Arxiu d'etiquetes: video

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

Ona verda al carrilbici

Fa un temps vaig poder gaudir d’una situació insòlita a Barcelona: una ona verda en un carrilbici, que es pot veure, accelerada i resumida en un minut, en aquest vídeo.

Ara que els fets semblen demostrar que la sensibilitat ciclista i/o el rigor tècnic per crear infraestructures eficients i segures per a les persones que anem en bici per Barcelona ha millorat sensiblement, crec que el tema de les ones verdes al carrilbici hauria d’estar present. En altres llocs (Groningen, Copenhagen…) ja fa temps que s’hi han incorporat, no calen gaires arguments per raonar que si algú ha de tenir una ona verda a la ciutat són les bibicletes, tant pel seu impacte ambiental com per la diferència en l’esforç suplementari que representa parar i reprendre la marxa, respecte als vehicles motoritzats. D’altra banda, ja que la conscienciació sobre el perill que representa la contaminació per a tots els barcelonins sembla no ser un element prou motivador per abandonar cotxes i motos i anar a peu, en transport públic o en bici, potser ho serà el comprovar com els que circulem pel carrilbici, sense treure fums ni més soroll que els nostres timbres, avancem a bon pas mentre els vehicles contaminants segueixen la seva processó al carril del costat.

Carrilbici Marquès de Sentmenat – Can Bruixa

L’Ajuntament de Barcelona va fer públic a finals del 2015 el pla per triplicar la xarxa de carrilsbici. Un dels primers nous carrils, organitzat i pintat en temps rècord, ha estat el de Marquès de Sentmenat – Can Bruixa, a qui he dedicat un breu vídeo. Es tracta d’un carril de només un 1 km que travessa el barri de Les Corts per una zona on ja anava en bicicleta, normalment sense problemes però de vegades amb el típic impacient que preferia enganxar-se a la meva roda mentre trepitjava accelerador o avançar-me a pocs centímetres de distància.

Tot i celebrar aquest carril, que sembla una mica més ample que els habituals bidireccionals barcelonins i en molts llocs està limitat no per fileres de cotxes (amb el perill habitual d’obertura de portes) sinó per motos aparcades (molt més segur per als ciclistes i també oferint necessàries places d’aparcament per aquests vehicles), caldrà estar atents al compliment de la disciplina viària, perquè fins i tot un dia de vacances de Nadal, amb poc trànsit, la presència de vehicles okupes i de vianants que creuen sense mirar per on els va bé és prou evident:

0:06 vianant que creua mirant al sentit contrari
0:53 vianant que se salta semàfor però almenys vigila
1:01 furgoneta que es para saltant el semàfor i ocupant el carrilbici
1:08 dos cotxes ocupant vorera, un dels vorera+carrilbici
1:21 vianants que creuen mirant en sentit contrari
1:42 vianants que se salten semàfor però almenys vigilen
1:55 els mateixos cotxes segueixen ocupant la vorera i el carrilbici
2:34 furgoneta ocupant el carrilbici

D’altra banda, al minut 2:16 es pot veure la illeta que comenten Amics de la Bici en aquest vídeo i que esperem que doni més seguretat a la cruïlla.

Pas perillós

Aquesta situació es repeteix cada cop que passo per aquest semàfor. Vianants i bicicletes tenim verd però els vehicles a motor segueixen passant sense cap problema i sovint a gran velocitat. En el vídeo se’n veuen dos, però hi ha un tercer (que mig es veu) a qui, mentre ja estava al mig del carrer (i amb semàfor verd de feina estona) vaig haver de fer el gest de parar perquè respectés la meva prioritat de pas.
He passat el suggeriment a l’Ajuntament perquè els vehicles a motor venen pel darrera i no tothom fa com jo (mirar i remirar abans de passar, encara que tingui verd). Crec que cal fer alguna cosa per millorar la seguretat dels que no anem per Francesc Macià motoritzats i pretenem arribar a destí pel carrilbici que ens han marcat, respectant els senyals, i ben vius.
Veient aquestes coses i el temps que trigo en travessar la plaça, de vegades entenc als ciclistes que travessen Francesc Macià “a la brava”, pel bell mig i via directa.

Queixa/suggeriment de llarga durada

El 8/1/15 vaig enviar una queixa/suggeriment a la web de l’Ajuntament de Barcelona referent al que es veu en aquest vídeo:

Aquest era el text de la queixa:

Aquestes bandes reductores de velocitat  i sobretot les tanques metàliques són un perill pels ciclistes i una vergonya per a la ciutat, els turistes els hi fan fotos a les tanques amb actitud sarcàstica. La meva opinió és que s’haurien d’eliminar i, si realment s’han posat per resoldre un problema, resoldre’l d’altra manera.

Després de moltes anades i vingudes i reclamacions, finalment el 29/7/15 em van respondre que la queixa corresponia al Consorci Port 2000 Port Vell, i als pocs dies vaig rebre un correu, breu però atent, d’un tècnic que em convidava a anar a una reunió amb la finalitat d’escoltar les meves propostes de millora. Com que no tinc massa disponibilitat per a aquests tipus de reunions però sí vull contribuir a que:

a) ningú prengui mal amb aquestes tanques

b) deixem de fer el ridícul amb els molts turistes que passegen per allà

he respost amb aquest missatge:

Abans de res, gràcies per la seva resposta.
 
En aquests moments em resulta una mica complicat anar presencialment a una reunió, però no tinc cap problema (ben al contrari) en fer-los arribar els meus comentaris per escrit.
 
Com hauran vist en el vídeo que vaig adjuntar a la queixa/suggeriment, es tracta d’un carril bici que queda interromput per unes valles ancorades al terra. Representa no només un greu perill pels ciclistes sinó una font constant de bromes per part dels turistes que passegen per la zona i que (almenys el dia que jo hi passava) feien fotos i comentaris en veu alta burlant-se d’aquesta instal·lació, que realment et fa dubtar entre el riure i la indignació.
 
Suposo que deuen tenir tècnics per planificar una alternativa més adient i menys ridícula. Jo no sóc cap tècnica, només una usuària, però puc valorar que posar una barrera ancorada al terra al mig d’un carril bici no és una bona solució per advertir de la sortida de vehicles que hi ha a continuació, he anat en bici per moltes ciutats del món i poques vegades m’he trobat amb una estructura de metall al mig del carril. Els agrairé que pensin i apliquin una millor solució, realment la imatge de ciutat que donem amb aquest carrilbici no és la de la Barcelona moderna i bike-friendly que suposo que tots volem compartir amb el món.

Runners

Se’m fa una mica difícil posar-me en el lloc d’un runner urbà, fa molts anys que no faig aquest tipus d’exercici i poques vegades l’he fet a ciutat. Tot i així, se’m fa encara més difícil imaginar-me els motius pels quals un corredor urbà prefereix anar pel carrilbici del Passeig Sant Joan (al mig del trànsit) abans que per l’amplíssima vorera. O entendre perquè, en anar per la Diagonal, opta per situar-se on estan les línies del carrilbici, abans que per la immensa (i normalment buida) vorera que hi ha a l’altra banda de la filera d’arbres. Realment no se n’adonen? Ho fan per molestar? Potser respirar de més a prop el fum dels vehicles a motor i anar esquivant bicicletes afegeix un punt d’adrenalina a una activitat monòtona? Qui ho entengui, que m’ho expliqui.

Seguim perdent temps a les places de Barcelona

Novament un exemple de continuïtat mal resolta per veure quant triguem els ciclistes en travessar una plaça a Barcelona, seguint les indicacions del recorregut que l’Ajuntament ha previst per a nosaltres.

Un cop més es fa evident que qui planifica aquests recorreguts no deu anar massa en bici, o té tot el temps del món per esperar a cada semàfor que es troba en el camí.