Carril-vianant

Cada vegada que es parla de bicicletes a la ciutat de Barcelona per TV, sobretot quan el tema és el carril-bici de la Diagonal, és habitual que surti algun vianant fart dels ciclistes incívics demanant quan es farà un carril-vianant. El primer que se li hauria de dir és que tots som vianants i suposo que a tots ens molesta que algun incívic ens pasi a tocar i ens faci sentir en perill o, com a mínim, incòmode. Si aquest incívic va en moto, ens juguem la vida. Si va en bici, segurament no, però també emprenya. El que passa és que no tots els motoristes i ciclistes són incívics, igual que no tots els vianants són ciutadans exemplars que caminen per on toca i respecten els semàfors, tots hem vist algú que travessa per on no hi ha pas, sense mirar, com si no tingués cap apreci a la seva vida, o algú altre que sembla que es llenci damunt els cotxes en marxa, i no per això pensem que els vianants siguem una espècie a erradicar.

Dit això, el carril-vianant ja existeix, està per tota Barcelona i es diu vorera. I sortim guanyant respecte als ciclistes, de lluny, els únics que són més amos de la ciutat que nosaltres són els cotxes i motos. No hauriem de tenir tanta enveja dels carrils-bici, que cada cop són més estrets. Imagineu-vos que l’Ajuntament s’omplís la boca dient que posa més i més kilòmetres de vorera pels vianants, però que aquestes (evidentment, bidireccionals) fossin cada cop més estretes, tant que si trobéssim davant una persona caminant molt a poc a poc, amb un cotxet de criatura o un carro de la compra, no la poguéssim avançar sense jugar-nos el físic. I això sense comptar totes les vegades que les trobaríem tranquil·lament ocupades per un camió fent el repartiment, un taxista carregant passatgers o un cotxe qualsevol que es para perquè sí, i que a sobre ens  dirien (amb millors o pitjors maneres) que estan fent servir aquell espai perquè els va bé i que ens queixem de vici.

Anuncis

Converses a la zona

Fa uns dies pedalava per una de les famoses zones 30, amb les seves bicis pintades al terra i els seus vehicles a motor que van a tota canya, pensant allò de que si vols fer que algú acceleri, només cal que li posis un ciclista al davant, de cop li entren totes les presses del món. Lamentablement, t’acabes acostumant a que alguns cotxes se t’enganxin o et pitin, o a que alguns motoristes t’avancin a 15 centímetres de distància i no-sé-quants kms/h. Pateixo pensant en quan els meus fills han de passar per una d’aquestes zones, però jo ho porto amb tranquil.litat i ja m’he acostumat tant als ensurts, que gairebé no m’espanto.

Com tantes vegades, anava més o menys al mateix ritme que un motorista qualsevol. Evidentment, ella (era una noia), accelerava molt més que jo i se m’avançava a cada tram de carrer. Però en arribar a un encreuament o semàfor, sovint havia de parar, i com em passa tantes vegades, allà arribava jo als meus 20 km/h, i em parava al seu costat. Així vàries vegades. Normalment aquest procés genera mirades de curiositat (o si el motorista és borde, d’emprenyamenta), però aquesta vegada i aprofitant que ja no teníem cap 4-rodes al darrera (l’estressat de torn havia girat pel carrer anterior), la motorista va acabar preguntant les 4 coses de rigor sobre la Brompton (on es compra, quan val, si es plega fàcil, si tinc problemes per entrar-la a la feina, si costa molt anar en pujada…). Em va dir que estava farta de pagar gasolina i que de vegades no sabia on aparcar la moto, les voreres estan a tope i els urbans multen als que aparquen on no toca. Com que només la utilitza per desplaçaments curts a ciutat, els amics li havien dit que perquè no es comprava una bici, i s’ho estava plantejant. No és la primera persona que em parla de deixar la moto per passar-se a la bici, però sí la primera vegada que la persona en qüestió ho fa perquè està veient “in situ” algun dels arguments per plantejar-se aquest canvi: estavem arribant més o menys al mateix temps allà on anàvem, només que jo ho feia amb silenci, sense contaminar, entrant en calor mentre pedalava i més barat.

Matí i somriure

Tots sabem que una majoria de persones toleren molt malament el silenci, i la prova diària són les converses d’ascensor. Tret dels bordes identificats pels quals fer mala cara a l’ascensor és tan natural com anar al lavabo, són molts els que se senten obligats a dir alguna cosa i és clar, si vas amb la Brompton, la combinació meteo-bici és inevitable. Faci fred o calor, plogui o faci vent, allà està la seva incredulitat respecte al teu ús de la bici en condicions adverses, perquè ja sabem que a Barcelona 8 graus són “un fred que pela” i una mica de vent és “una ventada espantosa”. Per això, de tant en tant em diverteix iniciar l’atac i descol·locar al personal, com als matins a la feina, quan a quarts de 8 coincideixo amb algú que puja a l’ascensor amb un casc de moto i li dic “buf, quina calor, oi?”.  L’interlocutor normalment em mira, mira la Brompton, triga uns segons en processar, i al final no té més remei que dir “és clar, tu amb la bici… en canvi jo, vaig pelat de fred!”.