Hi ha moltes coses que sembla que des de l’Ajuntament no han entès, i algunes que igual sí però els interessa que els ciutadans no entenguin, com ara que és molt dubtós que hi hagi a Barcelona un volum mínim de ciclistes que tingui cap interès en circular per la vorera. Tots els ciclistes urbans que conec no volen anar per la vorera i els que alguna vegada ho fan és perquè valoren que, en el carrer en qüestió, baixar a la calçada implica jugar-se la vida.
Els missatges que es donen des del pla de des-foment de la bici i les desafortunades declaracions del responsable municipal de tema insisteixen en presentar als ciclistes com una mena de personatges hedonistes que van a la seva i pugen a la vorera perquè els ve de gust, timbrant a tot vianant que troben al pas. Sembla com si els que anem en bici haguessim nascut pedalant i s’obvia que tots nosaltres també som vianants i fins i tot alguns som conductors, i que tret del 15% d’impresentables (reglamentari en qualsevol col.lectiu), la resta no ens dediquem a perseguir als que van a peu com nosaltres, les nostres parelles, els nostres fills… No som una espècie híbrida que s’aixeca del llit, posa el cul al seient i va tot el dia pedalant al límit, si pot ser fins a la porta del vàter, només som ciutadans que han triat un vehicle de transport concret per anar a treballar, a estudiar o a fer la compra.
D’altra banda, els representants municipals també tenen molta cura d’obviar el fet que si la infraestructura ciclista tingués uns mínims, cap ciclista es prendria la molèstia de pujar a la vorera. Les voreres no són un lloc desitjat per als ciclistes: amb la seva superfície rugosa, les cagades de gos, els arbres, les terrasses, els kioskos, els cotxes que sovint la envaeixen, les motos que aparquen allà on hi ha mig metre lliure… per on millor s’hi va, indubtablement, és per la calçada.
Em direu que Barcelona no es Amsterdam, però també sé que la xarxa ciclista d’Amsterdam va tenir uns inicis, un punt d’inflexió a partir del qual es va decidir prioritzar la circulació de bicicletes, amb criteris de descongestió de l’espai urbà i seguretat per a tots. A Barcelona sembla com si aquest pas no l’haguessim de fer mai, no hi ha cap voluntat visible a l’horitzó. El nostre Ajuntament ha estat curt de vista en el tema del ciclisme urbà, i ara directament ha iniciat l’operació d’extermini, liderada per un grapat de populistes il.luminats sense més déu que el motor que no saben el que és una bici més enllà dels seus passejos per la Diagonal el cap de setmana i que camuflen la seva prioritat per mantenir l’imperi de cotxes i motos sota l’excusa de que volen protegir els vianants. Ens ensenyen, alarmats, xifres d’atropellaments de vianants per part de ciclistes sense definir situacions ni concretar gravetats, però ens amaguen escrupulosament els nombres que ens han de fer més por: els de vianants i ciclistes atropellats i sovint morts per vehicles a motor a una ciutat on s’agafen velocitats absurdes, incloses les zones 30.
Això sí, en línia del que estem acostumats a patir els ciutadans darrerament, ara que al rescat se li diu “préstec en condicions favorables” i a la baixada de sou se li diu “retraïment de la paga”, al pla de desincentivació del ciclisme urbà se l’anomena foment de la bici, i es queden tan amples.
En Brompton per Barcelona 