Arxiu d'etiquetes: trànsit

Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?

Viure en l’anti

En altres posts he comentat el debat (per dir-lo en termes amables) que hi ha al Twitter entre opositors i partidaris dels carrilsbici.

Com a persona que va en bici pel carrilbici (quan n’hi ha) però també ja des de fa bastants anys sense problema per la calçada (no per totes, no em veureu pedalant en hora punta pel carrer Aragó) em va sorprendre molt trobar-me cert tipus de comentaris pel Twitter, i la veritat és que reconec que sovint he acabat aprofitant l’opció de MUTE i fins i tot BLOCK per perdre de vista determinats elements de la ciutat de Madrid que viuen ancorats en una crítica constant, amanida amb insults i faltes de respecte, a tot el que es desvia del seu autoanomenat model. No se’ls pot negar, però, la fe cega i l’autoestima a prova de bombes, preconitzant un model de ciclisme urbà , propi del seu reducte, diametralment oposat al dels països més avançats i segurs en l’ús de la bici per a la mobilitat, sense que els tremolin mínimanent les conviccions. El suposat model és facilet d’entendre i barat d’aplicar: consisteix bàsicament en pedalar per la calçada amb tot el trànsit d’una gran ciutat al voltant. Com a model és respectable, a Barcelona també es veu una minoria de ciclistes que pedalen per carrers hostils, sense carrilbici, però com a ciclista urbana mai se m’acudiria fer tweets per criticar-los, ridiculitzar-los o culpar-los de morts pròpies i alienes.

El “nivell” de l’opció que, més que calzadista, es defineix per ser anticarrilista, ha arribat fins al punt d’insultar a una persona que va morir atropellada a la ciutat de Barcelona, quan anava en bicicleta, tot suposant que no “ciclava” correctament, com ells exigeixen, per la calçada. Per tant, el van qualificar així, directament, d’idiota.

Hi ha actituds que no em sorprenen dels #bicihaters que corren per la xarxa. Els insults, les gracietes, els comentaris sarcàstics… fan molta pena sobretot quan veus que vénen d’un perfil de Twitter que s’ha creat des de l’anti, no per fomentar o donar suport, sinó per criticar o demonitzar determinat col·lectiu. Però fins i tot a aquests elements els puc arribar a entendre. La seva vida és anar “anti”, intentar que no s’avanci en una línia que (pel motiu que sigui) no els agrada. És trist però almenys és coherent. El que costa més d’entendre és que qui diu que va en bici cada dia per una ciutat, en comptes de dedicar els seus esforços a fer que cada dia sigui més massiu i segur anar en bici per la seva ciutat, els dediqui a intentar enverinar amb males maneres els progressos d’altres (Barcelona, Sevilla…). Benvingut sigui doncs el MUTE i el BLOCK del Twitter, similar a quan en la vida real “passes d’algú” o directament li dius que no el vols veure més. Que segueixin comptant i insultant morts, vivint ancorats en un anti en comptes de treballar per a un pro.

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

El debat de la bici

Està molt bé fer debat, i més encara quan ho impulsa l’administració i i implica als ciutadans. Però parlant avui amb uns coneguts d’aquells que agafen el cotxe per fer un recorregut que a peu són 15 minuts i en bici en 5, si arriba, he vist que hi ha qui, segons el meu parer, té el debat mal enfocat.

El debat no és bici sí o bici no, igual que no es fa debat sobre si vianants sí o no, motos sí o no, cotxes sí o no. Els debats serien: bici, moto, cotxe… com?

Només faltaria que les persones no tinguessim dret a anar amb un mitjà de transport que ocupa poc espai, silenciós i no contaminant, a la feina, a estudiar, a on vulguem o ens calgui. Els vehicles a motor han fet durant molts anys un ús abussiu de l’espai, s’hi han apropiat fins a límits absurds i això és insostenible. Barcelona és ara mateix una ciutat sorollosa i contaminada, les voreres estan plenes de motos, els carrers sovint embussats amb cotxes majoritàriament ocupats per un passatger, i a sobre darrerament ens hem de sentir a dir que el “problema” són les bicis.

Crec que el debat és com ens replantegem repartir l’espai que és de tots, també dels que anem a peu o en bici, per garantir sobretot la seguretat dels més vulnerables (vianants i ciclistes). En aquest repartiment sense dubte el vehicle a motor té les de perdre, no perquè li tinguem cap mania especial, sinó perquè és el més perjudicial per a la salut de tothom i perquè amb els anys s’ha anat apropiant de molt més espai del que li corresponia. Entenc que a alguns els costi deixar anar el que durant tant de temps consideraven seu i que intentin derivar el focus d’atenció buscant enemics alternatius, però no ens deixem enganyar, el que ens contamina cada dia la vida amb soroll, fums, perill i ocupació de les voreres és la sobrecàrrega de vehicles a motor que ha de suportar la nostra ciutat.

Valoració ciclocarril 30 Travessera de les Corts

Fa uns mesos l’Ajuntament de Barcelona va iniciar una prova pilot pintant ciclocarrils 30 a algunes vies ràpides de la ciutat, entre elles la Travessera de les Corts.

Malgrat la creació de noves insfraestructures per millorar la seguretat dels ciclistes sempre em sembla una bona notícia, el cas és que no acabo d’entendre massa el sentit de prioritzar carrilsbici a carrers menys transitats, per damunt d’altres que són autèntiques autopistes urbanes (i per tant, més perilloses pels ciclistes), a banda de que està clar que la pintura no és infraestructura.

Aquesta prova pilot que sembla que (almenys fins ara) consisteix senzillament en posar pintura a la calçada, sense cap més iniciativa, advertiment ni mecanisme de control, no em té entre els seus usuaris. Passo molt per aquest carrer, sobretot com a vianant, però també com a conductora, usuària del transport públic i sovint com a ciclista (travessant-lo pel carrilbici de Joan Güell). Puc comptar amb els dits d’una mà les vegades que hi he vist bicicletes per calçada, i encara me’n segueixen sobrant si he d’afegir les vegades que les he vist des que hi ha el ciclocarril zona 30.

Sense cap dubte, pintar la calçada és més barat que fer un carrilbici, i també sense cap dubte hi haurà els #machitocalzada habituals o els despistats (i per la cara que fan, terroritzats) de torn que ja feien servir aquest carrer i que ho seguiran fent. Però les meves valoracions (del tot personals, amb validesa estadística tendent a zero) són:

  • L’increment d’ús ciclista en aquest carrer des que hi ha el ciclocarril zona 30 ha estat nul.
  • Els ciclistes habituals seguim prioritzant el recorregut pels carrers (sí realment pacificats) del casc antic de Les Corts o el carril bidireccional segregat de Marquès de Sentmenat/Can Bruixa.
  • Les velocitats dels vehicles a motor no s’han reduït ni una mica.
  • L’ús del carril dret com a lloc d’aparcament il·legal ha augmentat.
  • No he vist cap control de l Guàrdia Urbana per “acompanyar” aquest pilotatge.
  • Segueixo veient algunes bicis per vorera.

En resum, com a usuària habitual de calçada i carrilbici per tota la ciutat, si l’Ajuntament de Barcelona vol que em decideixi a circular envoltada per tota mena de vehicles a motor per un carrer/autopista urbana com és la Travessera de les Corts, caldrà que faci molt més que pintar la calzada amb una bici i un número 30.