Arxiu d'etiquetes: roba i complements

La roba més adequada

Companyes i amigues que comencen a anar en bici per la ciutat de vegades em demanen consells sobre la roba més adequada. Són fàcils de donar perquè a no ser que treballis a una zona molt molt molt alta de Barcelona (i en aquest cas aniria bé optar per la bimodalitat o la bici elèctrica) la roba més adequada és exactament la mateixa que portes cada dia. Afortunadament cada vegada sento menys aquella pregunta de “pots anar amb aquesta faldilla/aquest vestit/aquest el que sigui amb la bicicleta?”. La resposta sempre és sí.

Els que fem servir la bici com a vehicle de transport per Barcelona normalment no anem per la vida licrats ni amb calçat ciclista, anem amb la nostra roba normal, adequada a la nostra activitat i ajustada al nostre estil. Jo no tinc sabates de taló però no dubteu que si en tingués, aniria en bici amb elles, igual que hi vaig normalment amb faldilla i, a l’hivern, amb els meus abrics i complements de diari.

Barcelona és una ciutat amb una metereologia de privilegi. No fa massa fred, normalment tampoc fa massa calor, no plou massa i quan plou, no ho fa massa dies seguits. Per lliurar-se del poc fred que fa n’hi ha prou amb qualsevol peça d’abric, com la que portaríem per anar caminant. Per superar la poca pluja que puguem trobar, jo opto per una capelina (més ben dit, dues, en tinc una a casa i una a la feina). Més enllà d’això i de pensar en afegir una capa de roba addicional (entre l’abric i la roba de vestir, o pel damunt de l’abric com a tallavents) en el cas de la gent molt fredolica, pocs consells més es poden donar. Bé, sí, si ets persona de portar bambes o sabates de cordó, vigila que no quedin trabats amb la cadena, ja que podries tenir un accident bastant absurd. Si ets de portar sabates amb talons ben alts o plataformes, l’experiència (aliena) em diu que podràs pedalar sense cap problema.

Anuncis

És clar que vaig en bici quan plou

Quantes vegades hauré sentit allò de “i també vas en bici quan plou?”. M’imagino la cara que posaria algú d’Amsterdam o de Bergen si li fessin aquesta pregunta. Doncs és clar que vaig en bici quan plou. Raó de més per anar en bici. A una ciutat com Barcelona, tots sabem que quan cauen 4 gotes s’engega la loteria del desastre. Què fallarà? Els semàfors? El metro? El trànsit es posarà a tope? Serà impossible trobar un taxi? L’autobús trigarà el triple? O tot al mateix temps? Justament quan la ciutat entra en col·lapse és quan la bici s’agraeix més. I per a la pluja, una capelina.

Reflectors

Els viatges per les terres del nord d’Europa et fan incorporar alguns costums de seguretat que resulten útils fins i tot en els llocs on els conductors habitualment respecten a vianants i ciclistes. Als paisos escandinaus, especialment per damunt del cercle polar, on a l’hivern hi ha molt poques hores de llum, és molt comú que vianants i ciclistes vagin pel carrer amb reflectors penjats de motxilles i bosses, i amb les típiques bandes que aquí utilitzem per posar al pantaló, també reflectants i enrrotllades als braços. D’aquesta manera es fan totalment visibles i la immensa majoria dels conductors afluixen el ritme en veure’ls intentar creuar el carrer, o els deixen més distància en avançar-los per la carretera. Curiosament, el fet de “visibilitzar-te” amb algun reflector genera una reacció aparentment automàtica per part de la majoria dels conductors, d’altra banda raonable perquè se suposa que en algun moment tothom (o el marit/fill/germà/amic de tothom) va com a mínim a peu i potser fins i tot en bici, per tant és lògic tenir amb els altres la mateixa cura i respecte que voldríem per a nosaltres mateixos i per a les persones que estimem.

Lamentablement, no es pot dir el mateix (i sempre parlo a nivell general) de les reaccions de conductors i sobretot motoristes a Barcelona. No dubto que n’hi haurà (espero) una majoria de prudents i respectuosos, però des del meu punt de vista n’hi ha massa que condueixen com si no haguessin de trepitjar el carrer en la vida. És evident que no he fet cap estudi protocolitzat de les reaccions en trobar-se al vespre amb una persona en bici ben “reflectada” i normativament il·luminada, com soc jo damunt la meva Brompton, però la meva sensació és que des que he incorporat els reflectants m’he fet més visible però no com a persona a respectar, sinó com a objecte a esquivar. Fins i tot creuant passos de vianants (a peu, al costat de la bici), durant els darrers dies la sensació era cada cop més clara. Fins que ahir al vespre, creuant un pas especialment fatídic on cotxes i motos acceleren de manera habitual com si s’haguessin d’incorporar a una via ràpida, tot sovint ignorant als vianants que esperen per poder passar, un senyor que intentava sobreviure amb mi fins l’altra vorera va mirar un dels meus reflectors de braç i em va dir  “se’t veu perfecte, però els cotxes acceleren encara més”. Ostres. Curiosament a l’altra banda del carrer està el Tanatori.

les-corts

El look atracador

Els comentaris sobre els efectes balsàmics d’anar en bici i minifaldilla per Barcelona són tema més o menys habitual al hashtag #bicibcn de Twitter. Es tracta d’un element pacificador sobre vianants, motoristes i conductors, de conseqüències fàcilment observables. Però què passa quan algú no vol, no pot o no li ve de gust vestir minifaldilla? Doncs hi ha altre element d’efectes potser no tan poderosos, però certament efectiu, i és adoptar el look atracador. L’estadística d’anar per casa (o més ben dit, pels carrils bici i carrers de Barcelona) diàriament, em diu que n’hi ha prou amb portar roba neutra i asexual, no massa indicativa de l’edat ni la condició social, pujar-se una mica el buf de manera que tapi mitja cara, i el possible insult o recriminació per part del vianant de torn, sobretot al carril bici fatídic de la Diagonal, no arriba a veure la llum, mai. Això sí, es nota la mirada, es nota la intenció, però gairebé es pot sentir el pensament… i si no és una senyora ben educada o poruga? i si no és una noieta inofensiva? i si és algú de mala casta que se’m girarà i m’engegarà a fer punyetes o, pitjor encara, pararà la bici i em dirà que no em fiqui on no se’m demana? I com que aquests cridaners de carrer no destaquen per la seva valentia, el pensament queda contingut i casdacú segueix a la seva, com hauria de ser des de bon començament.

Els temes recurrents

En el camí vers la normalització de l’ús de la bici com a vehicle de transport habitual a Barcelona, hi ha dos temes recurrents, i a l’estiu relacionats, que surten a gairebé totes les converses d’ascensor.

El primer és la temuda suor. No deixa de ser curiós que individus que evidentment no són de dutxa diària, o que si ho són, no la complementen amb el canvi de roba que hauria d’anar associat, estiguin tan preocupats per si sues o no quan vens en bici a treballar. Fa anys els intentava raonar amb els arguments de que les bicis d’ara porten marxes, de que cal buscar el recorregut amb menys pendent, de que la majoria de les zones de Barcelona no tenen excessives pujades… ara ja estic en la fase de “però et sembla que jo faig olor de suat, o què?” i molt em temo que en poc temps ni tan sols respondré, sinó que els posaré l’aixella en tot el nas i deixaré que valorin.

El segon és la climatologia. Malgrat el clima privilegiat que tenim a Barcelona, sembla que cap moment és bo per anar en bici. Si és hivern, el problema és que com aguanto el fred, si és estiu, just al contrari, i a més aprofitem per enllaçar amb el tema de la suor. I com que l’entretemps que deien les nostres àvies ja no existeix, la primavera i la tardor generen exactament els mateixos comentaris. El súmmum de tot els mals és la pluja. Increïble, a una ciutat com Barcelona, absolutament farcida de motos, però cert. Més increïble encara quan moltes vegades qui et fa aquest comentari porta un casc de moto a la mà. Després d’anys de provar de fer pedagogia metereològica amb comentaris raonables del tipus “es poden buscar les zones d’ombra per evitar la calor”, “quan vas de baixada, fa fresca”, “en bici no es passa fred, si portes equipament adequat”, “només et mulles si no portes una capelina”… mica en mica he entrat en la fase de la resposta breu i clara: “NO”. No passo calor, no passo fred, no em mullo. No més que si anés caminant i per descomptat de cap de les maneres més que si anés en moto. Però tampoc serveix de res, perquè la majoria de les converses metereològiques acaben amb el mateix comentari: “què valenta!”. O sigui que prenguin nota danesos, holandesos, europeus d’aquells països amb condicions metereològiques ben dures i on anar en bici no té cap més història: són una colla d’herois!