Arxiu d'etiquetes: vianants

Sincronització semafòrica

En algunes cruïlles on el pas de vianants i el de bicicletes estan en paral·lel, de vegades et trobes amb que el semàfor de bicis es posa vermell abans que el dels vianants. És una organització semafòrica que no entenc, sobretot perquè la velocitat d’una bici és superior a la d’un vianant, i he fet alguna queixa/suggeriment a l’Ajuntament sense que m’hagin arribat a aclarir els motius (tot i que en algun cas sí han modificat la fase semafòrica).

La darrera queixa/suggeriment va referida al semàfor que es veu als primers segons d’aquest vídeo.

Com es pot apreciar, en aquest cas el semàfor de vianants (més proper als vehicles a motor) es posa verd uns segons abans que el de bicis (que està més allunyat). Per tant, he demanat que tots dos es posin verds al mateix temps o, en tot cas, que es posi verd abans el que està més allunyat dels vehicles a motor (el de bicis).

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Els darrers dies del carril bici del c/ Doctor Fleming

Així és a data d’avui fer aproximadament 350 metres de baixada en bicicleta per l’actual carril bici del c/ Doctor Fleming, que a sobre està a la vorera i en ocasions genera conflictes amb els vianants.

El temps real per recórrer aquest tram ha estat de 6 minuts (he editat en el vídeo el temps d’espera als semàfors). Us sembla normal? Quan de temps hauria de trigar una persona en bicicleta en fer aquesta distància? Benvingut doncs el futur nou carril bici a calçada del c/ Doctor Fleming, malgrat serà un bidi central, empitjorar això sembla difícil, i els vianants podran anar més tranquils per tota la vorera.

Les bicis, no les sents

Sovint tinc la sensació, sobretot quan viatjo i parlo amb persones que viuen a ciutats amb trànsit menys “hostil”, de que el que faig en alguns posts és argumentar aspectes del ciclisme urbà que deixen bocabadats a una immensa majoria dels meus interlocutors. El post d’avui és un exemple ben clar.

És ben curiós que una de les crítiques que de vegades llegeixes i (més rarament) escoltes respecte a les bicicletes a la ciutat és que “no les sents”. Òbviament que no les sents. Són bicis. Només en una ciutat saturada de soroll, plagada de motos (trucades o no) que no et deixen ni mantenir una conversa quan vas caminant per la vorera, podem trobar ciutadans “anestesiats” contra la contaminació acústica que considerin com a un problema que hi circulin vehicles silenciosos.

Les bicis, a no ser que tinguin algun problema mecànic o que toquin el timbre, certament no les sents. Millor per a tots, com millor seria viure a una ciutat sense tant de soroll de motors passats de rosca. Igual que ara ens sembla surrealista que fa uns anys els metges passessin consulta tirant-nos el fum a la cara, espero que dintre d’uns quants més (i que siguin pocs) ens esgarrifarem de que assumíssim com a normal viure envoltats del soroll de tantes motos com plaguen els nostres carrers (i parlo de les motos perquè la meva impressió és que una sola moto, i no necessàriament una Harley, massa sovint fa més soroll que tots els cotxes que té al voltant).

Sí, les bicis, no les sents. Però si mires, les veus. I ves per on, cada dia en veus més.

 

No som de sucre

Barcelona és una ciutat climatològicament privilegiada. Malgrat molts barcelonins, per costum, es queixen de tot, la realitat és que si ens comparem amb altres ciutats europees aquí no fa ni massa calor ni massa fred, i ni tan sols plou excessivament ni massa dies seguits. La climatologia doncs és un dels factors que fa que sigui una ciutat especialment adient per desplaçar-se en bicicleta, i el cert és que fins i tot els moments més agradables per anar en bicicleta és quan cauen les 4 gotes habituals o just després d’una bona pluja, ja que sovint l’ambient està més net i fresc.

Els holandesos, que pedalegen molt, i molt sovint sota la pluja, tenen una dita: no som de sucre, i és ben cert. No passa res per mullar-se una mica, menys encara si vas ben preparat, i en el meu cas l’únic que sí és una murga és que se’m mullen les ulleres i això m’obstaculitza una mica la visibilitat.

Per si són útils, comparteixo alguns dels consells que em van bé els dies de pluja.

  • Com que la majoria dels barcelonins no dominem l’art d’anar en bici amb paraigua, és útil disposar d’un bon ponxo. Si els nostres trajectes són llargs, millor que ens el comprem de bona qualitat, perquè l’experiència em diu que alguns ponxos paren la humitat durant una estona i després acaben calant, o bé no transpiren gens i et deixen tota suada. Val la pena invertir en un de bo, o millor encara, com és el meu cas, en dos, ja que en tinc un a casa i altre a la feina.
  • Si portem una bossa, no sempre serà impermeable, per tant va molt bé (especialment en els dies més “arriscats”) disposar d’un protector impermeable, que és com una bosseta, gairebé no pesa i quan està plegat ocupa ben poc.
  • Tot i que quan la calçada està humida cal ser encara més prudent de l’habitual, uns pneumàtics de més qualitat, anti-lliscants (que normalment també són més resistents a les punxades) sempre són una seguretat afegida, al igual que (amb pluja i sense) portar les rodes inflades a la pressió correcta.
  • Cal tenir en compte que molt probablement la bici no respondrà en la frenada igual que en un dia no plujós, per tant és important adaptar la velocitat i calcular bé les distàncies.
  • També por ser útil portar algun element que ens faci encara més visibles, els llums encesos i fins i tot algun reflectant (els ponxos, si són de colors llampants, ja poden fer aquest servei). Quan cauen quatre gotes, hi ha uns quants conductors i motoristes que s’agobien, no veuen bé, i tot i així, lamentable i increïblement, segueixen conduint, per tant, tota seguretat és poca quan correm el risc de trobar-nos amb aquesta gent.
  • Sempre hem d’anar amb compte amb els vianants que poden creuar sense mirar i per qualsevol lloc, però els dies de pluja cal estar especialment atents. La meva experiència és que les presses per no portar paraigua o la manca de visibilitat pel fet de portar-lo, fan que més persones del que és habitual travessin de manera imprudent, posant-se (i posant-nos) en perill. Per tant, novament pedalar a velocitat moderada i amb extra-atenció, serà una bona estratègia.
  • A l’estiu ja sabem que sovint poden haver xàfecs extremadament intensos però de curta durada, en aquests casos ens pot sortir més a compte parar uns minuts i esperar a que la pluja sigui menys intensa abans de continuar el nostre camí, com sovint també fan molts motoristes.
  • Si porteu ulleres i també lentilles, no ho dubteu: poseu-vos les lentilles. Si com jo, només porteu ulleres, pareu totes les vegades que calgui (senyalitzant i amb prudència) per netejar-les i garantir que teniu la necessària visibilitat.

En resum, la pluja no ha de ser cap impediment per anar en bici a la feina o a on sigui que vulguem anar, ben al contrari, sovint amb les 4 gotes de torn la ciutat queda col·lapsada i la millor manera d’arribar puntual continua sent en bicicleta.

I vosaltres? Quins són els vostres consells per anar en bici els pocs dies de pluja que tenim a Barcelona? Si els voleu compartir, deixeu un comentari o ens parlem pel Twitter.

Què tinc en contra dels motoristes?

Algú m’ha preguntat, en persona o per les xarxes, què tinc en contra dels motoristes. Sempre responc que en contra dels motoristes, no tinc res. Molts companys, amics i fins i tot ma germana, són motoristes (i vianants, conductors i alguns també ciclistes). Jo mateixa vaig ser motorista en una època de la meva vida, igual que ara sóc conductora, vianant i ciclista. No tinc res en contra dels motoristes pel mateix motiu que em sembla absurd que ningú tingui res en contra dels ciclistes o els taxistes i critico a aquells que dediquen els seus esforços a criminalitzar el “col·lectiu”. Entenc que de vegades se’ns pugui escapar un comentari parlant de “tots”, amb el rampell o l’emprenyamenta del moment, però també que després d’una breu reflexió sempre haurien de venir les disculpes, perquè no tots som (són) iguals.

Cada vegada que em queixo d’un motorista intento implicitar que no estic generalitzant i en alguns casos ho dic de manera explícita, com en aquest vídeo.

Estic segura que per cada “prisitas” que em passa a tocar o que envaeix el carril bici, hi ha un fotiment que no ho fa. No ho tinc tan clar en el tema de l’ocupació de les voreres, que molts motoristes de Barcelona s’han fet seves, obviant la normativa, sense que en general els vianants ens queixem ni la Guàrdia Urbana faci res. Parlo des de la meva experiència com a veïna i vianant, quan sovint veig per exemple al carrer Joan Güell les mateixes motos aparcades damunt de vorera, amb llocs lliures a les noves places de calçada uns metres més enllà, però mai una multa penjada ni una enganxina de la grua a la vorera.

No m’agrada que a la nostra ciutat els vianants s’hagin acostumat a cedir disciplinadament el seu espai a aquells motoristes que pugen a la vorera amb la moto en marxa per aparcar on els plau. No m’agrada el soroll i la pudor (sobretot de les motos de dos temps, cremant oli directament) que m’ataca cada cop que surto al carrer. No m’agrada haver d’esquivar motos per les voreres, aguantar el seu soroll i fum, i a sobre haver-me de sentir a dir que les motos són la “salvació” de la mobilitat urbana, quan crec que l’autèntica salvació és millorar el transport públic i els desplaçaments en bici.

Per tant, contra els motoristes, res. Només són persones que han optat per aquesta modalitat de transport per anar d’un lloc a l’altre suposo que com tothom, de la manera que deuen considerar més fàcil, ràpida, còmoda i (aix) segura (no, segura certament no). Contra les motos com a concepte, tampoc, tret de les vides d’uns quants amics (motoristes) que s’han emportat per davant, però aquest és altre tema. Però sí que considero que Barcelona seria una ciutat més neta, menys sorollosa i molt menys estressant sense tantes motos. Si hem de promocionar alguna cosa, si us plau que sigui el transport públic i la bici.

Amenaça fantasma

Fa uns dies, en una conversa entre amics, una de les persones presents que viu (de manera esporàdica) relativament a prop del carrilbici de Provença, va comentar que les “iaies de l’escala” (literal) es queixaven, en les converses d’ascensor, de que aquell espai estava desaprofitat perquè per aquell carrilbici no passava mai ningú. Vaig respondre immediatament: “això és mentida, t’estan mentint” i vam iniciar una discusió d’aquelles amables que es poden tenir entre persones civilitzades quan les seves opinions són diferents.

Dir que pel carrilbici de Provença no passen bicis, quan justament un dels molts problemes que té és que s’ha quedat petit, és estar ben cec o ser mentider de mena, però després de pocs minuts de conversa no vaig ser jo qui va desmuntar l’afirmació, sinó les mateixes “iaies de l’escala”. Perquè al cap de la conversa i parlant de com està de mal fet aquest carril (entre d’altres coses, que per a una persona en bici és bastant fàcil xocar amb la porta d’un cotxe dels que aparquen a la divisòria), va sortir el tema dels contenidors que hi ha a tocar del carril. I llavors van aparèixer novament les “iaies de l’escala”, queixant-se també a l’ascensor de que elles, que havien començat a reciclar, ara ja no ho feien perquè els contenidors de reciclatge són a tocar del carrilbici i cada vegada que el creuen, cada dia, perilla la seva vida per culpa de tants ciclistes incívics com hi passen. Aquí les “iaies de l’escala” van caure en la seva pròpia xarxa de mentides, perquè la resposta sortia directa: quins ciclistes posen el perill la vida d’aquestes senyores, cada dia? Els mateixos que no hi passen mai? Com pot ser que un carrilbici es critiqui perquè no hi passa ningú i al mateix temps inspiri por perquè hi passa tanta gent? És una amenaça real o fantasma? Perquè els dos arguments/queixa de les “iaies de l’escala” són incompatibles, no pots tenir por d’un ciclista que mai passa.

La meva amiga va descobrir en aquell moment com funcionen algunes persones que no dubten en emprar la mentida (conscient o inconscientment) per anar en contra del que, pel motiu que sigui, no els agrada. A partir d’aquí, quatre persones: el transportista que va bàsicament en furgoneta, el que sobretot camina, la que prioritza el transport públic i la que es mou cada dia en bici per Barcelona, vam seguir parlant de mobilitat i de la ciutat que ens agradaria a tots, i no ens va sorprendre comprovar que era ben senzill arribar a acords.