això hagi succeït (potser és ignorància meva) i perquè als llocs on la bici sí domina, la situació clarament és la contrària: tenen carrilsbici amples i estructures segregades i segures per restar lloc als vehicles a motor, com s’està fent a Barcelona en aquests moments. Però malgrat les comparacions amb altres ciutats del món, el que em molesta és que em vulguin endossar el paper de pacificadora. Quan a diari agafo la bici la meva intenció, com la de qualsevol, és arribar a lloc de la manera més ràpida, agradable i segura possible, en cap moment considero que hagi de tenir necessitat i menys encara obligació de pacificar el trànsit de la meva ciutat. I si això em passa a mi, que fa molts anys que vaig en bici per Barcelona, puc imaginar què li passarà a aquell que tot just s’anima o a qui vol que els seus fills vagin al cole en bici. Les persones que anem en bici no tenim perquè assumir el rol de pacificadores de res, no som escuts humans perquè els conductors de vehicles a motor respectin límits de velocitat i distàncies.

Sense por

Els comentaris més comuns que em fan les persones que s’estan plantejant el pas a la bicicleta urbana a Barcelona fan referència a la por. Por de no trobar els camins més segurs per arribar on volen, por de que els vehicles a motor els facin mal, por de que els vianants els esbronquin, por de que la guàrdia urbana els posi una multa per fer alguna cosa que no sabien que no es podia fer, por de passar fred, por de passar calor, por de suar, por de mullar-se amb la pluja, por de que els robin la bici, por d’haver de carregar la bici, por de que no els deixin entrar la bici a un lloc, por de caure al terra “amb aquestes rodetes de la Brompton, tan petites”… Deixant de banda les darreres pors, que poden ser més o menys comunes a qualsevol ciutat europea, les primeres em semblen molt pròpies d’una ciutat com Barcelona. No se m’acudeix que un neociclista per exemple a Munich (ja no diguem a una ciutat holandesa o danesa) tingui por de la gran majoria dels aspectes que he exposat. Nosaltres sí, i en molts casos, de manera legítima, potser perquè som conductors i hem vist les bicis com un destorb, o perquè som vianants i hem tingut un ensurt amb un carrilbici pintat a vorera pel qual passejàvem sense adornar-nos.

Només hi ha un consell que es pot donar per respondre a aquests neguits: sense por.

Anar en bici no és més terrorífic que creuar un pas de vianants de la Diagonal, amb el semàfor tan ajustat que gairebé només els més joves i ràpids poden passar, i on et trobes amb cotxes que, com tenen semàfor intermitent, consideren que es poden parar a pocs centímetres de tu i així aniràs més ràpid. Anar en bici és gratificant, és pràctic, és globalment segur fins i tot a una ciutat com Barcelona o jo no hi aniria a diari, des de fa tants anys i sense tenir (fins ara) ni un sol accident. Anar en bici és divertit. Anar en bici és addictiu. Anar en bici et treu la por i sovint et posa un somriure a la cara. Anar en bici, malgrat pesi als defensors del motor ciutadà, ajuda a que tots respirem millor i a que la ciutat es mogui a un ritme més a mida de les persones. Ja sé que Barcelona no és Copenhague i encara recordo quan fa pocs anys em cridaven pel carrer “Vete a Holanda!”. Calen anys, feina activista i voluntat política per fer de Barcelona una Dinamarca o Holanda a nivell ciclista, però posar el nostre granet de sorra és tan fàcil com pedalar cada dia i anar sumant ciclistes als quals l’alegria d’anar en bici els anul·li les pors de l’anticipació.

Sostenibilitat insostenible, seguretat utòpica

Aquesta tarda he d’anar gairebé de punta a punta de la Diagonal, evidentement en bici.

Abans ho tenia “relativament” fàcil. Ara, amb la pífia de nou carrilbici de la Diagonal, em toca buscar rutes alternatives (suposo que acabaré afagant Provença). Després d’esquivar el perill del nou carril-bici diagonalero, arribaré al creuament de la Diagonal amb Aragó, que fa mil anys des de l’Ajuntament van dir que resoldrien, i allò ja és el caos total… vorera? pel mig, a sac? ves a saber, segons el dia… I no vull ni pensar com estaran les Glòries.

En fi, que molta setmana de la mobilitat sostenible i segura, però ja fa anys que ens fan insostenible la sostenibilitat, mentre que la seguretat és una utopia que albirem buscant vídeos de Copenhagen al youtube…

Les persones que anem en bici per la ciutat, seguim insistint. Quan em dóna el moment apocalíptic faig memòria de com era Barcelona, a nivell ciclista, quan vaig començar a anar en bici a la feina, i veig que (amb esforç i activisme) hem avançat… avançarem més!

Dues preguntes

A alguna ciutat del món les bicis han baixat a la calçada, l’han pacificat i/o han aconseguit reduir el nombre de cotxes i motos manera significativa?

Com és que totes les ciutats europees més ciclistes tenen una excel.lent xarxa de carrils bici (dels de debó, no la tonteria esquifida que tenim a BCN)?

La normalitat del desplaçament en bici no la donem les persones com jo, que “perdem la por”, baixem a la calçada i ens “guanyem” el nostre lloc entre els cotxes. La normalitat arribarà quan poguem dir als nostres fills petits i als nostres avis que agafin la bici sense fer d’això un acte de reivindicació ni valor, amb seguretat. I això ja ho tenen inventat i assumit fa molts anys a ciutats que sí han apostat per la bici com a mitjà ordinari de transport. Amsterdam, Copenhagen, Múnic, Estocolm… Mal que ens pesi, o no, totes amb la seva xarxa de carril bici.

Criatures

Algú en algun lloc de l’Ajuntament representa que està acabant de definir l’apartat de l’ordenança que “autoritzarà” a les criatures en bici a anar per les voreres, potser fins i tot acompanyades per una persona adulta (entenc que també en bici). Suposo que aquest algú concretarà els límits d’aquesta “bula”. Serà fins a determinada edat? O alçada? Perquè hi ha criatures que fan l’estirada abans… Es demanarà el DNI? Potser serà mentre la bici porti rodetes laterals? Hi haurà un límit de criatures per adult? Quina serà la ràtio? Perquè una família nombrosa por ocupar fins i tot una vorera sencera del Passeig de Gràcia i no estic segura de quants pares calen per controlar certs volums de canalla sobre rodes… I què passarà si és una bici adaptada per a una criatura amb discapacitat? S’aplicaran els mateixos criteris?

Tot plegat, una nova manera de fer el ridícul. M’imagino explicant aquesta normativa a un conegut holandès o norueg i gairebé puc sentir la frase “Estan bojos, aquests romans!“. Un ajuntament que per una banda diu que les bicis han de baixar a la calçada però per l’altra (i suposo que per no caure en l’infanticidi) es planteja regular la presència de criatures ciclistes “legals” a la vorera, és de diagnòstic.