Arxiu d'etiquetes: vorera

Què tinc en contra dels motoristes?

Algú m’ha preguntat, en persona o per les xarxes, què tinc en contra dels motoristes. Sempre responc que en contra dels motoristes, no tinc res. Molts companys, amics i fins i tot ma germana, són motoristes (i vianants, conductors i alguns també ciclistes). Jo mateixa vaig ser motorista en una època de la meva vida, igual que ara sóc conductora, vianant i ciclista. No tinc res en contra dels motoristes pel mateix motiu que em sembla absurd que ningú tingui res en contra dels ciclistes o els taxistes i critico a aquells que dediquen els seus esforços a criminalitzar el “col·lectiu”. Entenc que de vegades se’ns pugui escapar un comentari parlant de “tots”, amb el rampell o l’emprenyamenta del moment, però també que després d’una breu reflexió sempre haurien de venir les disculpes, perquè no tots som (són) iguals.

Cada vegada que em queixo d’un motorista intento implicitar que no estic generalitzant i en alguns casos ho dic de manera explícita, com en aquest vídeo.

Estic segura que per cada “prisitas” que em passa a tocar o que envaeix el carril bici, hi ha un fotiment que no ho fa. No ho tinc tan clar en el tema de l’ocupació de les voreres, que molts motoristes de Barcelona s’han fet seves, obviant la normativa, sense que en general els vianants ens queixem ni la Guàrdia Urbana faci res. Parlo des de la meva experiència com a veïna i vianant, quan sovint veig per exemple al carrer Joan Güell les mateixes motos aparcades damunt de vorera, amb llocs lliures a les noves places de calçada uns metres més enllà, però mai una multa penjada ni una enganxina de la grua a la vorera.

No m’agrada que a la nostra ciutat els vianants s’hagin acostumat a cedir disciplinadament el seu espai a aquells motoristes que pugen a la vorera amb la moto en marxa per aparcar on els plau. No m’agrada el soroll i la pudor (sobretot de les motos de dos temps, cremant oli directament) que m’ataca cada cop que surto al carrer. No m’agrada haver d’esquivar motos per les voreres, aguantar el seu soroll i fum, i a sobre haver-me de sentir a dir que les motos són la “salvació” de la mobilitat urbana, quan crec que l’autèntica salvació és millorar el transport públic i els desplaçaments en bici.

Per tant, contra els motoristes, res. Només són persones que han optat per aquesta modalitat de transport per anar d’un lloc a l’altre suposo que com tothom, de la manera que deuen considerar més fàcil, ràpida, còmoda i (aix) segura (no, segura certament no). Contra les motos com a concepte, tampoc, tret de les vides d’uns quants amics (motoristes) que s’han emportat per davant, però aquest és altre tema. Però sí que considero que Barcelona seria una ciutat més neta, menys sorollosa i molt menys estressant sense tantes motos. Si hem de promocionar alguna cosa, si us plau que sigui el transport públic i la bici.

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?

Mala sort

Ja fa un temps que em crida l’atenció la gent que diu que cada dia, caminant pel barri (sovint, el meu barri) està a punt de ser atropellada per una bicicleta, sovint vàries vegades. Un exemple clar va ser el d’una parella gran que al debat de la bici que es va fer a la seu del districte de Les Corts va dir que cada dia, caminant per la vorera de Joan Güell, es trobaven amb algun ciclista a tota velocitat per la vorera, i que a sobre “els aixecava el dit” (el del mig, vam entendre). Així cada dia, va insistir, anant ells amb els seus néts. Cada dia?

Cada dia jo normalment vaig en bici a la feina, al gimnàs, a comprar… Cada dia camino pel meu barri, també per comprar, passejar, per anar al gimnàs o a fer un cafè. Són molts anys de caminar cada dia, sola i acompanyada, i en tants anys mai un ciclista m’ha estat a punt d’atropellar, mai un ciclista m’ha aixecat el dit. Sí una vegada un motorista em va donar un ensurt en sortir jo de casa i trobar-me’l que passava per la vorera, amb la moto engegada i a prop dels portals, a una velocitat que em va semblar exagerada, i quan li vaig fer un gest em va engegar a la merda. Una vegada un cotxe gairebé se m’emporta per davant al pas de vianants al carrer Joan Güell/Can Bruixa. Una vegada vaig veure un ciclista per la vorera de la Travessera a una velocitat que em semblar poc adequada, però com aquella vorera és molt ampla, em va passar lluny i no em vaig sentir en risc, tot i que vaig arrugar el nas i el vaig mirar malament. Però afortunadament això no passa cada dia. Ni amb ciclistes ni amb conductors ni amb motoristes, i porto molts kms i molts dies de caminar pel meu barri.

Per això quan escolto la gent que insisteix en que cada dia li passen aquestes coses, no puc deixar de pensar que algunes persones no dubten en exagerar fins l’absurd una experiència traumàtica (accident, quasi-accident o temor d’accident) i perden de vista com és d’evident la seva mentida per a aquells que els llegim o escoltem. Cada dia no us passen aquestes coses. Menys encara vàries vegades al dia. Ningú té tan mala sort.

Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Ni una més… depèn

Arran de compartir aquesta petició del change.org a les xarxes socials,  he tingut oportunitat d’experimentar, un cop més i de primera mà, la doble moral generalitzada quan es tracta el tema de les motos i les bicis a la nostra ciutat.

fora motos de la vorera

Quan en una conversa surt el tema de les bicis a les voreres, sovint el personal “no ciclista” és implacable. Els arguments usuals són que les voreres són pels vianants, que els ciclistes que van per vorera es posen en perill a ells mateixos i als altres, que l’Ajuntament ho permet i no els multa, que si tenen un problema perquè anar per la calçada és perillós o senzillament els fa por, que espavilin i vagin igualment per la calçada o bé que deixin la bici i vagin en altre mitjà de transport… En fi, tot un reguitzell de crítiques per defensar aferrissadament la bandera de que els ciclistes no han d’anar per la vorera mai de la vida. Sense compartir alguns dels arguments que es donen, sí comparteixo el bàsic: els ciclistes no hauríem d’anar per la vorera, entre altres motius perquè no hem de traspassar els nostres problemes als altres, malgrat que amb la normativa actual hi ha situacions en les quals es permet.

Però què passa quan es fa difusió d’una petició tan evident com aquesta? Quan es demana que les motos, que s’han apropiat de l’espai dels vianants (on recordem que no arriben “màgicament”, sinó sovint amb el motorista muntat i el motor en marxa), tant en voreres amplíssimes com en aquelles d’espai limitat, aparquin a calçada o (valga’m Deu) a un parking? Llavors els arguments fàcilment equiparables emprats versus els ciclistes, perden tot el seu valor:

Les voreres són pels vianants? Bé, no del tot, excepte en el cas dels motoristes que no tenen on deixar la moto (gratis i davant la porta del destí, és clar).

Els motoristes que van per vorera es posen en perill a ells mateixos i als altres? No, van amb molt de compte i si circulen per vorera muntats i amb el motor en marxa malgrat la normativa ho prohibeix, és perquè la moto pesa molt (pobrissons).

L’Ajuntament ho permet i no els multa? Clar, és que l’Ajuntament entén que ells són els salvadors del trànsit urbà i a sobre paguen un impost que els dona llicència per aparcar gratis allà on volen. Els pobres vianants no devem pagar impostos i a més estem molt ben ensinistrats, només cal que el motorista sonar una mica el motor i els vianants s’aparten com ovelles.

Els motoristes tenen un problema perquè no troben lloc per aparcar (a la porta de destí i gratis) i per tant s’haurien d’espavilar i aparcar una mica més lluny, a calçada o pagant? Mai de la vida, és l’Ajuntament qui està obligat a fer-los places davant de la porta de casa, en cas contrari, tenen tot el dret a aparcar a la vorera, no s’han comprat una moto per pagar parking ni per caminar uns metres més, si ho poden evitar.

Els motoristes tenen un problema perquè no troben lloc per aparcar (a la porta de destí i gratis) i per tant haurien de deixar d’anar en moto i anar en altre mitjà de transport?  Senzillament inconcebible. Sempre viuen a llocs on “no tenen” transport públic (ves quina casualitat) o bé asseguren que trigarien molt més en arribar a destí (no m’estranya, sobretot si comptes que tal com arriben, empastifen la moto a la porta i es queden tan amples).

Un cop desactivats tots els arguments que tant de servei ens feien per a les bicis, de manera immediata apareixen altres que ens recorden que hem de ser solidaris, que hem de compartir l’espai que a Barcelona és tan limitat, que no podem ser radicals, que els pobres motoristes no tenen on aparcar la moto (gratis, s’entén)… Els arguments enèrgics que es dirigeixen als ciclistes perquè abandonin les voreres, de cop es transformen en un cant a la convivència i una defensa aferrissada de la moto a ciutat, amb aquells arguments típics i tòpics que fa temps que s’han desmentit però tots els motoristes fan servir igual, perquè ni la moto ens salvarà dels embussos, ni contamina menys, ni fa menys soroll… ben al contrari.

De totes maneres, i malgrat he de reconèixer que preferiria que la meva ciutat no fos una desfilada contínua de màquines contaminadores i sorolloses (sovint la meva oïda comprova com una moto fa per soroll que 4 cotxes), mentre la normativa de contaminació, soroll i circulació ho permeti, evidentment qui vulgui anar en moto ho podrà seguir fent i no per això me’l miraré malament. El que no pot ser és que amb la compra una moto es consideri que el preu i l’impost de vehicles de tracció mecànica, porten incorporat el dret a deixar-la a la vorera davant de la porta d’allà on s’hi va. Per tant, jo sí he signat aquesta petició. No perquè vaig en bici, sinó perquè vaig a peu, i les voreres de la meva ciutat cada vegada em fan més vergonya. Motoristes, si teniu un problema, suggeriu, exigiu, proposeu, feu activisme… el que us sembli, però no me’l traspasseu. La vorera no és per a les motos, com diu la petició, sou el goril·la del vídeo, però molts ja us hem vist i ens feu nosa.

Ciclista a la ciutat

Així han titulat dues periodistes de TV3 el breu espai que han dedicat al ciclisme urbà dins el Telenotícies vespre del dia sense cotxes. M’ha semblat de les poques vegades que un espai sobre la mobilitat en bici oferia una imatge sense prejudicis ni estereotips de les persones que anem en bici per Barcelona. El mèrit és de les dues periodistes que signen el reportatge, Marta Catafal i Núria Carné, que em van tenir fent unes quantes voltes pel meu recorregut habitual, em van fer moltes preguntes i també van seleccionar unes imatges d’entre les que va gravar la meva càmera durant el matí. Finalment tot plegat va quedar en un tall de menys de dos minuts, on evidentment es perden moltes coses, però se’n preserven altres de molt importants, junt amb un moment “estel·lar” a càrrec d’un vianant que té història pròpia i al qual oferiré una mica de context.

Com suposo que ja saben la majoria de les persones que passen pel lateral de la “nova” Diagonal, hi ha un carril únic de vehicles a motor i un carril bici. En els llocs on hi ha pas de vianants, per motius obvis, el semàfor de vehicles a motor es posa verd o vermell, però el semàfor de bicis es posa verd o àmbar, amb el qual els ciclistes deixen pas als vianants (que estan creuant en verd i tenen prioritat absoluta) i poden continuar. És el que faig sempre i el que veig fer a la immensa majoria de ciclistes.

El dia en qüestió la Marta, la Núria i jo acabavem de rodar a la plaça del Llapis i, com que elles anaven en cotxe i era complicat unificar ritmes de circulació (ja que per aquest tram cotxes i motos acostumen a estar embussats i les bicis passen sense problema), ens vam separar i vam quedar al carrer Londres. Pel camí, travessant un pas de vianants amb semàfor àmbar, vaig fer la maniobra usual: reduir velocitat per cedir pas a una vianant, deixant-li força espai, i continuar, a poc a poc, ja que els següents vianants (una parella de certa edat) venien, per la meva esquerra, força lluny. Mentre passava, molt lentament, l’home em va increpar amb to despectiu. Em vaig parar i amb paraules molt més respectuoses que les seves, vaig intentar fer-li veure que no havia comès cap infracció, però ell seguia a la seva, crec que va repetir tres vegades la mateixa frase.

En arribar al punt de trobada ho vaig comentar amb la Marta i la Núria. Recordo que ja havia expressat el meu disgust vers la gent que ens esquitxava a totes les persones que anem en bici amb els seus prejudicis, generats a partir de les conductes incíviques del % d’impresentables que tenen tots els col·lectius (motoristes, taxistes, ciclistes…). En comentar aquesta anècdota, els vaig explicar que el que més em molestava de la situació era que l’home hauria marxat convençut, i així ho explicaria, de que una ciclista s’havia saltat un semàfor (fals) i en recriminar-li ell l’actitud (mai faria esment a la seva mala educació), ella se li havia posat insolent (fals). Les persones que anem a peu tampoc som “angelets” per definició, som tan bones o dolentes com quan anem en bici, moto o conduïm. En el nostre imaginari, el vianant sempre és la víctima i el ciclista l’energúmen que l’assetja o li “aixeca el dit”, però en aquest cas jo m’havia hagut de sentir un comentari insolent i el vianant (un senyor gran, l’estereotip íntegral de víctima dels ciclistes) era qui m’havia faltat al respecte, ficant-se amb mi cridant-me sense cap motiu en mig del carrer. La Marta i la Núria em van escoltar amb la mateixa paciència que havien mostrat durant tot el matí, en aquesta i altres situacions, però no vaig saber que havien empatitzat amb mi fins que, de tots els minuts de gravació de la meva GoPro que els havia passat, van seleccionar just aquest.

En un univers de periodisme “cuñao” i tertulians bocamolls generant opinió en base a les seves dèries o a interessos incògnits, aquest breu clip del TN ha estat per a mi un oasi de criteri periodístic enmig de tantes notícies malintencionades i estigmatitzadores que criminalitzen a les persones que només volem anar del punt A al punt B de manera sostenible i segura. Marta i Núria, gràcies a les dues per la vostra professionalitat.

 

Carrilbici Joan Güell

Fa uns mesos que tenim un nou carrilbici als barris de Sants/Les Corts, al carrer Joan Güell.

Amb aquest carrilbici bidireccional, malgrat el seu ample em sembla una mica massa justet, no només és possible anar des de gairebé la Diagonal fins al carrer de Sants amb més tranquilitat, sinó que també es pot fer el camí de tornada sense haver d’anar (necessàriament) per un dels carrers de pujada paral·lels o per la Rambla Badal/Brasil, on no hi ha carrilbici.

Però a banda de permetre anar i venir en bicicleta, el nou carrilbici ha tingut altres efectes secundaris sobre la vida dels dos barris, com ara:

  • Els vehicles a motor han quedat amb un únic carril de circulació, per tant hi ha menys trànsit, menys soroll, menys contaminació i els vehicles que segueixen passant van més lents.
  • Els passos de vianants sense semàfor que hi ha en diferents punts del carrer es respecten molt més.  Per exemple, ja no és habitual haver-se de jugar la vida per travessar el pas de vianants a l’alçada del carrer Can Bruixa. Potser és un efecte secundari de la disminució de velocitat o que, en haver quedat un carrer amb un sol carril, els conductors dels vehicles a motor ja no se senten tan “amos” de l’espai.
  • Les voreres s’han buidat bastant de motos, en crear-se noves places d’aparcament a calçada. Tot i així, i davant l’aparent passivitat de la Guàrdia Urbana, encara queden els irreductibles que segueixen aparcant a vorera davant la porta de casa malgrat tenir places lliures uns metres més enllà.
  • Gràcies a la disminució de motos aparcades, les voreres han quedat per a ús gairebé exclusiu dels vianants. Pots passejar amb més calma sense haver d’esquivar motos (aparcades o en marxa) i sense fer malabarismes si portes un cotxet o un carret de la compra. Suposo que les persones en cadira de rodes també es poden desplaçar amb més comoditat.
  • Les terrasses dels bars estan més plenes de clients, es nota sobretot a la zona de Sants. Normal, tenint en compte que és molt més agradadable estar assegut al costat d’un carrer tranquil que d’una miniautopista urbana amb 2 carrils (de baixada).
  • Jo mateixa, com a veïna de Les Corts, anant pel carrilbici he descobert botigues de la zona de Sants on fins ara no arribava el meu “radi d’acció”.
  • La gent (normalment gran) acostumada a creuar en vermell o per on els va millor, després d’uns ensurts inicials en seguir creuant mirant només en el sentit dels cotxes, ràpidament s’han habituat i segueixen creuant per on no toca… però miren a totes dues bandes.
  • S’han creat unes ZAB a encreuaments amb semàfor, però gairebé sempre les veig massivament ocupades per motos (aquí passa o falla alguna cosa).
  • Es veuen nens i adolescents en bicicleta pel carrilbici (en molts anys al barri i excepte comptats dies festius, no n’havia vist mai en aquest carrer).
  • Només un dia he vist una bicicleta per la vorera i li vaig cridar l’atenció. Una parella de gent gran que que també hi passava  em va recolzar i la noia va anar cap al carrilbici sense dir paraula. Val a dir que tot va ser molt educat i ningú va faltar el respecte a ningú.
  • Com a bon carrilbici, ja disposa dels runners habituals, tot i que afortunadament no he vist que els equips de running dels gimnasos propers en faci un ús “institucional”.
  • He vist algunes ocupacions del carrilbici per part de vehicles a motor, però moltes menys que en altres carrils de Barcelona. Gairebé sempre es tracta de vehicles de càrrega, no de particulars, potser cal revisar com s’han habilitat les zones de càrrega i descàrrega?