Arxiu d'etiquetes: motos

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Les bicis, no les sents

Sovint tinc la sensació, sobretot quan viatjo i parlo amb persones que viuen a ciutats amb trànsit menys “hostil”, de que el que faig en alguns posts és argumentar aspectes del ciclisme urbà que deixen bocabadats a una immensa majoria dels meus interlocutors. El post d’avui és un exemple ben clar.

És ben curiós que una de les crítiques que de vegades llegeixes i (més rarament) escoltes respecte a les bicicletes a la ciutat és que “no les sents”. Òbviament que no les sents. Són bicis. Només en una ciutat saturada de soroll, plagada de motos (trucades o no) que no et deixen ni mantenir una conversa quan vas caminant per la vorera, podem trobar ciutadans “anestesiats” contra la contaminació acústica que considerin com a un problema que hi circulin vehicles silenciosos.

Les bicis, a no ser que tinguin algun problema mecànic o que toquin el timbre, certament no les sents. Millor per a tots, com millor seria viure a una ciutat sense tant de soroll de motors passats de rosca. Igual que ara ens sembla surrealista que fa uns anys els metges passessin consulta tirant-nos el fum a la cara, espero que dintre d’uns quants més (i que siguin pocs) ens esgarrifarem de que assumíssim com a normal viure envoltats del soroll de tantes motos com plaguen els nostres carrers (i parlo de les motos perquè la meva impressió és que una sola moto, i no necessàriament una Harley, massa sovint fa més soroll que tots els cotxes que té al voltant).

Sí, les bicis, no les sents. Però si mires, les veus. I ves per on, cada dia en veus més.

 

No som de sucre

Barcelona és una ciutat climatològicament privilegiada. Malgrat molts barcelonins, per costum, es queixen de tot, la realitat és que si ens comparem amb altres ciutats europees aquí no fa ni massa calor ni massa fred, i ni tan sols plou excessivament ni massa dies seguits. La climatologia doncs és un dels factors que fa que sigui una ciutat especialment adient per desplaçar-se en bicicleta, i el cert és que fins i tot els moments més agradables per anar en bicicleta és quan cauen les 4 gotes habituals o just després d’una bona pluja, ja que sovint l’ambient està més net i fresc.

Els holandesos, que pedalegen molt, i molt sovint sota la pluja, tenen una dita: no som de sucre, i és ben cert. No passa res per mullar-se una mica, menys encara si vas ben preparat, i en el meu cas l’únic que sí és una murga és que se’m mullen les ulleres i això m’obstaculitza una mica la visibilitat.

Per si són útils, comparteixo alguns dels consells que em van bé els dies de pluja.

  • Com que la majoria dels barcelonins no dominem l’art d’anar en bici amb paraigua, és útil disposar d’un bon ponxo. Si els nostres trajectes són llargs, millor que ens el comprem de bona qualitat, perquè l’experiència em diu que alguns ponxos paren la humitat durant una estona i després acaben calant, o bé no transpiren gens i et deixen tota suada. Val la pena invertir en un de bo, o millor encara, com és el meu cas, en dos, ja que en tinc un a casa i altre a la feina.
  • Si portem una bossa, no sempre serà impermeable, per tant va molt bé (especialment en els dies més “arriscats”) disposar d’un protector impermeable, que és com una bosseta, gairebé no pesa i quan està plegat ocupa ben poc.
  • Tot i que quan la calçada està humida cal ser encara més prudent de l’habitual, uns pneumàtics de més qualitat, anti-lliscants (que normalment també són més resistents a les punxades) sempre són una seguretat afegida, al igual que (amb pluja i sense) portar les rodes inflades a la pressió correcta.
  • Cal tenir en compte que molt probablement la bici no respondrà en la frenada igual que en un dia no plujós, per tant és important adaptar la velocitat i calcular bé les distàncies.
  • També por ser útil portar algun element que ens faci encara més visibles, els llums encesos i fins i tot algun reflectant (els ponxos, si són de colors llampants, ja poden fer aquest servei). Quan cauen quatre gotes, hi ha uns quants conductors i motoristes que s’agobien, no veuen bé, i tot i així, lamentable i increïblement, segueixen conduint, per tant, tota seguretat és poca quan correm el risc de trobar-nos amb aquesta gent.
  • Sempre hem d’anar amb compte amb els vianants que poden creuar sense mirar i per qualsevol lloc, però els dies de pluja cal estar especialment atents. La meva experiència és que les presses per no portar paraigua o la manca de visibilitat pel fet de portar-lo, fan que més persones del que és habitual travessin de manera imprudent, posant-se (i posant-nos) en perill. Per tant, novament pedalar a velocitat moderada i amb extra-atenció, serà una bona estratègia.
  • A l’estiu ja sabem que sovint poden haver xàfecs extremadament intensos però de curta durada, en aquests casos ens pot sortir més a compte parar uns minuts i esperar a que la pluja sigui menys intensa abans de continuar el nostre camí, com sovint també fan molts motoristes.
  • Si porteu ulleres i també lentilles, no ho dubteu: poseu-vos les lentilles. Si com jo, només porteu ulleres, pareu totes les vegades que calgui (senyalitzant i amb prudència) per netejar-les i garantir que teniu la necessària visibilitat.

En resum, la pluja no ha de ser cap impediment per anar en bici a la feina o a on sigui que vulguem anar, ben al contrari, sovint amb les 4 gotes de torn la ciutat queda col·lapsada i la millor manera d’arribar puntual continua sent en bicicleta.

I vosaltres? Quins són els vostres consells per anar en bici els pocs dies de pluja que tenim a Barcelona? Si els voleu compartir, deixeu un comentari o ens parlem pel Twitter.

Vergonya

Us imagineu la vergonya que passaran alguns quan dintre d’uns anys hagin d’explicar els seus tweets amb missatges d’odi vers les persones que anem en bici per Barcelona?

Per motius evidents el ciclisme urbà va en augment, no només a Barcelona sinó a moltes ciutats europees. A la nostra ciutat només cal sortir al carrer per comprovar que realment cada vegada som més les persones, de totes les edats, que hem optat per aquest mitjà de transport. Arribarà el dia, i de ben segur per a molts ja arribat, que aquests “personatges” aglutinats sobre l’etiqueta “bicihaters” tindran un fill, nét, germà, parella… que també es desplaçarà en bici per Barcelona, com ho fem la majoria, amb tranquil·litat i civisme, i què passarà llavors? Reconeixerà un “bicihater” a un fill o nét que vagi en bici per Barcelona que, en el seu moment, es va dedicar a insultar i a generar odi contra les persones que es desplaçaven en bicicleta? Que fins i tot tenia un perfil de Twitter dedicat exclusivament a aquesta activitat? Que va intentar aturar l’èxit de la bici a la seva ciutat? Que es queixava cada cop que es creava un nou carril bici, tot reclamant llocs d’aparcament o més espai pels grans “abusadors” de l’espai públic, els cotxes? Que culpabilitzava de cada accident, lleu o greu, amb una bicicleta implicada, a tot el col·lectiu ciclista, mentre no feia cap esment i menys encara cap reflexió sobre les víctimes d’atropellaments per part de vehicles a motor o de la contaminació que aquests generaven? Que treia tota l’artilleria contra un ciclista a velocitat de vianant anant per la vorera, sense sentir-se mínimament escandalitzat per les motos que circulaven impunement per totes les voreres de la ciutat, utilitzant-les a més com el seu aparcament personal? Amb quins arguments defensarà les seves actituds, els seus insults, el seu acarnissament?

Posats a especular, imagino que passarà una mica com amb els que presentaven el túnel de l’AVE com la fi del món o “peatonalitzar” Portal de l’Àngel com la fi del comerç a la zona: en el seu moment van fer molt de soroll i ara, on són? Potser, abans que els caigui la cara de vergonya, preferiran esborrar els tweets, fer veure com que no hi són o simular que no hi tenen res a veure. Serà això o reconèixer la seva grolleria i fer evident que, en la segona dècada del segle XXI, ells estaven fora d’època, de lloc i de mida.

Soroll

Anant pel carril bici molt sovint te n’adones que et vas trobant amb els mateixos cotxes i motos a cada semàfor. Ells acceleren, fan soroll, treuen fum, de vegades surten a velocitats impròpies de ciutat… i tu vas pedalant en silenci per arribar al mateix semàfor i veure les mateixes cares. De vegades, aquesta situació es fa encara més evident, quan qui comparteix recorregut amb tu és una moto sorollosa atronant tot el barri de manera innecessària i (imagino que) incomplint la normativa de soroll.

Què tinc en contra dels motoristes?

Algú m’ha preguntat, en persona o per les xarxes, què tinc en contra dels motoristes. Sempre responc que en contra dels motoristes, no tinc res. Molts companys, amics i fins i tot ma germana, són motoristes (i vianants, conductors i alguns també ciclistes). Jo mateixa vaig ser motorista en una època de la meva vida, igual que ara sóc conductora, vianant i ciclista. No tinc res en contra dels motoristes pel mateix motiu que em sembla absurd que ningú tingui res en contra dels ciclistes o els taxistes i critico a aquells que dediquen els seus esforços a criminalitzar el “col·lectiu”. Entenc que de vegades se’ns pugui escapar un comentari parlant de “tots”, amb el rampell o l’emprenyamenta del moment, però també que després d’una breu reflexió sempre haurien de venir les disculpes, perquè no tots som (són) iguals.

Cada vegada que em queixo d’un motorista intento implicitar que no estic generalitzant i en alguns casos ho dic de manera explícita, com en aquest vídeo.

Estic segura que per cada “prisitas” que em passa a tocar o que envaeix el carril bici, hi ha un fotiment que no ho fa. No ho tinc tan clar en el tema de l’ocupació de les voreres, que molts motoristes de Barcelona s’han fet seves, obviant la normativa, sense que en general els vianants ens queixem ni la Guàrdia Urbana faci res. Parlo des de la meva experiència com a veïna i vianant, quan sovint veig per exemple al carrer Joan Güell les mateixes motos aparcades damunt de vorera, amb llocs lliures a les noves places de calçada uns metres més enllà, però mai una multa penjada ni una enganxina de la grua a la vorera.

No m’agrada que a la nostra ciutat els vianants s’hagin acostumat a cedir disciplinadament el seu espai a aquells motoristes que pugen a la vorera amb la moto en marxa per aparcar on els plau. No m’agrada el soroll i la pudor (sobretot de les motos de dos temps, cremant oli directament) que m’ataca cada cop que surto al carrer. No m’agrada haver d’esquivar motos per les voreres, aguantar el seu soroll i fum, i a sobre haver-me de sentir a dir que les motos són la “salvació” de la mobilitat urbana, quan crec que l’autèntica salvació és millorar el transport públic i els desplaçaments en bici.

Per tant, contra els motoristes, res. Només són persones que han optat per aquesta modalitat de transport per anar d’un lloc a l’altre suposo que com tothom, de la manera que deuen considerar més fàcil, ràpida, còmoda i (aix) segura (no, segura certament no). Contra les motos com a concepte, tampoc, tret de les vides d’uns quants amics (motoristes) que s’han emportat per davant, però aquest és altre tema. Però sí que considero que Barcelona seria una ciutat més neta, menys sorollosa i molt menys estressant sense tantes motos. Si hem de promocionar alguna cosa, si us plau que sigui el transport públic i la bici.

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.