Arxiu d'etiquetes: meteo-bici

Consells per a nous ciclistes

Ja fa més d’un any del meu post amb consells per a nous ciclistes, i tenint en compte que cada vegada són més els amics i coneguts que s’estan passant a les dues rodes amb tracció humana, encuriosits per la meva insistència en desplaçar-me en bicicleta i segurament animats pel fet de que (tal com diuen ells) cada cop es veu més gent “normal” anant en bici per Barcelona, potser toca fer una actualització de consells, tot animant als meus altres amics i coneguts (ja ciclistes) a afegir-ne els seus.

  • Abans de res, disfruta!
  • Tingues clara l’ordenança municipal.
  • Per la teva seguretat i la de tothom, respecta els senyals de trànsit.
  • Recorda que llums i timbre són obligatoris.
  • No tinguis por d’usar el timbre, recorda que és per avisar de la teva presència.
  • Tingues en compte que altres ciutats està permès anar en bici parlant per telèfon, enviant missatges o amb auriculars, però a Barcelona no.
  • A Barcelona no cal que portis casc si no ho vols, ja que no és obligatori.
  • Utilitza els carrilsbici sempre que n’hi hagi. Si no, l’ordenança municipal et permet circular per la vorera (amb cura i lentament) si és prou ampla, però la meva recomanació és que si vas per la vorera sigui a peu, al costat de la bici.
  • Quan vagis per carrilsbici bidireccionals estrets amb separació de cotxes aparcats (a Barcelona en tenim uns quants), vigila que no t’agafi per sorpresa l’obertura de la porta d’algun cotxe.
  • Quan circulis per la calçada ocupa el centre del carril, hi tens tot el dret. Si tens un cotxe enganxat al darrera, no et sàpiga greu, pensa que només el fas anar una mica més lent, en canvi si el tens davant t’obligarà a respirar el seu fum.
  • Recorda que pots circular per les zones de prioritat invertida (zones de vianants) en tots dos sentits.
  • Senyalitza amb els braços quan hagis de girar perquè aquells que et vulguin avançar (altres ciclistes pel carrilbici o els motoristes per tot arreu) puguin preveure els teus moviments.
  • Aprofita que vas en bici per buscar i provar noves rutes per fer els mateixos desplaçaments.
  • Aprofita també que vas en bici per descobrir edificis i llocs bonics de la vida de la nostra ciutat. A l’Eixample n’hi ha molts.
  • Prova alguna app per trobar noves rutes, com per exemple CitymapperRide the City o BikeCityGuide.
  • Fuig si pots dels carrers amb molts vehicles a motor o dels carrers amb carrilsbici absurdament situats al mig dels carrils de circulació, busca una ruta alternativa i els teus pulmons t’ho agrairan.
  • Procura anticipar-te a les situacions de risc, per exemple fes-te visible pels conductors i no subestimis la capacitat dels vianants de creuar per qualsevol lloc sense mirar.
  • Que no et pari la pluja ni el fred ni la calor, només cal equipar-se adequadament i ajustar el ritme de la marxa a les condicions metereològiques, que a Barcelona són de privilegi.
  • Que no et parin les pujades. A no ser que treballis al cim del Tibidabo, a Barcelona es pot arribar amb relativa facilitat a la majoria dels llocs en bici. Compra’t una bici amb més o menys marxes i amb un tipus de plat adequat al que seran els teus recorreguts habituals.
  • Que no et parin els comentaris ridículs d’alguns dels (afortunadament pocs) usuaris retrògrads de la via pública que encara queden. Vas en bici perquè vols, perquè et va bé, perquè t’agrada o perquè sí. I punt.
  • Recorda que ara i avui vas en bici, però en qualsevol moment tots som vianants, per tant t’hauria de ser fàcil posar-te en el seu lloc i respectar el seu dret a passejar tranquils per una ciutat que és de tots.

Sense por

Els comentaris més comuns que em fan les persones que s’estan plantejant el pas a la bicicleta urbana a Barcelona fan referència a la por. Por de no trobar els camins més segurs per arribar on volen, por de que els vehicles a motor els facin mal, por de que els vianants els esbronquin, por de que la guàrdia urbana els posi una multa per fer alguna cosa que no sabien que no es podia fer, por de passar fred, por de passar calor, por de suar, por de mullar-se amb la pluja, por de que els robin la bici, por d’haver de carregar la bici, por de que no els deixin entrar la bici a un lloc, por de caure al terra “amb aquestes rodetes de la Brompton, tan petites”… Deixant de banda les darreres pors, que poden ser més o menys comunes a qualsevol ciutat europea, les primeres em semblen molt pròpies d’una ciutat com Barcelona. No se m’acudeix que un neociclista per exemple a Munich (ja no diguem a una ciutat holandesa o danesa) tingui por de la gran majoria dels aspectes que he exposat. Nosaltres sí, i en molts casos, de manera legítima, potser perquè som conductors i hem vist les bicis com un destorb, o perquè som vianants i hem tingut un ensurt amb un carrilbici pintat a vorera pel qual passejàvem sense adornar-nos.

Només hi ha un consell que es pot donar per respondre a aquests neguits: sense por.

Anar en bici no és més terrorífic que creuar un pas de vianants de la Diagonal, amb el semàfor tan ajustat que gairebé només els més joves i ràpids poden passar, i on et trobes amb cotxes que, com tenen semàfor intermitent, consideren que es poden parar a pocs centímetres de tu i així aniràs més ràpid. Anar en bici és gratificant, és pràctic, és globalment segur fins i tot a una ciutat com Barcelona o jo no hi aniria a diari, des de fa tants anys i sense tenir (fins ara) ni un sol accident. Anar en bici és divertit. Anar en bici és addictiu. Anar en bici et treu la por i sovint et posa un somriure a la cara. Anar en bici, malgrat pesi als defensors del motor ciutadà, ajuda a que tots respirem millor i a que la ciutat es mogui a un ritme més a mida de les persones. Ja sé que Barcelona no és Copenhague i encara recordo quan fa pocs anys em cridaven pel carrer “Vete a Holanda!”. Calen anys, feina activista i voluntat política per fer de Barcelona una Dinamarca o Holanda a nivell ciclista, però posar el nostre granet de sorra és tan fàcil com pedalar cada dia i anar sumant ciclistes als quals l’alegria d’anar en bici els anul·li les pors de l’anticipació.

Són 4 dies

Quatre dies de pluja i tothom atacat dels nervis. Per tothom vull dir els que fan els seus desplaçaments habituals en cotxe o transport públic, perquè diria que als que anem en bici no ens representa tant de problema, i suposo que els motoristes també ho viuen amb certa resignació.

Que si em mullaré, que si relliscaré. Les capelines no estan inventades, les cobertes anti-lliscants, tampoc. Pocs dies a l’any que plou a Barcelona i tothom rondinant, com si l’ideal fos viure en un món sense pluja o on les 4 gotes caiguessin regularment en horari nocturn (mai en cap de setmana, és clar). De vegades em venen ganes d’enviar-los a tots a Bergen perquè vegin el que és pluja de debò, gairebé cada dia, en alguna ocasió durant més de 80 dies seguits, mentre la gent va en bici sense cap problema (i això que, per cert, tenen algunes desnivells molt importants, fins i tot el nom de la ciutat té el seu origen en la paraula “muntanya”).

Matí i somriure

Tots sabem que una majoria de persones toleren molt malament el silenci, i la prova diària són les converses d’ascensor. Tret dels bordes identificats pels quals fer mala cara a l’ascensor és tan natural com anar al lavabo, són molts els que se senten obligats a dir alguna cosa i és clar, si vas amb la Brompton, la combinació meteo-bici és inevitable. Faci fred o calor, plogui o faci vent, allà està la seva incredulitat respecte al teu ús de la bici en condicions adverses, perquè ja sabem que a Barcelona 8 graus són “un fred que pela” i una mica de vent és “una ventada espantosa”. Per això, de tant en tant em diverteix iniciar l’atac i descol·locar al personal, com als matins a la feina, quan a quarts de 8 coincideixo amb algú que puja a l’ascensor amb un casc de moto i li dic “buf, quina calor, oi?”.  L’interlocutor normalment em mira, mira la Brompton, triga uns segons en processar, i al final no té més remei que dir “és clar, tu amb la bici… en canvi jo, vaig pelat de fred!”.

És clar que vaig en bici quan plou

Quantes vegades hauré sentit allò de “i també vas en bici quan plou?”. M’imagino la cara que posaria algú d’Amsterdam o de Bergen si li fessin aquesta pregunta. Doncs és clar que vaig en bici quan plou. Raó de més per anar en bici. A una ciutat com Barcelona, tots sabem que quan cauen 4 gotes s’engega la loteria del desastre. Què fallarà? Els semàfors? El metro? El trànsit es posarà a tope? Serà impossible trobar un taxi? L’autobús trigarà el triple? O tot al mateix temps? Justament quan la ciutat entra en col·lapse és quan la bici s’agraeix més. I per a la pluja, una capelina.

Perspectiva

Seguint en la línea de com s’obren noves perspectives i maneres de fer en viatjar pel nord d’Europa, avui retrobaré el tema etiquetat com a meteo-bici. Les mil excuses metereològiques són tema recurrent en les converses amb gent que encara no entén com es pot anar en bici per una ciutat com Barcelona, amb les seves pluges torrencials (estil Bergen), pujades inclinadísimes (estil San Francisco) i fred polar (estil Trondheim), totes tres ciutats amb força trànsit ciclista.

Les persones que es desplacen en bici a Noruega, fins i tot per damunt del cercle polar ho fan a l’estiu i a l’hivern, adaptant-se a les característiques del terreny i a la climatologia sovint adversa (des del punt de vista del barceloní que no entén que jo vagi en bici, podríem dir “catastròfica”). Si plou, es posen una capelina. Si plou molt, afegeixen uns pantalons impermeables. Si neva o gela, ja porten les seves rodes d’hivern des de fa mesos. Si és fosc, per això estan els llums i els reflectors. Si fa pujada, canvien de marxa, pedalen més a poc a poc, apreten el ritme o fins i tot baixen de la bici. I si fa molta pujada i hi ha molt de trànsit, van i posen un ascensor de bicicletes (afegeixo només com a curiositat, perquè ja no funciona). Per a cada situació (que no problema), una opció.

Fins i tot per a mi, que no dubto en agafar la bici plogui o nevi (o sigui, que vaig anar en bici el 8 de març de 2010), ha estat agradablement estrany veure ciclistes pedalant sense problema per Trondheim en ple temporal de neu i pujada, o a Svolvaer en plena nit i amb la calçada gelada.

DSC_3399DSC_3393

De totes maneres, no ha estat tan estrany com algunes converses amb persones que no anaven habitualment en bici i que em parlaven del respecte absolut dels conductors vers vianants i ciclistes (tret de les excepcions dels impresentables que de ben segur hi ha a tot arreu). El comentari generalitzat era que quan estàs al volant, i més en aquells climes, ets conscient de que tu vas assegut, relativament segur i calent en un vehicle potencialment mortal per als que t’envolten. Un vianant o un ciclista pot estar passant fred, relliscar, no veure bé pel culpa de la tempesta… en resum, és molt més vulnerable que tu, i a sobre podria ser el teu amic, el teu veí, el teu fill… Per tant, la seva prioritat és absoluta, no cal cap senyal que ho recordi. A banda de, com deia un veneçolà resident a Tromso “como roces a un peatón o a un ciclista con el coche, estás fregado, no importa de quién sea la culpa, y es lógico, tú le puedes hacer mucho más daño a él que él a ti”. Aplastant.

Els temes recurrents

En el camí vers la normalització de l’ús de la bici com a vehicle de transport habitual a Barcelona, hi ha dos temes recurrents, i a l’estiu relacionats, que surten a gairebé totes les converses d’ascensor.

El primer és la temuda suor. No deixa de ser curiós que individus que evidentment no són de dutxa diària, o que si ho són, no la complementen amb el canvi de roba que hauria d’anar associat, estiguin tan preocupats per si sues o no quan vens en bici a treballar. Fa anys els intentava raonar amb els arguments de que les bicis d’ara porten marxes, de que cal buscar el recorregut amb menys pendent, de que la majoria de les zones de Barcelona no tenen excessives pujades… ara ja estic en la fase de “però et sembla que jo faig olor de suat, o què?” i molt em temo que en poc temps ni tan sols respondré, sinó que els posaré l’aixella en tot el nas i deixaré que valorin.

El segon és la climatologia. Malgrat el clima privilegiat que tenim a Barcelona, sembla que cap moment és bo per anar en bici. Si és hivern, el problema és que com aguanto el fred, si és estiu, just al contrari, i a més aprofitem per enllaçar amb el tema de la suor. I com que l’entretemps que deien les nostres àvies ja no existeix, la primavera i la tardor generen exactament els mateixos comentaris. El súmmum de tot els mals és la pluja. Increïble, a una ciutat com Barcelona, absolutament farcida de motos, però cert. Més increïble encara quan moltes vegades qui et fa aquest comentari porta un casc de moto a la mà. Després d’anys de provar de fer pedagogia metereològica amb comentaris raonables del tipus “es poden buscar les zones d’ombra per evitar la calor”, “quan vas de baixada, fa fresca”, “en bici no es passa fred, si portes equipament adequat”, “només et mulles si no portes una capelina”… mica en mica he entrat en la fase de la resposta breu i clara: “NO”. No passo calor, no passo fred, no em mullo. No més que si anés caminant i per descomptat de cap de les maneres més que si anés en moto. Però tampoc serveix de res, perquè la majoria de les converses metereològiques acaben amb el mateix comentari: “què valenta!”. O sigui que prenguin nota danesos, holandesos, europeus d’aquells països amb condicions metereològiques ben dures i on anar en bici no té cap més història: són una colla d’herois!