Arxiu d'etiquetes: motos

Auriculars

Pel que veig anant en bici, alguns ciclistes no saben que a Barcelona està prohibit (i multat, que en conec uns quants casos) anar en bici amb auriculars. Sigui un o dos (que també en conec que han fet la prova i jo mateixa vaig fer la consulta), la multa és la mateixa. O potser ho saben o no els importa, clar. En canvi per la meva percepció i les meves converses com a visitant, a altres ciutats europees, pots anar en bici amb auriculars sense cap problema.

Entenent que cada ciutat té el seu marge per a la pròpia ordenança i també que (afortunadament) les normes evolucionen, i partint de la base que em considero una persona que quan condueix on va en bici, s’esforça per dedicar tots 5 sentits a l’activitat, el cas és que no acabo d’estar d’acord amb la lògica de que ni tan sols es pugui portar un auricular quan es va en bicicleta. Ja no parlo dels vianants, que anem com volem i sovint despistats, sinó dels cotxes, on jo puc conduir legalment amb la música a tota canya a 50 km/h per molts carrers de Barcelona i sense sentir ni un borrall del que passa fora del meu habitacle. També parlo de les motos i els seus famosos cascos homologats, de vegades a un volum tal que et permeten escoltar perfectament les seves converses telefòniques o la música que estan escoltant quan pares al seu costat al semàfor. Molts conductors i motoristes circulen amb uns auriculars virtuals o reals que els aïllen acústicament del que els envolta, sense cap problema des del punt de vista normatiu. Bastants vianants també van per la vida “auricularitzats” i es juguen la vida travessant per on no toca i sense possibilitat de sentir (per exemple) el timbre d’avís del ciclista de torn. Tot és normal, assumible, comprensible… fins que la persona en bici entra a l’equació: el ciclista, a Barcelona, no pot portar ni un auricular. Considero que aquesta seria una norma a revisar i a “equalitzar” amb altres ciutats europees i altres modalitats de desplaçament, però com que no sóc legisladora, aquí ho deixo.

Mentre, jo seguiré anant en bici amb la música, de vegades, sonant sola al meu cap. Els auriculars els deixo a la motxilla i me’ls poso quan camino.

Anuncis

Jo no escupo a terra

Ni llenço papers. Ni pixo al carrer. El dia que la companya que ve en bus a la feina va veure pel camí un individu pixant a una cantonada, no em va demanar explicacions, tot i que aquell dia jo havia vingut caminant. Mai no m’ha passat que algú em digui: avui he vist una persona a peu escupint a tort i a dret, eh? eh? I just abans altra que llençava un paper al terra, què tens a dir, eeeeh????

Quan veig un motorista que puja a la vorera, amb la seva moto en marxa, i aparca davant de la porta malgrat ser una vorera estreta i/o tenir places d’aparcament en calçada a pocs metres, no truco a la meva germana, per dir-li: he vist un motorista incomplint la normativa i ocupant la vorera què tens a dir, per què ho feu això?  Quan llegeixo a les notícies que un motorista atropella a un vianant, tampoc li envio un missatge dient: veus què ha passat? és que la gran majoria aneu com bojos. eeeeh?

Quan de camí a la feina un motorista m’avança a tocar, no em queixo amb el meu company de feina que cada dia ve en moto ni el faig responsable del que ell no ha fet. No espero que em demani excuses per aquest motorista incívic, d’entrada imagino que el meu company de feina, igual que la meva germana, no fa aquestes coses, o en qualsevol cal li presssuposo la inocència.

Llavors, si us plau, quan veieu un ciclista que fa el que no toca, deixeu-me tranquil·la. Si no sóc jo, ni un fill meu ni el meu marit, no cal que em digueu res, i per descomptat no m’exigiu que demani excuses.

Batallitas

Cada vegada més tinc la sensació de que en pocs anys, si algú es pren la molèstia de recuperar tants tweets com s’han anat fent, hi haurà gent que es sorprendrà de que tantes persones ens dediquéssim a fer tweets defensant la bici com a mitjà de transport urbà, la connexió del tramvia interruptus per la Diagonal o que les motos no aparquessin de manera sistemàtica a les voreres de la nostra ciutat.

Puc fer el paral·lelisme amb les mirades i comentaris de sorpresa dels meus fills quan els explico tot l’activisme (en l’era pre-xarxes socials) que molts vam fer per aconseguir finalment una llei que regulés el consum de tabac. A la meva filla, per exemple, li sembla sorprenent que a l’hospital on va néixer (no fa tant de temps) es fumés de manera habitual pràcticament a totes les dependències, excepte als quiròfans i la UCI. De fet, recordo clarament al ginecòleg passant-me consulta, estant jo embarassada, mentre ell fumava una cigarreta rere altra. També recordo als meus profes fumant durant la classe (a EGB, a l’institut i òbviament a la Universitat), i a alguns dels meus companys de 1r de BUP omplint l’aula de fum durant l’examen, amb el beneplàcit del profe (també fumador) perquè “es posaven més nerviosos si no fumaven“, mentre els era ben igual les molèsties generades a tots aquells que no fumàvem.

En algun moment d’un futur no massa llunyà, imagino que la “batalleta” de com alguns vam haver d’argumentar l’evidència (que cal reduir la circulació i places d’aparcament dels vehicles a motor, que anar en bici per la ciutat és millor per a tots, que cal unir el tramvia interrumptus per la Diagonal, que les voreres no han de ser parkings de motos…) generarà mirades d’incredulitat entre els barcelonins desintoxicats de tant periodisme “cuñao” i de polítics amb poca vergonya i menys criteri. De fet, ara ja les genera quan ho comentes amb persones d’altres països. En aquell moment, igual que faig ara, també haurem d’explicar que hi havia un reducte de personatges  entestats en perpetuar un model caduc, seguir respirant porqueria i aguantant soroll i voreres-parking.

Prisitas

Els prisitas són aquells que van accelerats i estressats per la ciutat, i quan els prisitas tenen a les seves mans un vehicle motoritzat, els notes molt especialment si vas a peu o en bici, perquè et posen en perill.

Com a vianant, els acostumes a notar perquè “passen” absolutament de la teva presència al pas de vianants, per a ells és més important donar gas i arribar al següent semàfor que cedir-te cívicament el pas. No et veuen o fan veure que no et veuen, de vegades fins i tot acceleren més en veure’t, no fos cas que fessis un pas més i haguessin de parar.

Com a ciclista, també te’ls trobes molt sovint, i normalment els notes ben a prop.

Alguns són els motoristes que no saben o no volen saber que a les zones 30 tens tot el dret d’anar pel centre del carril i que no t’han d’avançar, però ho fan igualment perquè, com en el cas d’aquest vídeo, tenen pressa per arribar uns segons abans pocs metres més enllà.

O en el cas d’aquest altre, tenen tanta prisita que no hi ha prou en avançar-te a tocar, també s’han de saltar el semàfor.

Altres són més grossos i et poden fer bastant més mal. Són conductors de cotxes o camions que interpreten que el senyal de cedir el pas no aplica quan l’altre és una bicicleta, ells són més grans i tenen tot el dret a donar gas i passar-te pel damunt, ja frenaràs (o allà tu). En el següent vídeo trobem un bon exemple d’aquest tipus de personal, un camioner prepotent que, malgrat altre conductor (SUV blanc) li està donant un bon exemple, abusa del seu tamany i tira, aprofitant per empestar-me, total, per arribar al mateix semàfor on l’acabo “atrapant”. Un cop el semàfor es posa verd, jo em situo al carril de la dreta i ell m’avança a tota canya, tornant-me a empestar, a una velocitat que (igual que en el tram anterior) em sembla superior als 30 km/h (límit de velocitat d’aquest carrer), total, perquè el torni a atrapar al següent semàfor. Però no passa res, ell torna a tirar, omplint la ciutat de fum i soroll, amb una pel·lícula que acaba quan el deixo enrera a l’embús posterior.

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Les bicis, no les sents

Sovint tinc la sensació, sobretot quan viatjo i parlo amb persones que viuen a ciutats amb trànsit menys “hostil”, de que el que faig en alguns posts és argumentar aspectes del ciclisme urbà que deixen bocabadats a una immensa majoria dels meus interlocutors. El post d’avui és un exemple ben clar.

És ben curiós que una de les crítiques que de vegades llegeixes i (més rarament) escoltes respecte a les bicicletes a la ciutat és que “no les sents”. Òbviament que no les sents. Són bicis. Només en una ciutat saturada de soroll, plagada de motos (trucades o no) que no et deixen ni mantenir una conversa quan vas caminant per la vorera, podem trobar ciutadans “anestesiats” contra la contaminació acústica que considerin com a un problema que hi circulin vehicles silenciosos.

Les bicis, a no ser que tinguin algun problema mecànic o que toquin el timbre, certament no les sents. Millor per a tots, com millor seria viure a una ciutat sense tant de soroll de motors passats de rosca. Igual que ara ens sembla surrealista que fa uns anys els metges passessin consulta tirant-nos el fum a la cara, espero que dintre d’uns quants més (i que siguin pocs) ens esgarrifarem de que assumíssim com a normal viure envoltats del soroll de tantes motos com plaguen els nostres carrers (i parlo de les motos perquè la meva impressió és que una sola moto, i no necessàriament una Harley, massa sovint fa més soroll que tots els cotxes que té al voltant).

Sí, les bicis, no les sents. Però si mires, les veus. I ves per on, cada dia en veus més.

 

No som de sucre

Barcelona és una ciutat climatològicament privilegiada. Malgrat molts barcelonins, per costum, es queixen de tot, la realitat és que si ens comparem amb altres ciutats europees aquí no fa ni massa calor ni massa fred, i ni tan sols plou excessivament ni massa dies seguits. La climatologia doncs és un dels factors que fa que sigui una ciutat especialment adient per desplaçar-se en bicicleta, i el cert és que fins i tot els moments més agradables per anar en bicicleta és quan cauen les 4 gotes habituals o just després d’una bona pluja, ja que sovint l’ambient està més net i fresc.

Els holandesos, que pedalegen molt, i molt sovint sota la pluja, tenen una dita: no som de sucre, i és ben cert. No passa res per mullar-se una mica, menys encara si vas ben preparat, i en el meu cas l’únic que sí és una murga és que se’m mullen les ulleres i això m’obstaculitza una mica la visibilitat.

Per si són útils, comparteixo alguns dels consells que em van bé els dies de pluja.

  • Com que la majoria dels barcelonins no dominem l’art d’anar en bici amb paraigua, és útil disposar d’un bon ponxo. Si els nostres trajectes són llargs, millor que ens el comprem de bona qualitat, perquè l’experiència em diu que alguns ponxos paren la humitat durant una estona i després acaben calant, o bé no transpiren gens i et deixen tota suada. Val la pena invertir en un de bo, o millor encara, com és el meu cas, en dos, ja que en tinc un a casa i altre a la feina.
  • Si portem una bossa, no sempre serà impermeable, per tant va molt bé (especialment en els dies més “arriscats”) disposar d’un protector impermeable, que és com una bosseta, gairebé no pesa i quan està plegat ocupa ben poc.
  • Tot i que quan la calçada està humida cal ser encara més prudent de l’habitual, uns pneumàtics de més qualitat, anti-lliscants (que normalment també són més resistents a les punxades) sempre són una seguretat afegida, al igual que (amb pluja i sense) portar les rodes inflades a la pressió correcta.
  • Cal tenir en compte que molt probablement la bici no respondrà en la frenada igual que en un dia no plujós, per tant és important adaptar la velocitat i calcular bé les distàncies.
  • També por ser útil portar algun element que ens faci encara més visibles, els llums encesos i fins i tot algun reflectant (els ponxos, si són de colors llampants, ja poden fer aquest servei). Quan cauen quatre gotes, hi ha uns quants conductors i motoristes que s’agobien, no veuen bé, i tot i així, lamentable i increïblement, segueixen conduint, per tant, tota seguretat és poca quan correm el risc de trobar-nos amb aquesta gent.
  • Sempre hem d’anar amb compte amb els vianants que poden creuar sense mirar i per qualsevol lloc, però els dies de pluja cal estar especialment atents. La meva experiència és que les presses per no portar paraigua o la manca de visibilitat pel fet de portar-lo, fan que més persones del que és habitual travessin de manera imprudent, posant-se (i posant-nos) en perill. Per tant, novament pedalar a velocitat moderada i amb extra-atenció, serà una bona estratègia.
  • A l’estiu ja sabem que sovint poden haver xàfecs extremadament intensos però de curta durada, en aquests casos ens pot sortir més a compte parar uns minuts i esperar a que la pluja sigui menys intensa abans de continuar el nostre camí, com sovint també fan molts motoristes.
  • Si porteu ulleres i també lentilles, no ho dubteu: poseu-vos les lentilles. Si com jo, només porteu ulleres, pareu totes les vegades que calgui (senyalitzant i amb prudència) per netejar-les i garantir que teniu la necessària visibilitat.

En resum, la pluja no ha de ser cap impediment per anar en bici a la feina o a on sigui que vulguem anar, ben al contrari, sovint amb les 4 gotes de torn la ciutat queda col·lapsada i la millor manera d’arribar puntual continua sent en bicicleta.

I vosaltres? Quins són els vostres consells per anar en bici els pocs dies de pluja que tenim a Barcelona? Si els voleu compartir, deixeu un comentari o ens parlem pel Twitter.