Moure’s en bicicleta

L’Ajuntament de Barcelona té, des de fa temps, una web corporativa amb el nom Moure’s en bicicleta. Crida l’atenció que un espai com aquest, que podria ser el lloc referent municipal per a tots els que utilitzen o volen utilitzar aquest vehicle com a mitjà de transport, estigui tan mort.

Si ens fixem a les Notícies, que és l’apartat més destacat de la web, es pot veure que van (aproximadament) a una novetat per mes. I això tenint en compte que les dues darreres no tracten sobre mobilitat en bici, sinó sobre un premi a una ciclista esportiva i sobre una ruta lúdica per un barri. De debò que no hi ha més notícies per destacar sobre el ciclisme urbà? El que evidentment podem deduir que passa és que aquest espai web reflecteix la manca d’interès de l’Ajuntament de Barcelona per promocionar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport, i la seva fixació en fer èmfasi en els aspectes lúdics i esportius, d’altra banda molt respectables, però segurament no necessàriament relacionats amb el que hauria de ser l’objectiu de la web.

Amb aquest contingut i aquest “dinamisme” (no oblidem que anem a notícia per mes, gairebé podríem dir que és una web “menstrual”), no és estrany que els ciclistes urbans no tinguem l’hàbit d’entrar a buscar res. Trobem més informació, i sovint més fidedigna, als blogs dels amics i coneguts ciclistes.

Enveja

Ha costat uns quants anys tenir una conversa d’ascensor de la feina en aquesta línia, amb doble mèrit perquè el dia en qüestió hi havia previsió de pluja.

Una persona que ve cada dia en cotxe des de fora de Barcelona, ha comentat amb un somriure l’enveja per poder venir en bici a la feina i m’ha explicat, de manera espontània, allò que ja sé però resulta curiós escoltar de boca d’unaltre, és a dir, els avantatges d’anar en bici per Barcelona. Hauríem pogut parlar també dels inconvenients, però 3 pisos no donen per a tant.

Aquesta conversa m’ha fet venir al cap el vídeo sobre els carrils bici de Londres que uneixen la perifèria amb el centre de la ciutat. Pel que m’ha comentat aquesta persona, si pogués disposar d’una xarxa d’aquest tipus de ben segur la faria servir, i igual que ella, segur que molts altres li podrien treure un bon profit. El que a Londres es veu natural aquí pot semblar ciència-ficció, però si fa 6 anys, quan vaig començar a venir a la feina en bici, m’haguessin dit que l’any 2011 seríem tants, i de tota mena, els que cada dia pedalejaríem per Barcelona, que les places d’aparcament de bicis en aquesta casa s’haurien multiplicat, fins i tot que Barcelona disposaria d’un servei públic de préstec, m’hauria semblat increïble. Ara només cal esperar que l’Ajuntament no sigui capaç d’aturar aquest progrés (la voluntat municipal de moment sembla no apuntar bones intencions pro-ciclistes) i que la força del col·lectiu que ha apostat per la bici com a mitjà de transport, públic i privat, ens permeti seguir avançant.

Molts kilòmetres per fer

Arran d’un tweet de fa uns dies, des del Twitter em recordaven l’existència d’aquest post al blog Tourmalet, que parla de fins a quins punt els ciclistes urbans som molestos per a certs col·lectius/organitzacions/grups de pressió.

Tot just aquesta setmana, un d’aquells ciclistes dels que parlava al post Grans ciclistes i amb qui vaig iniciar conversa a un semàfor (vermell, som majoria els que ens parem, malgrat el que digui La Vanguardia), m’explicava com ell, jubilat des de feia poc, s’havia acostumat a fer les seves gestions per Barcelona en bici.

Eren quarts de 8 del matí i en Josep ja estava en marxa -perquè estar jubilat no és estar passiu- tot tonificat i content de poder veure el carrer de ben a prop, de poder comentar la jugada amb altres ciclistes i sobretot (em va dir) de predicar amb el seu exemple el respecte envers normes i senyals de trànsit. Cap al final de la conversa, quan jo el felicitava per la seva actitud, en Josep va respondre que la jubilació li havia carregat les piles i em diu, més o menys literalment, que els polítics el volen mort, per ser jubilat i ciclista. Després de tants anys de pagar per poder tenir una jubilació mínimament digna, ara li toca cobrar i a sobre està pedalant pel carrer fent nosa a motos i cotxes…. “Em volen mort” em va dir “però jo encara he de fer molts kilòmetres en bici“.

Una bici plegada ja no és una bici

És del saber generalitzat que la Brompton és la millor bici plegable de ciutat, i una de les que queden més petites i compactes després de plegades (no sé si la que més). En tots els anys que fa que tinc la meva Brompton puc dir que en general no he tingut problemes per entrar amb ella, plegada, a tota mena de llocs, tret d’alguna deshonrosa excepció que aquest post vol “homenatjar”.

He entrat amb la Brompton -plegada- sense problemes a una llarga llista de llocs, com ara el transport públic (tot i que sé qui ha tingut algun problema amb l’autobús), diferents departaments de la Generalitat, empreses privades, sales d’actes, col·legis professionals, centres comercials, restaurants, botigues, centres d’atenció primària, hospitals… Al començament la portava camuflada dins la bossa de transport Brompton, però fa temps que vaig abandonar l’incògnit (excepte en llocs molt puntuals, on em puc témer una reacció negativa) i la meva bici entra sense problemes, a cara descoberta, normalment amb comentaris elogiosos dels que la veuen.

Quina llàstima que justament el darrer problema me l’hagi trobat a l’Ajuntament, concretament a la seu del meu districte, planta baixa, oficina d’atenció ciutadana, on vaig anar en un horari en què hi havia poquísima gent i per tant el petit espai que ocupa la Brompton no podia molestar a ningú… tret del guàrdia urbà de la porta. Algú hauria de fer entendre a aquestes persones que una bici plegada ja no és una bici, sinó un “paquet”, fins i tot més petit que molts altres que entren sense problema a les dependències municipals. No pot ser que el nostre dret de fer gestions a l’administració pública depengui del criteri del guàrdia o vigilant de seguretat de torn i de les seves fòbies o fílies. Per això aprofitaré per enllaçar aquest post a un tweet adreçat a l’alcalde, esperant que la meva desagradable experiència a Les Corts almenys pugui servir per alguna cosa.