Arxiu d'etiquetes: normativa

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

Anuncis

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

Nova senyalització horitzontal

Des de fa unes setmanes tenim una nova senyalització horitzontal a carrilsbici bidireccionals de Barcelona.

Aquesta senyalització consisteix en una imatge de dues bicicletes, destinada a avisar als vianants de que, malgrat els cotxes en aquest carrer vénen d’un sol sentit, les bicicletes els poden venir en tots dos sentits.

M’agrada veure que l’Ajuntament ja no és tan reticent a posar senyalitzacions de les que abans deien “redundants” i que hagi perdut a la por a aquella suposada “contaminació visual” que fa uns anys semblava preocupar tant. Potser això vol dir que avançarem per senyalitzar de manera redundant altres situacions que afecten al ciclisme urbà.

D’altra banda, tot i que confio en que aquesta senyalització sigui útil, cal recordar que per creuar amb bastant seguretat com a vianant per un pas de vianants amb semàfor només cal mirar el semàfor. La part que resta de la seguretat l’hem de donar els que anem en cotxe, moto o bici, respectant semàfors i vianants. Anant a peu i en bicicleta, a diari em trobo vianants que passen semàfors vermells mirant cap a on no toca o directament sense mirar, normalment més pendents del mòbil que de la seva vida, sovint amb auriculars posats que impedeixen que puguin sentir el timbre d’avís. Això no ho arreglarà cap pintura, però si de tant en tant aixequen la vista i veuen la senyalització, potser ja haurà fet una mica de servei.

Patrulles ciclistes

Pel que fa a l’ocupació dels carrils de circulació, sembla que a Barcelona hi ha “dos varas de medir”. No parlo només de l’actitud de l’autoritat municipal sinó també (és la meva percepció) del sentir popular. Ocupar un carril de circulació de vehicles a motor es considera, en general, greu. En canvi, ocupar un carrilbici no es considera tan greu. Quan et trobes en un cas com aquest i, sabent que la situació ha durat mínim 2 hores, truques a l’autoritat competent o ho comentes (a posteriori) amb algú, la resposta acostuma a ser comprensiva amb aquell que ha fet l’ocupació:

Total, estaven treballant…
Deixaven un carril lliure…
En algun lloc han de parar…

No els importa que l’obstacle hagi durat tant de temps ni valoren que no és només una incomoditat pels ciclistes, sinó que genera un perill en reduir la visibilitat. No es paren a pensar amb aquesta actitud s’està trapassant el problema a altre i que si tots féssim igual, això seria la selva. A banda de que, senzilla i clarament, no es pot fer. Per això justament es van posar pilons a l’inici d’aquest tram del carrilbici, pilons que aquest conductor ha obviat entrant (imagino) pel gual posterior i fent marxa enrera.

La meva opinió és que moltes d’aquestes situacions no es produirien si la Guàrdia Urbana tingués més patrulles ciclistes circulant de manera habitual per Barcelona. No només els conductors tindrien cura de no ocupar amb tanta facilitat el carrilbici, sinó que també els mateixos guàrdies estarien més propers a la ciutadania i podrien intervenir i ser proactius en temes de proximitat.

 

Consells per a nous ciclistes

Ja fa més d’un any del meu post amb consells per a nous ciclistes, i tenint en compte que cada vegada són més els amics i coneguts que s’estan passant a les dues rodes amb tracció humana, encuriosits per la meva insistència en desplaçar-me en bicicleta i segurament animats pel fet de que (tal com diuen ells) cada cop es veu més gent “normal” anant en bici per Barcelona, potser toca fer una actualització de consells, tot animant als meus altres amics i coneguts (ja ciclistes) a afegir-ne els seus.

  • Abans de res, disfruta!
  • Tingues clara l’ordenança municipal.
  • Per la teva seguretat i la de tothom, respecta els senyals de trànsit.
  • Recorda que llums i timbre són obligatoris.
  • No tinguis por d’usar el timbre, recorda que és per avisar de la teva presència.
  • Tingues en compte que altres ciutats està permès anar en bici parlant per telèfon, enviant missatges o amb auriculars, però a Barcelona no.
  • A Barcelona no cal que portis casc si no ho vols, ja que no és obligatori.
  • Utilitza els carrilsbici sempre que n’hi hagi. Si no, l’ordenança municipal et permet circular per la vorera (amb cura i lentament) si és prou ampla, però la meva recomanació és que si vas per la vorera sigui a peu, al costat de la bici.
  • Quan vagis per carrilsbici bidireccionals estrets amb separació de cotxes aparcats (a Barcelona en tenim uns quants), vigila que no t’agafi per sorpresa l’obertura de la porta d’algun cotxe.
  • Quan circulis per la calçada ocupa el centre del carril, hi tens tot el dret. Si tens un cotxe enganxat al darrera, no et sàpiga greu, pensa que només el fas anar una mica més lent, en canvi si el tens davant t’obligarà a respirar el seu fum.
  • Recorda que pots circular per les zones de prioritat invertida (zones de vianants) en tots dos sentits.
  • Senyalitza amb els braços quan hagis de girar perquè aquells que et vulguin avançar (altres ciclistes pel carrilbici o els motoristes per tot arreu) puguin preveure els teus moviments.
  • Aprofita que vas en bici per buscar i provar noves rutes per fer els mateixos desplaçaments.
  • Aprofita també que vas en bici per descobrir edificis i llocs bonics de la vida de la nostra ciutat. A l’Eixample n’hi ha molts.
  • Prova alguna app per trobar noves rutes, com per exemple CitymapperRide the City o BikeCityGuide.
  • Fuig si pots dels carrers amb molts vehicles a motor o dels carrers amb carrilsbici absurdament situats al mig dels carrils de circulació, busca una ruta alternativa i els teus pulmons t’ho agrairan.
  • Procura anticipar-te a les situacions de risc, per exemple fes-te visible pels conductors i no subestimis la capacitat dels vianants de creuar per qualsevol lloc sense mirar.
  • Que no et pari la pluja ni el fred ni la calor, només cal equipar-se adequadament i ajustar el ritme de la marxa a les condicions metereològiques, que a Barcelona són de privilegi.
  • Que no et parin les pujades. A no ser que treballis al cim del Tibidabo, a Barcelona es pot arribar amb relativa facilitat a la majoria dels llocs en bici. Compra’t una bici amb més o menys marxes i amb un tipus de plat adequat al que seran els teus recorreguts habituals.
  • Que no et parin els comentaris ridículs d’alguns dels (afortunadament pocs) usuaris retrògrads de la via pública que encara queden. Vas en bici perquè vols, perquè et va bé, perquè t’agrada o perquè sí. I punt.
  • Recorda que ara i avui vas en bici, però en qualsevol moment tots som vianants, per tant t’hauria de ser fàcil posar-te en el seu lloc i respectar el seu dret a passejar tranquils per una ciutat que és de tots.

Motorera

Al nou carrilbici de Marquès de Sentmenat/Can Bruixa, s’ha habilitat una separació del carril de vehicles a motor creant moltíssimes places d’aparcament per a motos. És una mesura que afavoreix als ciclistes (perquè les motos aparcades com a separador permeten més visibilitat i no tenen la perillositat de les portes dels cotxes) i per a les motos (perquè els ofereix moltes més places d’aparcament). Doncs tot i així, moltes d’aquestes noves places estan buides i les motos segueixen aparcant a la vorera, per això he creat una proposta específica a la web decidim.barcelona.

La majoria dels conductors de cotxe tenim clar que si no trobem lloc per aparcar, hem de pagar un aparcament, no així molts motoristes, que es consideren amb el dret a  aparcar a la vorera, davant de la porta d’allà on van, obviant l’existència de places d’aparcament a pocs metres i el respecte a l’espai del vianant. Crec que cal que la Guàrdia Urbana treballi per eliminar aquests mals hàbits, en el cas per exemple dels carrers Marquès de Sentmenat/Can Bruixa, fent una campanya per “recordar” als motoristes que uns metres més enllà tenen places habilitades per aparcar cívica i legalment, i que caminar unes passes més no els farà cap mal.