Arxiu d'etiquetes: lescorts

De compres per Joan Güell

Ja fa més d’un any que les persones que anem en bici pels barris de Sants i Les Corts disposem d’un carril bici a Joan Güell, bidireccional i al costat de la vorera. Durant aquest temps, alguns dels opositors al carril han seguit insistint en els seus arguments, i també una associació de comerciants havia assumit, tot i que cada vegada de manera més discreta, aquesta oposició. A nivell individual, he trobat comerciants partidaris i opositors, per tant entenc que dins d’aquesta associació hi deuen haver discrepàncies internes, o no tothom hi està associat, o bé alguns comerciants opositors m’enganyen, potser perquè saben que vinc a comprar en bici i no tenen ganes de discutir amb mi sinó de (lògicament) fer negoci.  També val a dir que en les meves converses amb els comerciants del barri, encara no he trobat la lògica a que una associació de comerciants s’oposi a que un petit carrer comercial deixi de tenir 2 carrils de circulació per a vehicles a motor i passi a tenir un carril de circulació per a cotxes i motos i un carril bici.

Els arguments dels comerciants opositors em semblen de fàcil desmuntar, el primer que em deixen anar normalment són les zones de càrrega i descàrrega, però aquestes es demanen a l’Ajuntament, com va passar al carril bici de Can Bruixa, on un comerç que ocupava sistemàticament el nou carril bici, finament va demanar-la i tema tancat. Un cop resolt aquest “gran problema”, normalment la conversa acaba arribant a una de les vaques sagrades de la mobilitat en cotxe: el “problema” de no poder parar en doble fila. Voler tenir un carrer amb dos carrils de circulació per poder parar en doble fila és un argument que es desmunta sol i no mereix més comentaris.

Tampoc em quadra, i menys com a veïna del barri i compradora habitual als comerços d’aquest carrer, que la mateixa associació de comerciants s’oposi a que per Joan Güell passi una línia de bus. Sembla que en el seu imaginari comercial els clients que venim a comprar sortim de casa nostra (normalment al mateix barri) tots muntats en el 4×4, amb intenció de parar en doble fila i/o aparcar davant de la porta de la botiga dels fils, la cafeteria, la ferreteria, la botiga d’emmarcats, la botiga dels mobles… i així anem baixant tot Joan Güell a cops d’accelerador. No és aquest el perfil de comprador que veig normalment quan entro a aquestes botigues i, si ho era, pel bé de tots hauria de canviar, considero que el futur dels cotxes privats a la ciutat no és servir de “carret de la compra”, i menys mentre ens desplacem pel nostre barri.

Amb tot el respecte, crec que tenir un comerç a un carrer com és Joan Güell, i creure que els teus clients vindran en cotxe o no vindran, és tenir poca vista. Com a conductora, ciclista, vianant i veïna de Les Corts ho veig a diari, però qualsevol pot deduir que a qualsevol carrer del barri, ni tots els veïns ni tots els clients podrem aparcar davant de la porta on anem. Jo ja fa molts anys que, com és normal, no puc aparcar davant de la porta de casa meva, però de fet, si hi pogués aparcar, tampoc hi cabríem tots els veïns de l’edifici. El petit comerç de barri, per sort o desgràcia, no depèn de l’oferta d’aparcament a tocar de botiga, en això els centres comercials li guanyen la partida, de lluny. Certament si agafo el meu SUV per anar de compres, no se m’acudirà anar a Joan Güell ni a cap carrer similar, considero que és un tema de sentit comú.

De totes maneres, en tots aquests mesos que fa que tenim un carril bici a Joan Güell, afortunadament encara no he vist plegar cap botiga per culpa de que els seus clients no puguin venir en cotxe, i ben al contrari, he vist omplir-se les terrasses, obrir botigues noves i també força clients que arriben en bici, aprofitant que ara podem anar per aquest carrer de manera més segura i en tots dos sentits de la marxa. També he vist que a unes petites galeries comercials han posat una bici a mode de reclam decoratiu, a l’entrada, i m’ha semblat una bonica manera de deixar clar que són “bike-friendly”.

Aquest “nou” Joan Güell convida a anar a comprar, i això és una excel·lent notícia pel comerç de proximitat, del qual sóc una gran defensora. Fa molts anys que visc a una zona on un gran centre comercial plana sobre el petit comerç i sempre prioritzo comprar a les botigues que donen vida i caràcter al meu barri. Crec que pacificar els carrers i fer-los més segurs per a vianants i ciclistes és una bona notícia pels que, com jo, anem caminant i de vegades en bicicleta a fer les nostres compres diàries.

Soroll

Anant pel carril bici molt sovint te n’adones que et vas trobant amb els mateixos cotxes i motos a cada semàfor. Ells acceleren, fan soroll, treuen fum, de vegades surten a velocitats impròpies de ciutat… i tu vas pedalant en silenci per arribar al mateix semàfor i veure les mateixes cares. De vegades, aquesta situació es fa encara més evident, quan qui comparteix recorregut amb tu és una moto sorollosa atronant tot el barri de manera innecessària i (imagino que) incomplint la normativa de soroll.

Mala sort

Ja fa un temps que em crida l’atenció la gent que diu que cada dia, caminant pel barri (sovint, el meu barri) està a punt de ser atropellada per una bicicleta, sovint vàries vegades. Un exemple clar va ser el d’una parella gran que al debat de la bici que es va fer a la seu del districte de Les Corts va dir que cada dia, caminant per la vorera de Joan Güell, es trobaven amb algun ciclista a tota velocitat per la vorera, i que a sobre “els aixecava el dit” (el del mig, vam entendre). Així cada dia, va insistir, anant ells amb els seus néts. Cada dia?

Cada dia jo normalment vaig en bici a la feina, al gimnàs, a comprar… Cada dia camino pel meu barri, també per comprar, passejar, per anar al gimnàs o a fer un cafè. Són molts anys de caminar cada dia, sola i acompanyada, i en tants anys mai un ciclista m’ha estat a punt d’atropellar, mai un ciclista m’ha aixecat el dit. Sí una vegada un motorista em va donar un ensurt en sortir jo de casa i trobar-me’l que passava per la vorera, amb la moto engegada i a prop dels portals, a una velocitat que em va semblar exagerada, i quan li vaig fer un gest em va engegar a la merda. Una vegada un cotxe gairebé se m’emporta per davant al pas de vianants al carrer Joan Güell/Can Bruixa. Una vegada vaig veure un ciclista per la vorera de la Travessera a una velocitat que em semblar poc adequada, però com aquella vorera és molt ampla, em va passar lluny i no em vaig sentir en risc, tot i que vaig arrugar el nas i el vaig mirar malament. Però afortunadament això no passa cada dia. Ni amb ciclistes ni amb conductors ni amb motoristes, i porto molts kms i molts dies de caminar pel meu barri.

Per això quan escolto la gent que insisteix en que cada dia li passen aquestes coses, no puc deixar de pensar que algunes persones no dubten en exagerar fins l’absurd una experiència traumàtica (accident, quasi-accident o temor d’accident) i perden de vista com és d’evident la seva mentida per a aquells que els llegim o escoltem. Cada dia no us passen aquestes coses. Menys encara vàries vegades al dia. Ningú té tan mala sort.