Arxiu d'etiquetes: noruega

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

Anuncis

Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Perspectiva

Seguint en la línea de com s’obren noves perspectives i maneres de fer en viatjar pel nord d’Europa, avui retrobaré el tema etiquetat com a meteo-bici. Les mil excuses metereològiques són tema recurrent en les converses amb gent que encara no entén com es pot anar en bici per una ciutat com Barcelona, amb les seves pluges torrencials (estil Bergen), pujades inclinadísimes (estil San Francisco) i fred polar (estil Trondheim), totes tres ciutats amb força trànsit ciclista.

Les persones que es desplacen en bici a Noruega, fins i tot per damunt del cercle polar ho fan a l’estiu i a l’hivern, adaptant-se a les característiques del terreny i a la climatologia sovint adversa (des del punt de vista del barceloní que no entén que jo vagi en bici, podríem dir “catastròfica”). Si plou, es posen una capelina. Si plou molt, afegeixen uns pantalons impermeables. Si neva o gela, ja porten les seves rodes d’hivern des de fa mesos. Si és fosc, per això estan els llums i els reflectors. Si fa pujada, canvien de marxa, pedalen més a poc a poc, apreten el ritme o fins i tot baixen de la bici. I si fa molta pujada i hi ha molt de trànsit, van i posen un ascensor de bicicletes (afegeixo només com a curiositat, perquè ja no funciona). Per a cada situació (que no problema), una opció.

Fins i tot per a mi, que no dubto en agafar la bici plogui o nevi (o sigui, que vaig anar en bici el 8 de març de 2010), ha estat agradablement estrany veure ciclistes pedalant sense problema per Trondheim en ple temporal de neu i pujada, o a Svolvaer en plena nit i amb la calçada gelada.

DSC_3399DSC_3393

De totes maneres, no ha estat tan estrany com algunes converses amb persones que no anaven habitualment en bici i que em parlaven del respecte absolut dels conductors vers vianants i ciclistes (tret de les excepcions dels impresentables que de ben segur hi ha a tot arreu). El comentari generalitzat era que quan estàs al volant, i més en aquells climes, ets conscient de que tu vas assegut, relativament segur i calent en un vehicle potencialment mortal per als que t’envolten. Un vianant o un ciclista pot estar passant fred, relliscar, no veure bé pel culpa de la tempesta… en resum, és molt més vulnerable que tu, i a sobre podria ser el teu amic, el teu veí, el teu fill… Per tant, la seva prioritat és absoluta, no cal cap senyal que ho recordi. A banda de, com deia un veneçolà resident a Tromso “como roces a un peatón o a un ciclista con el coche, estás fregado, no importa de quién sea la culpa, y es lógico, tú le puedes hacer mucho más daño a él que él a ti”. Aplastant.

Criatures

Algú en algun lloc de l’Ajuntament representa que està acabant de definir l’apartat de l’ordenança que “autoritzarà” a les criatures en bici a anar per les voreres, potser fins i tot acompanyades per una persona adulta (entenc que també en bici). Suposo que aquest algú concretarà els límits d’aquesta “bula”. Serà fins a determinada edat? O alçada? Perquè hi ha criatures que fan l’estirada abans… Es demanarà el DNI? Potser serà mentre la bici porti rodetes laterals? Hi haurà un límit de criatures per adult? Quina serà la ràtio? Perquè una família nombrosa por ocupar fins i tot una vorera sencera del Passeig de Gràcia i no estic segura de quants pares calen per controlar certs volums de canalla sobre rodes… I què passarà si és una bici adaptada per a una criatura amb discapacitat? S’aplicaran els mateixos criteris?

Tot plegat, una nova manera de fer el ridícul. M’imagino explicant aquesta normativa a un conegut holandès o norueg i gairebé puc sentir la frase “Estan bojos, aquests romans!“. Un ajuntament que per una banda diu que les bicis han de baixar a la calçada però per l’altra (i suposo que per no caure en l’infanticidi) es planteja regular la presència de criatures ciclistes “legals” a la vorera, és de diagnòstic.

Reflectors

Els viatges per les terres del nord d’Europa et fan incorporar alguns costums de seguretat que resulten útils fins i tot en els llocs on els conductors habitualment respecten a vianants i ciclistes. Als paisos escandinaus, especialment per damunt del cercle polar, on a l’hivern hi ha molt poques hores de llum, és molt comú que vianants i ciclistes vagin pel carrer amb reflectors penjats de motxilles i bosses, i amb les típiques bandes que aquí utilitzem per posar al pantaló, també reflectants i enrrotllades als braços. D’aquesta manera es fan totalment visibles i la immensa majoria dels conductors afluixen el ritme en veure’ls intentar creuar el carrer, o els deixen més distància en avançar-los per la carretera. Curiosament, el fet de “visibilitzar-te” amb algun reflector genera una reacció aparentment automàtica per part de la majoria dels conductors, d’altra banda raonable perquè se suposa que en algun moment tothom (o el marit/fill/germà/amic de tothom) va com a mínim a peu i potser fins i tot en bici, per tant és lògic tenir amb els altres la mateixa cura i respecte que voldríem per a nosaltres mateixos i per a les persones que estimem.

Lamentablement, no es pot dir el mateix (i sempre parlo a nivell general) de les reaccions de conductors i sobretot motoristes a Barcelona. No dubto que n’hi haurà (espero) una majoria de prudents i respectuosos, però des del meu punt de vista n’hi ha massa que condueixen com si no haguessin de trepitjar el carrer en la vida. És evident que no he fet cap estudi protocolitzat de les reaccions en trobar-se al vespre amb una persona en bici ben “reflectada” i normativament il·luminada, com soc jo damunt la meva Brompton, però la meva sensació és que des que he incorporat els reflectants m’he fet més visible però no com a persona a respectar, sinó com a objecte a esquivar. Fins i tot creuant passos de vianants (a peu, al costat de la bici), durant els darrers dies la sensació era cada cop més clara. Fins que ahir al vespre, creuant un pas especialment fatídic on cotxes i motos acceleren de manera habitual com si s’haguessin d’incorporar a una via ràpida, tot sovint ignorant als vianants que esperen per poder passar, un senyor que intentava sobreviure amb mi fins l’altra vorera va mirar un dels meus reflectors de braç i em va dir  “se’t veu perfecte, però els cotxes acceleren encara més”. Ostres. Curiosament a l’altra banda del carrer està el Tanatori.

les-corts