La cultura de la moto

Una de les coses que em crida agradablement l’atenció a moltes ciutats europees, i Múnic no és una excepció, és la poca presència de motos.

Aquí estem molt acostumats al soroll, a les motos aparcades on hi ha un mínim d’espai (o no), a l’estrès que generen en el trànsit, al fet que uns quants motoristes utilitzin el carrilbici quan els va bé i a que, lamentablement, tothom conegui algú que s’hagi matat o accidentat greument anant en moto… però només cal viatjar una mica per comprovar que a la majoria de les ciutats europees el panorama és ben diferent. No es tracta de fer cap post anti-motos, tot i que m’avanço a aquells que em vulguin “vendre la moto” de que a Barcelona les coses són i han de ser així amb aquells arguments tan gastats que no per ser més repetits són més certs:

1. Hi ha moltes pujades (per exemple a Trondheim o Bergen n’hi ha moltes més, a sobre fa molt més fred, plou més, i tot i així es veuen moltíssimes bicis i gairebé cap moto).

2. Si no fos per les motos, la ciutat seria intransitable (amb un bon transport públic i fomentant l’ús de la bici, NO).

Només vull posar de manifest el que em va dir una “muniquesa” d’adopció quan li vaig comentar aquest fet, tot preguntant com és que allà hi havien tan poques motos, i és ben senzill: si la gent pot anar en bici i és més fàcil, més segur, més barat i menys contaminant, per què voldrien anar en moto?  

El magnetisme de les línies paral·leles

No hi ha com posar dues ratlles paral·leles al terra perquè els vianants s’hi encabeixin. És igual que la vorera sigui enorme. El carril-maleta del carrer Tarragona, per exemple, és tot un clàssic, però en tenim més: els vianants que passen per on volen al carrer Provença, sovint sense mirar en els dos sentits de la circulació, els runners que ocupen els carrils bici de tota la ciutat i que semblen tenir una especial predilecció pel del Passeig Sant Joan (segueixo sense trobar cap gràcia a córrer en mig del trànsit, però sembla que ells sí), els que no poden resistir el magnetisme de les línies del carril i l’útilitzen com a zona d’espera avançada per creuar (o saltar-se) el semàfor de vianants de torn…

Entre tantes campanyes de protecció i conscienciació dels motoristes, no estaria de més una que recordés als vianants que aquelles dues línies sovint mal pintades o, pitjor encara, transmutades en línies de punts, són un carril per on les persones que anem en bicicleta se suposa que tenim dret a circular amb un mínim de seguretat. Quan passen sense mirar no només ens posen en perill, sinó que s’hi posen ells mateixos.

Altre tema són les dificultats auditives dels vianants barcelonins, amb l’oïda potser anestesiada per un so ambient brutal que sembla que els impedeixi reaccionar als tímids timbres de les bicicletes. No deu ser una qüestió decibèlica perquè tinc comprovat que els turistes el senten perfectament, però això mereix un post a banda.

Preguntes

Una conversa amb un col.lega ciclista urbà al Facebook respecte a la meva “tasca” denunciant els problemes dels carrilsbici de Barcelona i deixant constància d’obstacles i problemes, m’ha generat tota una sèrie de preguntes. Hi ha temes, com els vianants pel mig del carril, que potser no són tan fàcils de resoldre, però de vegades trobes absurds municipals com els que hi ha al Moll de la Fusta… què són aquelles estructures i per què estan allà al mig? Quants ensurts hauran generat? Quanta gent haurà de prendre mal perquè ho resolguin? Per què l’Ajuntament dissenya aquestes parides?

Només d’anar passant i veient coses tinc tants suggeriments/queixes a l’Ajuntament que els he de controlar amb el Wunderlist, ja que sovint incompleixen el termini de resposta i els he de reclamar.

Com és que no veuen ells mateixos barbaritats com les que sovint els faig saber? No tenen cap tècnic municipal que, muntat en una bici, revisi l’estat de la xarxa de carrils? Ningú amb poder decisori en aquella casa va en bici a la feina? En quina dimensió viuen? Segurament en la dimensió moto…