Desprestigi

La veritat és que és molt fàcil. Només es tracta de muntar una trista xarxa de carrils bici amb carrils estrets, no conectats, trams on desapareixen súbitament i obliguen al ciclista a creuar el carrer pel pas de vianants, altres on es reparteix espai amb kioskos i parades de bus, novament a costa dels vianants… Llavos dius que tens “tropecientosmil” kms de carril bici. És a dir, de ratlles pintades al terra que deixen justa l’amplada per a una bici sense remolc. Prohibit avançar.

De pas, amb uns cartells ben bonics i pintura al terra, habilites zones 30 per on cotxes i motos segueixen circulant a la velocitat que volen i t’omples la boca dient que has pacificat el trànsit. Hi poses uns ressalts que, pel que sembla, als cotxes els són ben igual, però que fan trontollar perillosament les bicis que els travessen (a menys de 30). Ja posats, enganyes als ciclistes dient que tenen zones 30 connectades per fer un trajecte segur, sobre el plànol, com en el cas de l’Avinguda Gaudí, i els ignores quan s’han trobat amb la trampa mortal de les cuïlles sense pas segur i t’ho retreuen.

Però el millor de tot: després de vendre sobre el paper que has fet una xarxa kilomètrica i pacificada pels ciclistes, els criminalitzes i els acuses de ser l’enemic dels vianants, als que vols fer creure que la Barcelona segura és la dels cotxes i motos a tota pastilla, i que les bicis són pels dissabtes. Encara que de tant en tant, les xifres et traeixin.

Nosa

Tal com queda força clar en el discurs “biciclista” de l’alcalde de Barcelona, les persones que anem en bici fem nosa, almenys a alguns ciutadans i a certs representants polítics, més interessats en protegir el lobby del motor i fomentar el discurs de la por que en fer la ciutat més habitable i segura. Potser s’haurien de plantejar que, quant més patètiques siguin les infraestructures que ens dediquen, més nosa farem.

Un exemple: jo procuro anar per la calçada sempre que puc i que no implica jugar-me massa la vida. Quan vaig per la vorera, només és si hi ha l’amplada permesa i (no “o”) no hi ha vianants que determinin un recorregut de slàlom. Si no es compleixen aquestes dues condicions, baixo de la bici i vaig a peu, però tot i així ho sé: faig nosa. No cal ser excessivament empàtica, alguns vianants no dubten a dir-m’ho, normalment amb insolència. El fet que vagi a peu i sigui una senyora d’apariència respectable no els frena, ben al contrari, em fan carregar amb els pecats de tots els ciclistes que no segueixen el meu exemple, és clar, soc un blanc fàcil.

Mentre camino per la vorera al costat de la bici, esquivant la senyora que fa esses amb el carret sense adonar-se, el nen que fa saltirons ben allunyat de la mà del seu pare o la noia que gesticula perillosament mentre parla per telèfon via auriculars, em plantejo que no ens faríem nosa mútuament si jo pogués anar per allà on vull, per la calçada, sense jugar a la loteria de deixar els meus fills sense mare. Tampoc es faria nosa als ciclistes que rodem correctament pel carril-bici dels barrufets de Provença, quan es circula contra-direcció per la senzilla raó de que no hi ha cap altre carril-bici en sentit Besòs a la part alta de l’Eixample. Si tingués una bona xarxa de carrils-bici, jo faria molt poca nosa. Sóc de les que circulen a bon ritme, es paren als semàfors, senyalitzen els girs, porto llums reglamentaris, timbre, reflectors… segurament a altres ciutats europees amb estructures ciclistes amb cara i ulls, no faria gens de nosa.