El look atracador

Els comentaris sobre els efectes balsàmics d’anar en bici i minifaldilla per Barcelona són tema més o menys habitual al hashtag #bicibcn de Twitter. Es tracta d’un element pacificador sobre vianants, motoristes i conductors, de conseqüències fàcilment observables. Però què passa quan algú no vol, no pot o no li ve de gust vestir minifaldilla? Doncs hi ha altre element d’efectes potser no tan poderosos, però certament efectiu, i és adoptar el look atracador. L’estadística d’anar per casa (o més ben dit, pels carrils bici i carrers de Barcelona) diàriament, em diu que n’hi ha prou amb portar roba neutra i asexual, no massa indicativa de l’edat ni la condició social, pujar-se una mica el buf de manera que tapi mitja cara, i el possible insult o recriminació per part del vianant de torn, sobretot al carril bici fatídic de la Diagonal, no arriba a veure la llum, mai. Això sí, es nota la mirada, es nota la intenció, però gairebé es pot sentir el pensament… i si no és una senyora ben educada o poruga? i si no és una noieta inofensiva? i si és algú de mala casta que se’m girarà i m’engegarà a fer punyetes o, pitjor encara, pararà la bici i em dirà que no em fiqui on no se’m demana? I com que aquests cridaners de carrer no destaquen per la seva valentia, el pensament queda contingut i casdacú segueix a la seva, com hauria de ser des de bon començament.

Coses de pobres i pringats

Les actituds, els comentaris i fins i tot les converses de bona voluntat sobre les persones que ens desplacem en bici com a mitjà de transport, i no com a entreteniment de cap de setmana, posen de manifest que, contràriament al que passa a altres països europeus, encara són majoria els que pensen que anar en bici és cosa de pobres i pringats.
Ara que a les notícies ens expliquen com puja la gasolina i el gasoil, alguns canals inclouen suggeriments alternatius per als desplaçaments diaris (com si no fos prou evident!) i els més agosarats parlen de la bici com a mitjà de transport. Això sí, els talls seleccionats de les entrevistes a ciclistes urbans no tenen desperdici, mostren al ciclista urbà com algú que va en bici perquè no té altre remei, perquè no té prou diners per anar en cotxe o moto, mentre jo em pregunto com és que mai entrevisten als meus amics i coneguts, als que no canviem la bici a ciutat per cap altre vehicle, als que anem en bici des d’abans que comencés a pujar la gasolina, als que seguiríem anant en bici encara que la gasolina baixés.
Anar en bici no és cosa de joves, pobres, progres, pringrats o gent que no es dutxa. Si viatgessim una mica més, o tinguessim una mica més de mires, tots ho sabríem. Anar en bici no és només una diversió o una manera de fer esport. I anar en bici a la feina o a classe no és un càstig, és una opció ben vàlida, barata, respectuosa amb l’entorn, pràctica, segura, ràpida i… divertida. Segur que els meus amics i coneguts de #bicibcn i #bromptonbcn sabrien posar més qualificatius.