Arxiu d'etiquetes: semàfors

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?

Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

Nova senyalització horitzontal

Des de fa unes setmanes tenim una nova senyalització horitzontal a carrilsbici bidireccionals de Barcelona.

Aquesta senyalització consisteix en una imatge de dues bicicletes, destinada a avisar als vianants de que, malgrat els cotxes en aquest carrer vénen d’un sol sentit, les bicicletes els poden venir en tots dos sentits.

M’agrada veure que l’Ajuntament ja no és tan reticent a posar senyalitzacions de les que abans deien “redundants” i que hagi perdut a la por a aquella suposada “contaminació visual” que fa uns anys semblava preocupar tant. Potser això vol dir que avançarem per senyalitzar de manera redundant altres situacions que afecten al ciclisme urbà.

D’altra banda, tot i que confio en que aquesta senyalització sigui útil, cal recordar que per creuar amb bastant seguretat com a vianant per un pas de vianants amb semàfor només cal mirar el semàfor. La part que resta de la seguretat l’hem de donar els que anem en cotxe, moto o bici, respectant semàfors i vianants. Anant a peu i en bicicleta, a diari em trobo vianants que passen semàfors vermells mirant cap a on no toca o directament sense mirar, normalment més pendents del mòbil que de la seva vida, sovint amb auriculars posats que impedeixen que puguin sentir el timbre d’avís. Això no ho arreglarà cap pintura, però si de tant en tant aixequen la vista i veuen la senyalització, potser ja haurà fet una mica de servei.

Ona verda al carrilbici

Fa un temps vaig poder gaudir d’una situació insòlita a Barcelona: una ona verda en un carrilbici, que es pot veure, accelerada i resumida en un minut, en aquest vídeo.

Ara que els fets semblen demostrar que la sensibilitat ciclista i/o el rigor tècnic per crear infraestructures eficients i segures per a les persones que anem en bici per Barcelona ha millorat sensiblement, crec que el tema de les ones verdes al carrilbici hauria d’estar present. En altres llocs (Groningen, Copenhagen…) ja fa temps que s’hi han incorporat, no calen gaires arguments per raonar que si algú ha de tenir una ona verda a la ciutat són les bibicletes, tant pel seu impacte ambiental com per la diferència en l’esforç suplementari que representa parar i reprendre la marxa, respecte als vehicles motoritzats. D’altra banda, ja que la conscienciació sobre el perill que representa la contaminació per a tots els barcelonins sembla no ser un element prou motivador per abandonar cotxes i motos i anar a peu, en transport públic o en bici, potser ho serà el comprovar com els que circulem pel carrilbici, sense treure fums ni més soroll que els nostres timbres, avancem a bon pas mentre els vehicles contaminants segueixen la seva processó al carril del costat.

Consells per a nous ciclistes

Ja fa més d’un any del meu post amb consells per a nous ciclistes, i tenint en compte que cada vegada són més els amics i coneguts que s’estan passant a les dues rodes amb tracció humana, encuriosits per la meva insistència en desplaçar-me en bicicleta i segurament animats pel fet de que (tal com diuen ells) cada cop es veu més gent “normal” anant en bici per Barcelona, potser toca fer una actualització de consells, tot animant als meus altres amics i coneguts (ja ciclistes) a afegir-ne els seus.

  • Abans de res, disfruta!
  • Tingues clara l’ordenança municipal.
  • Per la teva seguretat i la de tothom, respecta els senyals de trànsit.
  • Recorda que llums i timbre són obligatoris.
  • No tinguis por d’usar el timbre, recorda que és per avisar de la teva presència.
  • Tingues en compte que altres ciutats està permès anar en bici parlant per telèfon, enviant missatges o amb auriculars, però a Barcelona no.
  • A Barcelona no cal que portis casc si no ho vols, ja que no és obligatori.
  • Utilitza els carrilsbici sempre que n’hi hagi. Si no, l’ordenança municipal et permet circular per la vorera (amb cura i lentament) si és prou ampla, però la meva recomanació és que si vas per la vorera sigui a peu, al costat de la bici.
  • Quan vagis per carrilsbici bidireccionals estrets amb separació de cotxes aparcats (a Barcelona en tenim uns quants), vigila que no t’agafi per sorpresa l’obertura de la porta d’algun cotxe.
  • Quan circulis per la calçada ocupa el centre del carril, hi tens tot el dret. Si tens un cotxe enganxat al darrera, no et sàpiga greu, pensa que només el fas anar una mica més lent, en canvi si el tens davant t’obligarà a respirar el seu fum.
  • Recorda que pots circular per les zones de prioritat invertida (zones de vianants) en tots dos sentits.
  • Senyalitza amb els braços quan hagis de girar perquè aquells que et vulguin avançar (altres ciclistes pel carrilbici o els motoristes per tot arreu) puguin preveure els teus moviments.
  • Aprofita que vas en bici per buscar i provar noves rutes per fer els mateixos desplaçaments.
  • Aprofita també que vas en bici per descobrir edificis i llocs bonics de la vida de la nostra ciutat. A l’Eixample n’hi ha molts.
  • Prova alguna app per trobar noves rutes, com per exemple CitymapperRide the City o BikeCityGuide.
  • Fuig si pots dels carrers amb molts vehicles a motor o dels carrers amb carrilsbici absurdament situats al mig dels carrils de circulació, busca una ruta alternativa i els teus pulmons t’ho agrairan.
  • Procura anticipar-te a les situacions de risc, per exemple fes-te visible pels conductors i no subestimis la capacitat dels vianants de creuar per qualsevol lloc sense mirar.
  • Que no et pari la pluja ni el fred ni la calor, només cal equipar-se adequadament i ajustar el ritme de la marxa a les condicions metereològiques, que a Barcelona són de privilegi.
  • Que no et parin les pujades. A no ser que treballis al cim del Tibidabo, a Barcelona es pot arribar amb relativa facilitat a la majoria dels llocs en bici. Compra’t una bici amb més o menys marxes i amb un tipus de plat adequat al que seran els teus recorreguts habituals.
  • Que no et parin els comentaris ridículs d’alguns dels (afortunadament pocs) usuaris retrògrads de la via pública que encara queden. Vas en bici perquè vols, perquè et va bé, perquè t’agrada o perquè sí. I punt.
  • Recorda que ara i avui vas en bici, però en qualsevol moment tots som vianants, per tant t’hauria de ser fàcil posar-te en el seu lloc i respectar el seu dret a passejar tranquils per una ciutat que és de tots.

No em doneu les gràcies

Tot i ser conscient que els meus desplaçament en bici per Barcelona tenen poc impacte mediambiental, no sóc d’aquelles persones que esperen que la resta de la societat li doni les gràcies per no contribuir a que l’aire que respirem estigui una mica menys contaminat. Vaig en bici perquè em va bé i també perquè sóc conscient de que, quants més hi anem, menys contaminació tindrem i sortirem guanyant en benestar i salut, però podria anar en transport públic sense cap problema.

Per això em crida l’atenció com en qualsevol conversa on surti el tema de la sobrecàrrega de motos que patim a Barcelona no triga en sorgir un doble argument:

  1. Què seria de Barcelona sense les motos?
  2. (si l’interlocutor és motorista) M’hauríeu de donar les gràcies perquè les motos descongestionem el trànsit!

Aquests arguments parteixen d’una visió des del meu parer esbiaixada de la realitat que, de tant repetir, motoristes i molts que no ho són han acabat acceptant com a dogma de fe, sense entrar a analitzar-la mínimament.

Barcelona sense les motos seria una ciutat menys contaminada i sorollosa. Es podria caminar per les voreres sense que semblessin un aparador de motos a l’aire lliure i sense haver d’apartar-se cada vegada que un motorista envaeix l’espai dels vianants a la cerca d’aparcament o d’escurçar recorregut. Es podria creuar un pas de vianants en verd sense haver d’esquivar les motos que s’han posat en primera línia de graella de sortida al semàfor. Es podria anar més ràpid en bus pel mateix motiu (motos que s’ubiquen a primera línia del carril bus i després s’encanten quan tenen el semàfor verd). Segur que hi ha més coses que passarien a Barcelona sense les motos, entre elles el tema de la sinistralitat d’aquest vehicle en la que no vull entrar per respecte a tants amics, coneguts i familiars com n’han patit les conseqüencies.

vorera amb motos

Els que ens pregunten què seria de Barcelona sense les motos donen per fet que tots aquests motoristes a qui hem de donar les gràcies per anar en moto, si no ho fessin, anirien en cotxe i col·lapsarien la ciutat. I jo els dic: ENDAVANT! Agafeu tots el cotxe, no trigareu en adonar-vos de l’absurd del vostre comportament, pagant combustible per estar parat en un embús interminable, contaminant l’aire que respirem tots, arribant tard a la feina… com diuen en anglés: BE MY GUEST!

Amics motoristes, sou ben lliures d’anar amunt i avall amb les vostres motos igual que jo hi vaig amb la meva bici, però si us plau, no em digueu que us doni les gràcies. Jo tampoc us dic que me les doneu, i això que objectivament crec que en tindria més motius. Això sí, si deixeu de banda els vostres vehicles contaminants, els guardeu per moments d’aquells puntuals que poden haver a la vida i us desplaceu habitualment en transport públic, llavors sí que us donaré les gràcies, perquè no dubto que quants més usuaris siguem, millor serà el servei de metro/bus/tramvia i més respirable, segura i humana serà la nostra ciutat.