Arxiu d'etiquetes: turistes

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

Anuncis

Queixa/suggeriment de llarga durada

El 8/1/15 vaig enviar una queixa/suggeriment a la web de l’Ajuntament de Barcelona referent al que es veu en aquest vídeo:

Aquest era el text de la queixa:

Aquestes bandes reductores de velocitat  i sobretot les tanques metàliques són un perill pels ciclistes i una vergonya per a la ciutat, els turistes els hi fan fotos a les tanques amb actitud sarcàstica. La meva opinió és que s’haurien d’eliminar i, si realment s’han posat per resoldre un problema, resoldre’l d’altra manera.

Després de moltes anades i vingudes i reclamacions, finalment el 29/7/15 em van respondre que la queixa corresponia al Consorci Port 2000 Port Vell, i als pocs dies vaig rebre un correu, breu però atent, d’un tècnic que em convidava a anar a una reunió amb la finalitat d’escoltar les meves propostes de millora. Com que no tinc massa disponibilitat per a aquests tipus de reunions però sí vull contribuir a que:

a) ningú prengui mal amb aquestes tanques

b) deixem de fer el ridícul amb els molts turistes que passegen per allà

he respost amb aquest missatge:

Abans de res, gràcies per la seva resposta.
 
En aquests moments em resulta una mica complicat anar presencialment a una reunió, però no tinc cap problema (ben al contrari) en fer-los arribar els meus comentaris per escrit.
 
Com hauran vist en el vídeo que vaig adjuntar a la queixa/suggeriment, es tracta d’un carril bici que queda interromput per unes valles ancorades al terra. Representa no només un greu perill pels ciclistes sinó una font constant de bromes per part dels turistes que passegen per la zona i que (almenys el dia que jo hi passava) feien fotos i comentaris en veu alta burlant-se d’aquesta instal·lació, que realment et fa dubtar entre el riure i la indignació.
 
Suposo que deuen tenir tècnics per planificar una alternativa més adient i menys ridícula. Jo no sóc cap tècnica, només una usuària, però puc valorar que posar una barrera ancorada al terra al mig d’un carril bici no és una bona solució per advertir de la sortida de vehicles que hi ha a continuació, he anat en bici per moltes ciutats del món i poques vegades m’he trobat amb una estructura de metall al mig del carril. Els agrairé que pensin i apliquin una millor solució, realment la imatge de ciutat que donem amb aquest carrilbici no és la de la Barcelona moderna i bike-friendly que suposo que tots volem compartir amb el món.

Llum i so

Entre les darreres actualitzacions que he fet a la meva Brompton n’hi ha dues de preus molt diferents però efectes comparables.

En primer lloc, he afegit un timbre d’aquells que sonen bé i se senten de lluny, ja que el tímid so del timbre original de la Brompton semblava que només estava a l’abast de l’oïda d’algunes criatures i molts turistes, però no de la majoria dels vianants barcelonins. Des que el porto, les meves timbrades (sempre per avisar, mai per intimidar o exigir que ningú s’aparti del meu camí) tenen l’efecte desitjat: els vianants les escolten i per tant tots guanyem en seguretat.

En segon lloc, he canviat els llums. Durant molts anys he circulat amb un llum davanter acceptable que servia bàsicament perquè se’m veiés, però que no em permetia veure el que tenia a pocs centímetres quan la meva ruta passava per un carrer fosc. Finalment he posat un llum d’aquells fantàstics que t’ajuden a veure el que tens uns metres per davant, junt amb un llum de posició molt més potent. La conseqüència ha estat que aquest canvi no només m’ha ajudat a veure més clarament el camí, tal com era esperable, sinó que en fer-me molt més visible pels vehicles a motor, he notat un increment en el nivell de respecte rebut. És cert que a la que es feia fosc jo ja anava ben “guarnida”, amb tires reflectores i penjolls catadiòptrics, però l’efecte de la potència dels llums m’ha fet sentir una mica més respectada. Com a conductora que també sóc, em puc fer a la idea del que pot agobiar a alguns conductors el fet de compartir espai amb un d’aquells ciclistes (per sort, pocs) que circulen amb llums pansits o fins i tot sense. Anar ben il·luminat no només és obligatori, sinó molt agraït, la majoria dels conductors i motoristes segurament respectaran amb més tranquil·litat una bici ben visible, per tant a partir d’ara jo els ho poso més fàcil.

Bicinyaps

Ja som uns quants els usuaris del Twitter que anem documentant els diferents bicinyaps de la Barcelona ciclista. Es tracta de carrils bici als quals la paraula “planificació” els queda molt gran o molt llunyana. Un exemple clar de #bicinyap és el que queda reflectit en aquest vídeo:

En aquest cas, se suposa que aquests obstacles al carrilbici en qüestió estan per prioritzar la sortida de vehicles de la porta que es veu a l’esquerra de la imatge, i fins i tot hi haurà qui ens dirà que estan per protegir als ciclistes, tot evitant que un cotxe, camió o furgo que surti d’aquesta porta se’ns emporti per davant.

Tenint en compte que aquesta sortida dóna directament al carrilbici esmentat i a un ampli passeig de vianants, em sembla com a mínim ridícul que no es posin totes les precaucions del món per obligar als vehicles a motor a sortir a velocitat de vianant i mirant a tot arreu. Són els més forts els que han d’anar en compte amb els més febles, sobretot quan estan a una zona de priotat peatonal i ciclista. Si tan perillós és aquest acostament del carrilbici a la sortida en qüestió, el que s’ha de fer és posar el carrilbici a altre lloc. Però posar tots aquests obtacles per obligar a les bicis a baixar la velocitat, i rematar la jugada amb tanques metàliques (per més pintades de coloraines que estiguin) és de ridícul absolut, digne de sortir a totes les fotos dels turistes que, morts del riure, explicaran quan tornin a casa que han vist un combinat de carrilbici i pista d’obstacles, mentre passejaven a tocar del mar.

He fet una queixa/suggeriment a l’Ajuntament sobre aquest tema, estic a l’espera de resposta.

El magnetisme de les línies paral·leles

No hi ha com posar dues ratlles paral·leles al terra perquè els vianants s’hi encabeixin. És igual que la vorera sigui enorme. El carril-maleta del carrer Tarragona, per exemple, és tot un clàssic, però en tenim més: els vianants que passen per on volen al carrer Provença, sovint sense mirar en els dos sentits de la circulació, els runners que ocupen els carrils bici de tota la ciutat i que semblen tenir una especial predilecció pel del Passeig Sant Joan (segueixo sense trobar cap gràcia a córrer en mig del trànsit, però sembla que ells sí), els que no poden resistir el magnetisme de les línies del carril i l’útilitzen com a zona d’espera avançada per creuar (o saltar-se) el semàfor de vianants de torn…

Entre tantes campanyes de protecció i conscienciació dels motoristes, no estaria de més una que recordés als vianants que aquelles dues línies sovint mal pintades o, pitjor encara, transmutades en línies de punts, són un carril per on les persones que anem en bicicleta se suposa que tenim dret a circular amb un mínim de seguretat. Quan passen sense mirar no només ens posen en perill, sinó que s’hi posen ells mateixos.

Altre tema són les dificultats auditives dels vianants barcelonins, amb l’oïda potser anestesiada per un so ambient brutal que sembla que els impedeixi reaccionar als tímids timbres de les bicicletes. No deu ser una qüestió decibèlica perquè tinc comprovat que els turistes el senten perfectament, però això mereix un post a banda.

Turistes

De turistes en tenim tot l’any, però amb el bon temps com és normal es multipliquen. Cada cop més, molts turistes aprofiten per passejar per Barcelona en bicicleta, fins i tot se’ls pot veure per la Travessera de les Corts buscant el camp del Barça i pedalant tan feliços pel carril bus, mentre molts taxistes els passen tant a tocar com poden, com si estiguessin jugant a petanca.

Em fa gràcia veure’ls pedalant, amb cara de vacances i els mòbils a la mà, fent fotos dels edificis que veig cada dia, igual que fem tots quan ens toca fer el paper de turista arreu del món. Però no puc evitar rondinar (amb mi, no a ells) quan col·lapsen el patètic carril de doble sentit de Passeig Sant Joan, mentre baixen en grups de 10, 15 o 20, xino-xano i gaudint del bon temps, com correspon a un bon turista, i enlentint el pas dels que anem camí de la feina o de qualsevol altra gestió.

El de Passeig Sant Joan és un carril més dels que van néixer tan esquifits que posen en perill als que hi circulen. Ciclistes urbans amb pressa, estudiants, patinadors, joggers, turistes, fixies… tots allà intentant arribar a lloc, gaudir del moment o avançar-nos per no fer tard a classe o la feina, mentre els representants municipals s’ho miren i no sembla que es plantegin res. Tenint en compte que és un carrer sense massa trànsit rodat (o almenys, a les hores en què jo passo), la proporció d’aquest carril-bici “decoratiu” em sembla del tot insuficient.