Arxiu d'etiquetes: trànsit

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Els darrers dies del carril bici del c/ Doctor Fleming

Així és a data d’avui fer aproximadament 350 metres de baixada en bicicleta per l’actual carril bici del c/ Doctor Fleming, que a sobre està a la vorera i en ocasions genera conflictes amb els vianants.

El temps real per recórrer aquest tram ha estat de 6 minuts (he editat en el vídeo el temps d’espera als semàfors). Us sembla normal? Quan de temps hauria de trigar una persona en bicicleta en fer aquesta distància? Benvingut doncs el futur nou carril bici a calçada del c/ Doctor Fleming, malgrat serà un bidi central, empitjorar això sembla difícil, i els vianants podran anar més tranquils per tota la vorera.

No som de sucre

Barcelona és una ciutat climatològicament privilegiada. Malgrat molts barcelonins, per costum, es queixen de tot, la realitat és que si ens comparem amb altres ciutats europees aquí no fa ni massa calor ni massa fred, i ni tan sols plou excessivament ni massa dies seguits. La climatologia doncs és un dels factors que fa que sigui una ciutat especialment adient per desplaçar-se en bicicleta, i el cert és que fins i tot els moments més agradables per anar en bicicleta és quan cauen les 4 gotes habituals o just després d’una bona pluja, ja que sovint l’ambient està més net i fresc.

Els holandesos, que pedalegen molt, i molt sovint sota la pluja, tenen una dita: no som de sucre, i és ben cert. No passa res per mullar-se una mica, menys encara si vas ben preparat, i en el meu cas l’únic que sí és una murga és que se’m mullen les ulleres i això m’obstaculitza una mica la visibilitat.

Per si són útils, comparteixo alguns dels consells que em van bé els dies de pluja.

  • Com que la majoria dels barcelonins no dominem l’art d’anar en bici amb paraigua, és útil disposar d’un bon ponxo. Si els nostres trajectes són llargs, millor que ens el comprem de bona qualitat, perquè l’experiència em diu que alguns ponxos paren la humitat durant una estona i després acaben calant, o bé no transpiren gens i et deixen tota suada. Val la pena invertir en un de bo, o millor encara, com és el meu cas, en dos, ja que en tinc un a casa i altre a la feina.
  • Si portem una bossa, no sempre serà impermeable, per tant va molt bé (especialment en els dies més “arriscats”) disposar d’un protector impermeable, que és com una bosseta, gairebé no pesa i quan està plegat ocupa ben poc.
  • Tot i que quan la calçada està humida cal ser encara més prudent de l’habitual, uns pneumàtics de més qualitat, anti-lliscants (que normalment també són més resistents a les punxades) sempre són una seguretat afegida, al igual que (amb pluja i sense) portar les rodes inflades a la pressió correcta.
  • Cal tenir en compte que molt probablement la bici no respondrà en la frenada igual que en un dia no plujós, per tant és important adaptar la velocitat i calcular bé les distàncies.
  • També por ser útil portar algun element que ens faci encara més visibles, els llums encesos i fins i tot algun reflectant (els ponxos, si són de colors llampants, ja poden fer aquest servei). Quan cauen quatre gotes, hi ha uns quants conductors i motoristes que s’agobien, no veuen bé, i tot i així, lamentable i increïblement, segueixen conduint, per tant, tota seguretat és poca quan correm el risc de trobar-nos amb aquesta gent.
  • Sempre hem d’anar amb compte amb els vianants que poden creuar sense mirar i per qualsevol lloc, però els dies de pluja cal estar especialment atents. La meva experiència és que les presses per no portar paraigua o la manca de visibilitat pel fet de portar-lo, fan que més persones del que és habitual travessin de manera imprudent, posant-se (i posant-nos) en perill. Per tant, novament pedalar a velocitat moderada i amb extra-atenció, serà una bona estratègia.
  • A l’estiu ja sabem que sovint poden haver xàfecs extremadament intensos però de curta durada, en aquests casos ens pot sortir més a compte parar uns minuts i esperar a que la pluja sigui menys intensa abans de continuar el nostre camí, com sovint també fan molts motoristes.
  • Si porteu ulleres i també lentilles, no ho dubteu: poseu-vos les lentilles. Si com jo, només porteu ulleres, pareu totes les vegades que calgui (senyalitzant i amb prudència) per netejar-les i garantir que teniu la necessària visibilitat.

En resum, la pluja no ha de ser cap impediment per anar en bici a la feina o a on sigui que vulguem anar, ben al contrari, sovint amb les 4 gotes de torn la ciutat queda col·lapsada i la millor manera d’arribar puntual continua sent en bicicleta.

I vosaltres? Quins són els vostres consells per anar en bici els pocs dies de pluja que tenim a Barcelona? Si els voleu compartir, deixeu un comentari o ens parlem pel Twitter.

De compres per Joan Güell

Ja fa més d’un any que les persones que anem en bici pels barris de Sants i Les Corts disposem d’un carril bici a Joan Güell, bidireccional i al costat de la vorera. Durant aquest temps, alguns dels opositors al carril han seguit insistint en els seus arguments, i també una associació de comerciants havia assumit, tot i que cada vegada de manera més discreta, aquesta oposició. A nivell individual, he trobat comerciants partidaris i opositors, per tant entenc que dins d’aquesta associació hi deuen haver discrepàncies internes, o no tothom hi està associat, o bé alguns comerciants opositors m’enganyen, potser perquè saben que vinc a comprar en bici i no tenen ganes de discutir amb mi sinó de (lògicament) fer negoci.  També val a dir que en les meves converses amb els comerciants del barri, encara no he trobat la lògica a que una associació de comerciants s’oposi a que un petit carrer comercial deixi de tenir 2 carrils de circulació per a vehicles a motor i passi a tenir un carril de circulació per a cotxes i motos i un carril bici.

Els arguments dels comerciants opositors em semblen de fàcil desmuntar, el primer que em deixen anar normalment són les zones de càrrega i descàrrega, però aquestes es demanen a l’Ajuntament, com va passar al carril bici de Can Bruixa, on un comerç que ocupava sistemàticament el nou carril bici, finament va demanar-la i tema tancat. Un cop resolt aquest “gran problema”, normalment la conversa acaba arribant a una de les vaques sagrades de la mobilitat en cotxe: el “problema” de no poder parar en doble fila. Voler tenir un carrer amb dos carrils de circulació per poder parar en doble fila és un argument que es desmunta sol i no mereix més comentaris.

Tampoc em quadra, i menys com a veïna del barri i compradora habitual als comerços d’aquest carrer, que la mateixa associació de comerciants s’oposi a que per Joan Güell passi una línia de bus. Sembla que en el seu imaginari comercial els clients que venim a comprar sortim de casa nostra (normalment al mateix barri) tots muntats en el 4×4, amb intenció de parar en doble fila i/o aparcar davant de la porta de la botiga dels fils, la cafeteria, la ferreteria, la botiga d’emmarcats, la botiga dels mobles… i així anem baixant tot Joan Güell a cops d’accelerador. No és aquest el perfil de comprador que veig normalment quan entro a aquestes botigues i, si ho era, pel bé de tots hauria de canviar, considero que el futur dels cotxes privats a la ciutat no és servir de “carret de la compra”, i menys mentre ens desplacem pel nostre barri.

Amb tot el respecte, crec que tenir un comerç a un carrer com és Joan Güell, i creure que els teus clients vindran en cotxe o no vindran, és tenir poca vista. Com a conductora, ciclista, vianant i veïna de Les Corts ho veig a diari, però qualsevol pot deduir que a qualsevol carrer del barri, ni tots els veïns ni tots els clients podrem aparcar davant de la porta on anem. Jo ja fa molts anys que, com és normal, no puc aparcar davant de la porta de casa meva, però de fet, si hi pogués aparcar, tampoc hi cabríem tots els veïns de l’edifici. El petit comerç de barri, per sort o desgràcia, no depèn de l’oferta d’aparcament a tocar de botiga, en això els centres comercials li guanyen la partida, de lluny. Certament si agafo el meu SUV per anar de compres, no se m’acudirà anar a Joan Güell ni a cap carrer similar, considero que és un tema de sentit comú.

De totes maneres, en tots aquests mesos que fa que tenim un carril bici a Joan Güell, afortunadament encara no he vist plegar cap botiga per culpa de que els seus clients no puguin venir en cotxe, i ben al contrari, he vist omplir-se les terrasses, obrir botigues noves i també força clients que arriben en bici, aprofitant que ara podem anar per aquest carrer de manera més segura i en tots dos sentits de la marxa. També he vist que a unes petites galeries comercials han posat una bici a mode de reclam decoratiu, a l’entrada, i m’ha semblat una bonica manera de deixar clar que són “bike-friendly”.

Aquest “nou” Joan Güell convida a anar a comprar, i això és una excel·lent notícia pel comerç de proximitat, del qual sóc una gran defensora. Fa molts anys que visc a una zona on un gran centre comercial plana sobre el petit comerç i sempre prioritzo comprar a les botigues que donen vida i caràcter al meu barri. Crec que pacificar els carrers i fer-los més segurs per a vianants i ciclistes és una bona notícia pels que, com jo, anem caminant i de vegades en bicicleta a fer les nostres compres diàries.

Soroll

Anant pel carril bici molt sovint te n’adones que et vas trobant amb els mateixos cotxes i motos a cada semàfor. Ells acceleren, fan soroll, treuen fum, de vegades surten a velocitats impròpies de ciutat… i tu vas pedalant en silenci per arribar al mateix semàfor i veure les mateixes cares. De vegades, aquesta situació es fa encara més evident, quan qui comparteix recorregut amb tu és una moto sorollosa atronant tot el barri de manera innecessària i (imagino que) incomplint la normativa de soroll.

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.