Arxiu d'etiquetes: parís

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Parats davant el no-res

Ahir vaig enviar un suggeriment a l’Ajuntament sobre aquest punt de la ciutat, on hi ha un semàfor per a cotxes i bicicletes, just a un lloc on es pot girar a l’esquerra i hi ha un pas de vianants, és a dir, sense creuament d’altres vehicles. Hi passo habitualment a diferents hores (sovint en bici, algunes vegades a peu) i sempre m’ha semblat un lloc amb poc trànsit de vianants.
skitch
Aquest sembla un típic punt d’aquells que si la conducció a Barcelona no fos tan estressant i agressiva, no necessitaria semàfor de cap tipus, només amb un pas de vianants ben senyalitzat n’hi hauria més que suficient. Però tal com tenim la ciutat, puc arribar a entendre que hi hagi un semàfor i els cotxes se’l trobin vermell en algun moment, per garantir que els vianants puguin travessar en seguretat. El que trobo del tot absurd és que les bicicletes tinguin la mateixa organització semafòrica que els vehicles a motor.
En punts com aquests d’altres ciutats europees, els cotxes troben semàfor verd o vermell i les bicis, intermitent o verd. En aquestes ciutats es “penalitza” al vehicle a motor, que és el que realment pot causar greus lesions als vianants, però es dona pas (amb prudència) als ciclistes, que són molt menys perillosos per als que van a peu. És bastant ridícul tenir els ciclistes allà parats, a un lloc on no travessen altres vehicles i gairebé cap vianant, sobretot quan és un pas amb molta visibilitat i poc trànsit.
Si es pretén que els ciclistes respectin majoritàriament els semàfors, el primer pas seria que la regulació semafòrica tingués un mínim de coherència. Crec que en general, són molts els llocs on s’haurien de posar fases semafòriques diferenciades per a vehicles a motor i bicis, però aquest és un exemple força cridaner.
Ara espero la resposta municipal…

Semàfors i normes

Després de la notícia que els ciclistes de París podran saltar-se alguns semàfors, en determinades condicions, s’ha parlat molt al Twitter i també en alguns grups del Facebook sobre el tema, amb comentaris per a tots els gustos on evidentment no ha faltat aquell tan simpàtic i racional de que, com que els ciclistes ja ens saltem tots els semàfors, tampoc hi haurà massa diferència.

Des del punt de vista d’algú que respecta els semàfors i que creua vigilant fins i tot quan el semàfor em dona prioritat, no puc deixar de fer esment a que, malgrat els conductors de vehicles motoritzats es resisteixin a reconèixer-lo, la majoria de les normes de trànsit que s’apliquen a ciutats i carreteres van ser pensades i s’apliquen per regular el trànsit de vehicles motoritzats i, dit clar i català, per evitar dins del possible que els conductors xoquin entre ells i/o que s’emportin per davant als vianants. Les bicis han estat “encaixades” dins aquesta normativa com si fossin un vehicle més, equiparant-les sovint a cotxes o motos, i en alguns casos (com es pot comprovar en moltes fases semàforiques de la ciutat de Barcelona) se les ha penalitzat com a “vehicle lent”, prioritzant qualsevol màquina a motor, mentre ciclistes i vianants han d’esperar pacientment a que els motoritzats passin. Els vianants ja fa anys que, sense fer massa bé, hem resolt la situació saltant-nos alguns absurds semàfors de d’acord amb el nostre criteri. En tota la meva història com a vianant mai ningú, tret de la meva mare, m’ha cridat l’atenció per fer-lo. Però no passa el mateix quan vas en bici, fins i tot quan vas per la vorera caminant al costat de la bici. Llavors, si se t’acudeix saltar-te aquell semàfor de vianants que fins i tot se salten les àvies amb bastó, la bronca està gairebé assegurada, qualsevol se sent amb dret de recordar-te que ets un vehicle i que se’t pot multar, detenir, qui sap si fins i tot empresonar.

Vull pensar que algun dia podrem encetar un debat raonable i sense clixés entre tots els usuaris de la via pública que permeti plantejar que els ciclistes de Barcelona ens acostem una mica més als de París, però per això encara ens queda. Ens queda, per exemple, que els ciclistes de totes les edats omplim cada vegada més els carrers, que no ens sentim com un destorb i fem ús de l’espai al qual tenim tot el dret. Ens queda exigir a l’Ajuntament que ens faci visibles, amb senyalitzacions que reforcin la nostra presència i els nostres drets, malgrat la suposada “redundància” que això pot implicar. Ens queda buscar aliances i no enemics amb els vianants, sempre estaran els que ens seguiran odiant, igual que sempre hi haurà una quota de ciutadans/vianants/ciclistes/conductors incívics, però serà més difícil criminalitzar el col·lectiu si tothom té un fill, una parella, un company que es desplaça en bici per la ciutat. Ens queda desmuntar estereotips sense fonament, com allò de que els que van en bici són els que no tenen prou diners per tenir o mantenir un cotxe privat, que els ciclistes som tots uns kamikazes incívics o que no paguem impostos per l’ús de la via pública. Tot, per arribar a aquell punt, a poder ser abans de la meva jubilació, on ja no se’m conegui per ser aquella que ve en bici a la feina, perquè siguem tants, que ja ni siguem notícia.

Pitades ignorants

senyalització

La senyalització clara pel que fa ciclistes als carrers de París fa pensar, novament, en els disgustos que tots plegats ens estalviariem si l’Ajuntament de Barcelona es dediqués a senyalitzar adequadament allò que, per haver inclòs a l’ordenança, ja dona per fet i sabut.

Que no hi ha prou amb escriure a l’ordenança municipal que “les bicicletes podran circular, excepte en moments d’aglomeració de vianants, per (…) c) zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació“, és un fet que puc comprovar de manera gairebé diària en pedalar pels carrers de prioritat invertida de Les Corts, mentre motos i cotxes em piten i/o insulten en creure que estic fent una infracció, quan en realitat només posen de manifest la seva ignorància. En resultar evident que els conductors no es dediquen a repassar l’ordenança municipal, i per tal de promoure la bona convivència, estaria bé senyalitzar aquest dret amb la mateixa claredat que, per exemple, la prohibició de circular pel passeig central de la Rambla Catalunya. D’altra manera, a Barcelona em quedo sempre amb la sensació de que només se m’avisa de tot allò que no puc fer, mentre que en altres ciutats els drets de circulació dels ciclistes són igual de visibles que els seus deures.

Respecte

creuant la Seine
Després de cada estada a París torno amb la mateixa sensació. En una ciutat on em faig un fart de passejar, no veig els ciclistes tan estressats com a Barcelona.

trànsit
Potser és perquè en general sembla que poden circular tranquilament, sense que els cotxes, ni tan sols els taxis o els autobusos, s’emprenyin.

des del bus
Potser és perquè els carrers estan senyalitzats clarament i els vehicles tenen clar que les bicis també hi circulen i que cal compartir l’espai, no disputar-se’l.

senyalització
Potser és perquè un munt de policies en bicicleta recorden als vehicles que els ciclistes existeixen i, malgrat ser més fràgils, tenen els seus drets.

policies
Potser és pels anuncis de Paris respire que trobes de tant en tant als carrers, al metro, a l’autobús… La bici és un element més de la ciutat, els autobusos les avancen deixant distància prudencial i els vianants que se les troben damunt la vorera no reaccionen amb espant, senzillament es creuen amb naturalitat (iaies i tot).

El cas és que fa bonic veure novament, durant uns dies, com la gent pot circular en bici sense que la insultin, escridassin, posin la seva vida en risc ni la facin sentir com a un okupa allà on gosi ficar la roda.