Cada vegada que es parla de bicicletes a la ciutat de Barcelona per TV, sobretot quan el tema és el carril-bici de la Diagonal, és habitual que surti algun vianant fart dels ciclistes incívics demanant quan es farà un carril-vianant. El primer que se li hauria de dir és que tots som vianants i suposo que a tots ens molesta que algun incívic ens pasi a tocar i ens faci sentir en perill o, com a mínim, incòmode. Si aquest incívic va en moto, ens juguem la vida. Si va en bici, segurament no, però també emprenya. El que passa és que no tots els motoristes i ciclistes són incívics, igual que no tots els vianants són ciutadans exemplars que caminen per on toca i respecten els semàfors, tots hem vist algú que travessa per on no hi ha pas, sense mirar, com si no tingués cap apreci a la seva vida, o algú altre que sembla que es llenci damunt els cotxes en marxa, i no per això pensem que els vianants siguem una espècie a erradicar.
Dit això, el carril-vianant ja existeix, està per tota Barcelona i es diu vorera. I sortim guanyant respecte als ciclistes, de lluny, els únics que són més amos de la ciutat que nosaltres són els cotxes i motos. No hauriem de tenir tanta enveja dels carrils-bici, que cada cop són més estrets. Imagineu-vos que l’Ajuntament s’omplís la boca dient que posa més i més kilòmetres de vorera pels vianants, però que aquestes (evidentment, bidireccionals) fossin cada cop més estretes, tant que si trobéssim davant una persona caminant molt a poc a poc, amb un cotxet de criatura o un carro de la compra, no la poguéssim avançar sense jugar-nos el físic. I això sense comptar totes les vegades que les trobaríem tranquil·lament ocupades per un camió fent el repartiment, un taxista carregant passatgers o un cotxe qualsevol que es para perquè sí, i que a sobre ens dirien (amb millors o pitjors maneres) que estan fent servir aquell espai perquè els va bé i que ens queixem de vici.