Les actituds, els comentaris i fins i tot les converses de bona voluntat sobre les persones que ens desplacem en bici com a mitjà de transport, i no com a entreteniment de cap de setmana, posen de manifest que, contràriament al que passa a altres països europeus, encara són majoria els que pensen que anar en bici és cosa de pobres i pringats.
Ara que a les notícies ens expliquen com puja la gasolina i el gasoil, alguns canals inclouen suggeriments alternatius per als desplaçaments diaris (com si no fos prou evident!) i els més agosarats parlen de la bici com a mitjà de transport. Això sí, els talls seleccionats de les entrevistes a ciclistes urbans no tenen desperdici, mostren al ciclista urbà com algú que va en bici perquè no té altre remei, perquè no té prou diners per anar en cotxe o moto, mentre jo em pregunto com és que mai entrevisten als meus amics i coneguts, als que no canviem la bici a ciutat per cap altre vehicle, als que anem en bici des d’abans que comencés a pujar la gasolina, als que seguiríem anant en bici encara que la gasolina baixés.
Anar en bici no és cosa de joves, pobres, progres, pringrats o gent que no es dutxa. Si viatgessim una mica més, o tinguessim una mica més de mires, tots ho sabríem. Anar en bici no és només una diversió o una manera de fer esport. I anar en bici a la feina o a classe no és un càstig, és una opció ben vàlida, barata, respectuosa amb l’entorn, pràctica, segura, ràpida i… divertida. Segur que els meus amics i coneguts de #bicibcn i #bromptonbcn sabrien posar més qualificatius.
En Brompton per Barcelona 