Arxiu d'etiquetes: tren

Cycling for everyone

Un vídeo per gaudir, reflexionar i preguntar-se si com i quan arribarem aquí

Anuncis

Barcelona-Mataró

Estació de Mataró
Estació de Mataró

Ara fa uns dies (el 28 d’octubre) es van complir 160 anys de la inauguració de la primera línia de tren de les Espanyes, la Barcelona-Mataró. Avui, amb un sol radiant i just acabada l’hora punta, he fet el meu primer trajecte a RENFE amb la Brompton sota el braç, en aquesta mateixa línia, una hora abans de la que teòricament dona llum verda al trasport de bicis als trens de rodalies. Preparada per discutir-me (que la Brompton plegada no és una bici, és un “paquet”), he anat passant tots els obstàcles sense que ningú em fes el mínim cas, tret d’un parell de noies, futures bici-commutters, que m’han demanat informació sobre bicis plegables.
Brompton al tren
Brompton al tren

La normalitat absoluta és d’agrair, però encara són evidents les dificultats d’accés i ubicació a estacions i vagons, sobretot pels qui no van amb bici plegable. Segueix sense haver (o no l’he vist identificat) un espai adient per a les bicis als vagons. Les barreres de pas tampoc són especialment accessibles, no només per a bicis sinó per a cotxes o persones amb mobilitat reduïda. Les rampes, inexistents. O sigui que, a banda d’eliminar la restricció ridícula que limita (si més no, sobre el paper), l’accés de bicicletes a un horari de 10 a 15, hi ha molta feina pendent.

En Brompton de punta a punta

Avui m’ha tocat recorrer Barcelona gairebé de punta a punta, de Les Corts a Sant Andreu, en la meva Brompton. I com que els carrils no-segregats de l’Eixample m’agraden menys que anar en metro, m’he recorregut la Diagonal sencera i la Meridiana fins allà on el carril bici desapareix (encara que el mapa deia que no). D’aquesta manera, he pogut experimentar de primera mà l’odissea que en Marc Belzunces reflecteix sovint al seu bloc, les parades d’autobús al bell mig del suposat carril bici, les ocupacions de cotxes i motos, els contenidors d’escombreries, els vianants passejant pel carril (que gairebé no està senyalitzat) mentre la resta de la impressionant vorera roman buida… Una autèntica murga, sobretot en el camí d’anada, però pitjor és el metro.

La zona pacificada de Sant Andreu ha estat més tranquila, potser per l’hora, que no era punta. Els conductors respectaven el límit de velocitat i he tingut el goig de no ser pitada ni escridassada ni insultada. D’altra banda, no sé si té massa mèrit, perquè portava la faldilla curta i és ben sabut que la llargària de la faldilla es relaciona de manera directament proporcional amb la conflictivitat amb els altres ocupants de la via. Trist, però cert i comprovat.

Demà, toca fer commutting amb Rodalies RENFE, i ja sabem que la RENFE no són els ferrocates. Em deixaran pujar abans de les 10, amb la Brompton plegada?

RENFE i bicis: cal ser un Ironman

Avui he vist part de la dura realitat d’aquells que volen transportar les seves bicis a RENFE (trens regionals) en el famós horari de 10 a 15, i he comprovat part de la carrera d’obstàcles que ha hagut de fer el grup de nois educadíssims per:

a) Estar atents a l’anunci del tren i buscar l’ascensor que baixava fins a l’andana.
b) Adonar-se que l’ascensor era insuficient per a ells i els avis carregats amb maletes, i per tant anar a l’entrada general.
c) Passar les barreres amb la bici aixecada (això era per a nota, la maniobra era complicadíssima i demanava no només força, sinó també rapidesa, agilitat, picardia i molta paciència per part de tots els que també preteniem passar per les barreres).
d) Baixar les escales andana avall (sort que les bicis portaven amortiguadors).
e) Trobar un lloc a l’andana on no molestessin ningú (MI4).
f) Pujar al tren, o sigui, escalar al tren, evidentment després de tots els passatgers que anavem a peu.
g) On hauran deixat les bicis, no ho sé, però al meu vagó ho haurien tingut molt difícil.

Ah, i anessin on anessin, de tornada al tren abans de les 3 de la tarda. Cada vegada és més clar que les bicis són les ventafocs del transport, per més medalles que es vulguin posar els càrrecs públics. Jo que volia provar les vies verdes, crec que ho tindré difícil.

RENFE i bicis

No té gràcia criticar a la RENFE, és tan fàcil… Però no puc deixar de comentar la seva pintoresca normativa per al transport de bicicletes. Va, seré magnànima i em limitaré als trens de rodalies.

Representa que s’han de dur les bicis a les plataformes d’accés als trens. Bé, primer cal pujar. Ja és un impediment pels que no fem peses al gimnàs. Les pujades i baixades dels trens de RENFE (tret dels de 2 pisos), són un problema amb i sense bici. Un cop allà dalt, i encara que el tren no vagi a tope, no hi ha cap lloc adient per deixar la bici sense molestar a la resta dels viatgers. O la bici és plegable o millor que tinguis un punt “bronques”, perquè de cacao en tindràs, assegurat.

Però el millor de tot és l’horari durant el qual es permet transportar les bicis als trens. És clar, com que no ofereixen les condicions mínimes per transportar la bici sense molestar a l’aclapadora majoria dels viatgers (que no tenen cap culpa), posem un horari: el transport està permès, de dilluns a divendres, de 10 a 15, dissabte i diumenge tot el dia. O sigui, les bicis no són per anar a treballar, ni tan sols per anar a classe. Les bicis són per a l’esbarjo i per circular de 10 a 15. Patètic.

Bici i tren


Normalment, fan de bon combinar, sobretot si parlem dels FGC (a la RENFE, millor ni ens acostem), però aquesta setmana vaig patir un vagó dels FGC, en hora gairebé-punta i sense l’espai condicionat per posar-la. La primera reacció va ser d’agobiament immediat. Acostumada a les reaccions d’alguns vianants en veure la bici, ja m’esperava un autèntic linxament. Mirar d’arraconar-se era inútil: no hi havia on. Vaig fer mil esforços per posar-la on molestés menys i em vaig resignar a patir la indignació generalitzada de tots aquells passatgers que em miraven amb cara rara.
Però la vida “nos da sorpresas”. Quina va estar la meva en veure que, responent a les meves (sinceríssimes) disculpes, la majoria del passatge d’aquell curiós vagó (joves, quarentons, avis…) es van posar immediatament al meu costat, acceptant disculpes, queixant-se de la manca d’habilitació per part dels FGC i ajudant-me a no molestar. Tothom amb una amabilitat exquisita, tothom amb bones paraules, molts fins i tot amb un somriure. No m’ho havia trobat mai. Potser sí que algun dia vianants i ciclistes podran fer “plataforma” comuna per defensar els seus drets i les seves necessitats, tot cercant una ciutat més a la mida dels éssers humans i menys sota la tirania dels cotxes i les motos. Potser.

La imatge és de http://www.pedalibre.org/