La veritat és que és molt fàcil. Només es tracta de muntar una trista xarxa de carrils bici amb carrils estrets, no conectats, trams on desapareixen súbitament i obliguen al ciclista a creuar el carrer pel pas de vianants, altres on es reparteix espai amb kioskos i parades de bus, novament a costa dels vianants… Llavos dius que tens “tropecientosmil” kms de carril bici. És a dir, de ratlles pintades al terra que deixen justa l’amplada per a una bici sense remolc. Prohibit avançar.
De pas, amb uns cartells ben bonics i pintura al terra, habilites zones 30 per on cotxes i motos segueixen circulant a la velocitat que volen i t’omples la boca dient que has pacificat el trànsit. Hi poses uns ressalts que, pel que sembla, als cotxes els són ben igual, però que fan trontollar perillosament les bicis que els travessen (a menys de 30). Ja posats, enganyes als ciclistes dient que tenen zones 30 connectades per fer un trajecte segur, sobre el plànol, com en el cas de l’Avinguda Gaudí, i els ignores quan s’han trobat amb la trampa mortal de les cuïlles sense pas segur i t’ho retreuen.
Però el millor de tot: després de vendre sobre el paper que has fet una xarxa kilomètrica i pacificada pels ciclistes, els criminalitzes i els acuses de ser l’enemic dels vianants, als que vols fer creure que la Barcelona segura és la dels cotxes i motos a tota pastilla, i que les bicis són pels dissabtes. Encara que de tant en tant, les xifres et traeixin.