Arxiu d'etiquetes: vorera

Esperant informes

Una conversa al Twitter em va portar a reflexionar sobre el ritme de construcció de carrils bici a Barcelona i l’oposició sistemàtica d’alguns polítics darrera la qual em sembla veure (i digueu-me mal pensada) un únic argument, de fons: estic en contra d’aquest carril perquè l’han fet “els altres”, no jo.

Aquest carril bici, que segons els seus detractors sembla que no s’hauria d’haver fet mai i que havia de generar el caos circulatori, el pànic dels vianants i la ruïna dels empresaris, com es pot veure al breu vídeo (d’un dia laborable) no ha generat res d’això.

El caos a Joan Güell és el mateix que a tots els carrers del barri… els dies de partit del Barça. La diferència és que ara els vehicles a motor que passen cada dia (recordem que en aquest barri vivim persones, i no només quan juga el Barça) únicament tenen un carril per passar-hi, amb el qual la velocitat de motos i cotxes és força inferior i, quan vas caminant, resulta més segur passar per un pas de vianants sense que t’assetgin els “prisitas” que fins fa poc havien fet d’aquest carrer la seva miniautopista personal.

Pel que fa als vianants, en gran part ens hem acostumat a mirar a totes dues bandes (d’altra banda, un bon costum sempre que es baixa un peu de la vorera). Quan no és així i els vianants creuen sense mirar per una zona en la que no tenen prioritat o se salten un semàfor, només cal recordar que el timbre i els frens són elements obligatoris de totes les bicicletes.

Pel que fa al comerç, jo que sóc compradora habitual de Joan Güell no he detectat més crisi de la que hi havia abans, i fins i tot he vist obrir nous negocis. Aquest és un carrer que sobreviu com pot a la proximitat d’un Corte Inglés, que no és poca cosa. Tot així, són molts anys de botigues al barri i molts els veïns que preferim anar al petit comerç de proximitat abans que a uns grans magatzems, un petit comerç que veiem més si passem a poc a poc, caminant o en bici, que no pas des dels nostres cotxes i motos a +50 km/h, com era massa habitual quan hi havia dos carrils.

A tot això i mentre jo em preguntava on era el caos, l’aniquilació del comerç, els embussos sistemàtics i els vianants terroritzats, hi havia algun representant polític que parlava de que encara estan esperant informes sobre aquest carril, com a part del seu argument per a oposar-hi, i jo li responia que:

  • Esperant informes alguns portàvem anys en #bicibcn aguantant assetjaments per Joan Güell i Galileu, ara ja no.
  • Esperant informes cotxes i motos baixaven a bastant més de 50 km/h per Joan Güell, ara ja no.
  • Esperant informes les voreres de Joan Güell eren un parking de motos i carrera d’obstacles per vianants, ara ja menys.
  • El meu avi deia “uno se murió esperando“, doncs a Joan Güell els que anem en #bicibcn ja no esperem els informes, pedalem més segurs.

L’oposició sistemàtica a una mesura que aporta seguretat als veïns del barri (i parlo també dels que creuem Joan Güell a peu) em sembla que no toca, igual que no toca jugar al bicibingo ni avalar, amagats darrera arguments “procedimentals”, els interessos d’alguns nostàlgics que volen tenir segrestat un carril de circulació per quan els va bé parar en doble fila o que es creuen amb el dret a aparcar davant de casa. Vendre aquests arguments arcaics i egoistes per guanyar el vot dels que pensen que podran tornar a viure a la Barcelona “porciolista”, és enganyar a la gent. Defensar, directament o “de tapadillo” que és més important el suposat dret a parar en doble fila, a aparcar davant de casa o a circular a alta velocitat, que la seguretat de les persones és, com a poc, condemnable i dona que pensar. A qui defensen realment aquests opositors? Es posen en el lloc de les persones que anem amb el carret de la compra, dels nens que van al cole, dels adults que anem i tornem de la feina en bici, dels avis que ara passegen amb menys soroll i fums? En realitat, aquestes persones caminen alguna vegada pel barri o només se’l miren des del cotxe o la moto?

Cert que no tot són flors i violes, aquest carril bici podria i hauria de ser més ample, per exemple com el que hi ha a Marquès de Sentmenat / Can Bruixa, però tot i ser millorable és millor que el que teníem abans (res).

Anuncis

Batallitas

Cada vegada més tinc la sensació de que en pocs anys, si algú es pren la molèstia de recuperar tants tweets com s’han anat fent, hi haurà gent que es sorprendrà de que tantes persones ens dediquéssim a fer tweets defensant la bici com a mitjà de transport urbà, la connexió del tramvia interruptus per la Diagonal o que les motos no aparquessin de manera sistemàtica a les voreres de la nostra ciutat.

Puc fer el paral·lelisme amb les mirades i comentaris de sorpresa dels meus fills quan els explico tot l’activisme (en l’era pre-xarxes socials) que molts vam fer per aconseguir finalment una llei que regulés el consum de tabac. A la meva filla, per exemple, li sembla sorprenent que a l’hospital on va néixer (no fa tant de temps) es fumés de manera habitual pràcticament a totes les dependències, excepte als quiròfans i la UCI. De fet, recordo clarament al ginecòleg passant-me consulta, estant jo embarassada, mentre ell fumava una cigarreta rere altra. També recordo als meus profes fumant durant la classe (a EGB, a l’institut i òbviament a la Universitat), i a alguns dels meus companys de 1r de BUP omplint l’aula de fum durant l’examen, amb el beneplàcit del profe (també fumador) perquè “es posaven més nerviosos si no fumaven“, mentre els era ben igual les molèsties generades a tots aquells que no fumàvem.

En algun moment d’un futur no massa llunyà, imagino que la “batalleta” de com alguns vam haver d’argumentar l’evidència (que cal reduir la circulació i places d’aparcament dels vehicles a motor, que anar en bici per la ciutat és millor per a tots, que cal unir el tramvia interrumptus per la Diagonal, que les voreres no han de ser parkings de motos…) generarà mirades d’incredulitat entre els barcelonins desintoxicats de tant periodisme “cuñao” i de polítics amb poca vergonya i menys criteri. De fet, ara ja les genera quan ho comentes amb persones d’altres països. En aquell moment, igual que faig ara, també haurem d’explicar que hi havia un reducte de personatges  entestats en perpetuar un model caduc, seguir respirant porqueria i aguantant soroll i voreres-parking.

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Els darrers dies del carril bici del c/ Doctor Fleming

Així és a data d’avui fer aproximadament 350 metres de baixada en bicicleta per l’actual carril bici del c/ Doctor Fleming, que a sobre està a la vorera i en ocasions genera conflictes amb els vianants.

El temps real per recórrer aquest tram ha estat de 6 minuts (he editat en el vídeo el temps d’espera als semàfors). Us sembla normal? Quan de temps hauria de trigar una persona en bicicleta en fer aquesta distància? Benvingut doncs el futur nou carril bici a calçada del c/ Doctor Fleming, malgrat serà un bidi central, empitjorar això sembla difícil, i els vianants podran anar més tranquils per tota la vorera.

Vergonya

Us imagineu la vergonya que passaran alguns quan dintre d’uns anys hagin d’explicar els seus tweets amb missatges d’odi vers les persones que anem en bici per Barcelona?

Per motius evidents el ciclisme urbà va en augment, no només a Barcelona sinó a moltes ciutats europees. A la nostra ciutat només cal sortir al carrer per comprovar que realment cada vegada som més les persones, de totes les edats, que hem optat per aquest mitjà de transport. Arribarà el dia, i de ben segur per a molts ja arribat, que aquests “personatges” aglutinats sobre l’etiqueta “bicihaters” tindran un fill, nét, germà, parella… que també es desplaçarà en bici per Barcelona, com ho fem la majoria, amb tranquil·litat i civisme, i què passarà llavors? Reconeixerà un “bicihater” a un fill o nét que vagi en bici per Barcelona que, en el seu moment, es va dedicar a insultar i a generar odi contra les persones que es desplaçaven en bicicleta? Que fins i tot tenia un perfil de Twitter dedicat exclusivament a aquesta activitat? Que va intentar aturar l’èxit de la bici a la seva ciutat? Que es queixava cada cop que es creava un nou carril bici, tot reclamant llocs d’aparcament o més espai pels grans “abusadors” de l’espai públic, els cotxes? Que culpabilitzava de cada accident, lleu o greu, amb una bicicleta implicada, a tot el col·lectiu ciclista, mentre no feia cap esment i menys encara cap reflexió sobre les víctimes d’atropellaments per part de vehicles a motor o de la contaminació que aquests generaven? Que treia tota l’artilleria contra un ciclista a velocitat de vianant anant per la vorera, sense sentir-se mínimament escandalitzat per les motos que circulaven impunement per totes les voreres de la ciutat, utilitzant-les a més com el seu aparcament personal? Amb quins arguments defensarà les seves actituds, els seus insults, el seu acarnissament?

Posats a especular, imagino que passarà una mica com amb els que presentaven el túnel de l’AVE com la fi del món o “peatonalitzar” Portal de l’Àngel com la fi del comerç a la zona: en el seu moment van fer molt de soroll i ara, on són? Potser, abans que els caigui la cara de vergonya, preferiran esborrar els tweets, fer veure com que no hi són o simular que no hi tenen res a veure. Serà això o reconèixer la seva grolleria i fer evident que, en la segona dècada del segle XXI, ells estaven fora d’època, de lloc i de mida.

Què tinc en contra dels motoristes?

Algú m’ha preguntat, en persona o per les xarxes, què tinc en contra dels motoristes. Sempre responc que en contra dels motoristes, no tinc res. Molts companys, amics i fins i tot ma germana, són motoristes (i vianants, conductors i alguns també ciclistes). Jo mateixa vaig ser motorista en una època de la meva vida, igual que ara sóc conductora, vianant i ciclista. No tinc res en contra dels motoristes pel mateix motiu que em sembla absurd que ningú tingui res en contra dels ciclistes o els taxistes i critico a aquells que dediquen els seus esforços a criminalitzar el “col·lectiu”. Entenc que de vegades se’ns pugui escapar un comentari parlant de “tots”, amb el rampell o l’emprenyamenta del moment, però també que després d’una breu reflexió sempre haurien de venir les disculpes, perquè no tots som (són) iguals.

Cada vegada que em queixo d’un motorista intento implicitar que no estic generalitzant i en alguns casos ho dic de manera explícita, com en aquest vídeo.

Estic segura que per cada “prisitas” que em passa a tocar o que envaeix el carril bici, hi ha un fotiment que no ho fa. No ho tinc tan clar en el tema de l’ocupació de les voreres, que molts motoristes de Barcelona s’han fet seves, obviant la normativa, sense que en general els vianants ens queixem ni la Guàrdia Urbana faci res. Parlo des de la meva experiència com a veïna i vianant, quan sovint veig per exemple al carrer Joan Güell les mateixes motos aparcades damunt de vorera, amb llocs lliures a les noves places de calçada uns metres més enllà, però mai una multa penjada ni una enganxina de la grua a la vorera.

No m’agrada que a la nostra ciutat els vianants s’hagin acostumat a cedir disciplinadament el seu espai a aquells motoristes que pugen a la vorera amb la moto en marxa per aparcar on els plau. No m’agrada el soroll i la pudor (sobretot de les motos de dos temps, cremant oli directament) que m’ataca cada cop que surto al carrer. No m’agrada haver d’esquivar motos per les voreres, aguantar el seu soroll i fum, i a sobre haver-me de sentir a dir que les motos són la “salvació” de la mobilitat urbana, quan crec que l’autèntica salvació és millorar el transport públic i els desplaçaments en bici.

Per tant, contra els motoristes, res. Només són persones que han optat per aquesta modalitat de transport per anar d’un lloc a l’altre suposo que com tothom, de la manera que deuen considerar més fàcil, ràpida, còmoda i (aix) segura (no, segura certament no). Contra les motos com a concepte, tampoc, tret de les vides d’uns quants amics (motoristes) que s’han emportat per davant, però aquest és altre tema. Però sí que considero que Barcelona seria una ciutat més neta, menys sorollosa i molt menys estressant sense tantes motos. Si hem de promocionar alguna cosa, si us plau que sigui el transport públic i la bici.

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?